Ada Castells: “La meva mare sempre ha estat el meu personatge”

10.04.2019

Ada Castells presenta Mare (La Campana), una novel·la íntima que tracta de la complexa relació d’una filla (la Sara) amb la seva mare (la Raquel). Aquesta mare que té molt de la de l’autora apareix definida com una dona excèntrica, geniüda i amb cert egoisme que en fa difícil la convivència. Lluny de sentimentalismes, Castells ofereix un retrat amb tocs d’humor i, sobretot, conciliador.

Ada Castells © Ester Roig

Mare és preqüela d’El dit de l’àngel, que ja fa 21 anys que vas escriure.

Hi ha hagut sis novel·les entremig, i dues més al calaix amb les que no me’n sortia. Volia fer una novel·la política però penso que, si no me’n sortia, és perquè tenia clavat escriure sobre la meva mare. La meva mare sempre ha estat el meu personatge. Era la senyora Clixé a les columnes que publicava a l’Avui, i sempre ha aparegut d’alguna manera a les novel·les.

La finalitat d’escriure Mare era terapèutica?

Ha anat sorgint. És cert que el llibre ha acabat complint una funció terapèutica, però vaig començar a escriure’l volent explicar com era la meva mare. A mesura que creixia la novel·la, vaig anar sentint la mare més present dins meu, com si en el procés d’escriptura l’hagués anat invocant. A mesura que mirava els àlbums, tocava els seus objectes, recordava moments… la vaig anar enyorant més i alhora tenint més la necessitat d’entendre-la.

El llibre, el dediques a les teves germanes.

L’he escrit per a elles, per cercar una reconciliació. És un llibre sobre el desig d’aconseguir estimar als qui has d’estimar. I, de vegades, això no és fàcil. De vegades els caràcters no són compatibles: hi ha traumes, recances, mals records… És sa fer l’esforç d’acostar-te a qui voldries estimar però no ho aconsegueixes sinó aquestes persones se’n van sense que hagis tingut l’oportunitat de fer-ho. La novel·la surt de preguntar-me per què, pel pudor de dir «t’estimo», no ho vaig fer. A casa meva no es feia massa, això. Les paraules grans es destinaven a moments molt precisos i ens va costar molt comunicar aquest amor necessari.

Propi d’una família protestant.

Totalment. No poder dir el nom de Déu en va ens va fer no poder dir moltes altres coses en va. Quan parles de l’amor has d’estar parlant realment d’això. Les paraules que utilitzes han de ser les precises. La paraula en el protestantisme és fonamental.

Aquest protestantisme que era protagonista a El dit de l’àngel, queda ara en segon pla.

El protestantisme a Mare és un element més de la vida de la família, però no deixa de ser un element constitutiu. Moltes coses de la mare es poden explicar amb l’educació que ha rebut del seu pare, tan estrictament protestant. La Raquel tenia la necessitat de fugir de tot això, i anar-se’n a l’altra banda: és frívola, ostentosa… l’antítesi del protestantisme. Però va morir amb una fe sòlida. La meva mare m’ha ensenyat el bon morir, fet que li agraeixo molt.

Ada Castells © Ester Roig

També parles de la guerra civil com a possible explicació de l’excentricitat de la mare.

Les dones d’aquesta generació no es van poder desenvolupar culturalment, personalment ni individualment per culpa de la dictadura. N’hi ha que van ser més creatives, com la meva mare, que ho va vehicular cosint i fent vestits estrafolaris. Potser si ho hagués pogut vehicular amb alguna cosa que la satisfés més, no hauria patit aquesta frustració de mare que, probablement, no volia ser mare. Però la realitat és complexa i qualsevol intent de donar una explicació concreta és, en realitat, un miratge.

La Sara s’hi veu reflectida en la desavinença generacional quan ella tampoc s’entén amb la seva filla. 

Cada generació té el seu repte. Quan tens fills penses que no vols ser com la teva mare, que allò que ella feia malament, tu ho faràs bé. Però arriba un moment en què et mires al mirall i dius «si soc igual!». Fins i tot utilitzes les mateixes paraules que ella a l’hora de fer una esbroncada. Entens molt millor el teu paper de filla quan ets mare. Mare té sobretot la voluntat de no jutjar, de no establir qui és dolenta i qui bona. Al contrari: cada cop que la Sara s’emmiralla amb la seva mare s’adona que, en el fons, és igual de desastre que ella.

A nivell estilístic, quin és l’objectiu?

Busco la música. Quan llegeixo el que valoro més és la intel·ligència i la música. A Mare ho he pogut fer d’una manera més madura que a El dit de l’àngel. Amb els anys he anat aprenent l’ofici, desinhibint-me, trobant el meu to… Utilitzo jocs que van repetint frases per subratllar idees importants i per donar-li al llibre l’aparença de pensament continu. He anat descobrint allò que volia dir amb Mare també a partir del procés formal.

També aporta certa intimitat.

A mi el que m’agrada de la literatura, és el fet d’estar parlant a cau d’orella amb algú. I això no ho té cap altre art. El cinema, per exemple, no té aquesta part de recolliment, de silenci del lector que va a buscar la teva veu en un moment determinat del dia. 

Per què has triat l’editorial La Campana en aquesta ocasió?

Tenia ganes de canviar d’editorial amb aquesta novel·la. Volia remarcar que per a mi és una novel·la important, un punt d’inflexió. La Campana és una editorial que acostuma a dir que no, la Isabel Martí és molt exigent a l’hora de publicar autors catalans, però li vaig enviar Mare i li va agradar. Hem fet una feina d’editora-autora que he gaudit molt.

Ada Castells © Ester Roig

Amb ella vau triar l’oca de la portada?

Vam discutir molt sobre la portada. El títol original era «Mare morta» però no era adient perquè la Raquel no és morta al llibre, és un personatge molt viu. Vam decidir titular «Mare» a seques, però ens feia por que semblés un llibre ensucrat sobre la maternitat, fins que vam trobar l’oca. Les oques tenen mal geni, són protectores de les seves cries. És un animal molt agressiu però, alhora, quan gira cua, és divertidíssim veure com mou el cul mentre s’allunya. I tot això és la Raquel.