A favor del conte breu

12.10.2018

Arran de la publicació del recull Pinyols madurs. Vuitanta-cinc biolits (Voliana Edicions, febrer 2018), l’escriptora Sílvia Romero parlarà amb Isidre Grau, l’autor, de tot allò que converteix el conte en un gènere d’excel·lència a la llibreria NoLlegiu el dia 15 d’octubre a les 19h. Aquesta conversa es repetirà el 7 de novembre a la Biblioteca de Pallejà (18.30h) i el 13 de novembre a la Llibreria Ona (19h).

Isidre Grau | © Ester Roig

Acabar la lectura d’un llibre i quedar-te, en tancar-lo, amb diverses reflexions al cap sobre allò llegit, és una de les immenses riqueses que ens regala la literatura. És el que intento provocar en el lector com a escriptora, i també el que em plau percebre com a lectora. I ho comento perquè és el que he sentit en llegir Pinyols madurs. Vuitanta-cinc biolits, d’Isidre Grau, per a mi un dels millors contistes que tenim a casa nostra i, alhora, un dels millors teòrics i estudiosos del conte. Aprofito la trobada amb ell per conversar sobre aquestes reflexions que necessito compartir.

Vaig llegir els biolits, aquests “instants de vida passats per la literatura”, quan els publicaves quinzenalment a Núvol. Però en trobar-me’ls de nou en format llibre i rellegir-me’ls, l’experiència ha superat les expectatives. No sé si és el que pretenies amb aquesta recopilació en paper i la reordenació en diversos apartats.

Publicar en format digital tenia molt d’aposta tant per cenyir-me a la brevetat com per mantenir una certa presència a les xarxes. L’experiència va ser positiva, però sempre vaig tenir clar que el destí final era reunir tots els contes en format llibre de paper, que és el que ens dona més llibertat per transitar entre els diferents contes i establir-hi connexions que en el digital són impossibles. De fet, a l’hora de pensar en el llibre se m’ha plantejat la manera de distribuir els contes en uns blocs temàtics que hi afegissin més significació, més intencionalitat. Els lectors d’ara em confirmen que la sensació de lectura és totalment distinta a la de quan llegien els contes cada quinze dies a la pantalla. Hi ha un sentit que actua per acumulació, que és el buscava.

Mentre et llegia veia passar per davant meu un ventall de personatges força ampli i diversificat, i en cap moment eren estereotipats. Com es construeix un personatge entenedor i interessant dins la brevetat del conte?

La caracterització completa dels personatges és molt necessària en la novel·la, mentre que en el conte no hi sol haver marge per a gaires descripcions. Tan sols podem remarcar aquells detalls indispensables per potenciar la història i preparar la disposició anímica del lector perquè li faci efecte el desenllaç i noti que no li fa falta res més per interpretar-lo. En un format tan econòmic com el dels biolits, ha estat qüestió de jugar tan sols amb algunes pinzellades orientades a preparar el tomb final. Sovint no ha calgut ni que el personatge tingui un nom, ni saber d’on ve o on viu. Sobre els estereotips, sempre és millor fugir-ne, o almenys fer que els personatges no semblin trets d’un manual. Com més ànima individualitzada tinguin, generaran més empatia.

I un cop tens creat i definit el personatge, el pots fer dialogar dins la narració? Ho pregunto perquè si ens atenim a una de les prioritats de l’escriptura de contes, que és la contenció, potser els diàlegs ens en poden allunyar.  

Els diàlegs solen reforçar la versemblança, fan creure que els fets van passar tal com se’ls presenta, com si l’autor aixequés el teló d’un escenari i convidés a presenciar una escena en directe. Però, evidentment, allarguen el temps narratiu, dilaten l’acció. Utilitzar-los o no depèn de les intencions de l’autor, de com decideix administrar la duració de la història. Quan es vol fer un conte breu, és millor recórrer a pinzellades significatives d’un diàleg que se suposa més llarg, o també a inserir-les dins el text, sense tallar els paràgrafs. És una decisió de l’autor, que s’hi juga el ritme intern.

Però aquestes consideracions, òbviament, no són les úniques a tenir en compte. Més enllà dels personatges hi ha altres aspectes que cal controlar des de l’escriptura creativa. Ara per exemple em ve al cap el conte “La violència”, una història intensa i potent que ens mostra la vida, tota la vida, de dos germans. Què ha de fer un contista per dibuixar en tot just dues pàgines una història que abraça tota una vida?

Tenir clar què vol dir, escollint un fet central potent, seleccionant els elements de la història com successius tels de ceba que li vagin donant consistència interna. Sovint va bé explicar-se primer la història amb més abundància d’elements, per després anar eliminant tots aquells que consideri superflus o prescindibles. Llavors el conjunt guanya en intensitat, sense perdre força per les costures.

Això queda clar. Però si em mantinc encara en aquest conte com a punt de partida, també crida l’atenció els canvis d’escenari: el poble d’infantesa, la Barcelona d’adolescència, la feina de la primera joventut, l’empresa en l’edat adulta… La pregunta gairebé és la mateixa: com ho ha de fer un contista per mostrar diversos espais i concretar-los perquè el lector s’hi identifiqui, en tan sols dues pàgines?

En aquest cas, si és possible fer referència a tants escenaris i tantes èpoques és perquè les evocacions sorgeixen d’un instant concret, amb molta càrrega dramàtica, i el lector va relacionant totes les informacions amb l’expectativa ben oberta.

No vull entretenir-te amb més tecnicismes perquè, de fet, hi ha un altre aspecte que em preocupa més. Ja saps que com a escriptora m’he mogut gairebé per tots els gèneres: narrativa, poesia, teatre… tot i que el meu cavall de batalla, la meva passió, sempre ha estat la novel·la. I un comentari que faig sovint en xerrades i presentacions de llibre és que em resulta més difícil l’escriptura de conte que la de novel·la. Sovint la gent se n’estranya. I em pregunto si no és per aquesta visió, per a mi falsa, del conte com el germà petit de la novel·la. Com un gènere menor.

A la novel·la t’has de preocupar de crear un univers narratiu, una estructura que alimenti l’engranatge de la història, uns personatges que li donin diversitat i amenitat, i sobretot un to… Però un cop tens aquests elements assegurats, et pots permetre disquisicions o escenes decoratives, sense haver de patir per si són rigorosament pertinents o si trenquen el ritme. En canvi, el conte s’escriu sota una tensió extrema, vigilant que res no vagi en contra de les expectatives creades. El sentiment d’inseguretat del contista és més fort, encara que sigui per una peça més petita, que no vol dir menor.

Continuant amb el tema dels gèneres i subgèneres, durant aquests darrers anys he estat qüestionant a diversos professionals de la literatura —escriptors, editors, llibreters…— la diferència entre “conte” i “relat”. El resultat ha estat el que ja esperava a priori: cada persona una opinió i, per tant, he arribat a la conclusió que no hi ha un criteri ferm i definit. La veritat és que fora d’algun aspecte tècnic, com seria la concisió davant la possibilitat d’una escriptura més prolixa, el que prima avui en dia és utilitzar la paraula “relat”. Perquè la paraula “conte” ens remet a un univers de personatges i històries infantils. Cosa que no hauria de ser així. Tu creus que hi ha una clara diferenciació entre el conte i el relat?

En això seré taxatiu. Hem de defensar el terme conte com un gènere literari d’excel·lència, amb totes les de la llei, sense cap pudor de confondre’l amb un gènere infantil. Crec que aquesta batalla ja està guanyada de fa temps. Hi ha una llarga tradició que l’avala des dels temps de Poe, per no anar més lluny, amb autors tan brillants com Txèkhov, Hemingway, Cortázar, Calders, Rodoreda i tants d’altres. Ells són els que delimiten i dignifiquen el gènere, per si algú en té dubtes. Una altra cosa són les definicions i les classificacions amb motivacions comercials, un laberint cada vegada més perdedor. Però per mi el terme relat és un altre concepte d’explicar històries, sense haver de supeditar-se a la tensió interna del conte, quan tot ha de tenir la seva utilitat narrativa. Els relats (com el cas més clar de les aventures o els viatges) es poden permetre anar desgranant els fets pel simple plaer d’explicar-los, jugant amb el suspens del lector, mentre li vagi satisfent les expectatives que li ha sabut crear. En els relats sempre importa més el recorregut narratiu que el desenllaç, que és una simple manera de tancar-lo. Potser això serà discutible (i poc concret) per a molts. El que sí que tinc clar és que els meus biolits volen ser contes, no relats.

D’acord. Els teus biolits són contes, i el conte no és un gènere menor ni s’ha de confondre amb altres formats de la narrativa breu. Però ara em plantejo una altra reflexió, perquè aquests darrers anys, amb el creixement de l’ús i implantació de les xarxes, cada vegada trobem més blogs, portals literaris  i revistes online que aposten pel conte, i tothom hi diu la seva. Potser ara no seré políticament correcta, però em pregunto si aquesta proliferació avança en benefici del conte, quant a gènere. No sé segur si ajuda a col·locar-lo en l’espai de prestigi que li pertoca.

És indiscutible que les xarxes faciliten l’accés a la publicació de molts autors, especialment de contes i altres formes breus. Això respon a la creixent necessitat d’expressió que hi ha dins la nostra societat, i és positiu. També va bé per afavorir diferents veus i formes d’expressió, i que es parli més dels contes. Tanmateix, no estic tan segur que tot aquest moviment vagi a favor del prestigi del conte literari. En el mercat editorial, continuen sent comptats els contistes que esgoten edicions, mentre els editors prefereixen les novel·les que puguin figurar en les llistes dels més venuts. No vivim en una societat que valori de debò la creació literària.

M’agafo a la teva darrera frase, i tot plegat em duu a una altra consideració que va força lligada al primer apartat del teu recull: “Homenatges”. En els contes d’aquest apartat fas versionats o segones parts d’obres d’escriptors de reconeguda solvència literària, molts dels quals ja me’ls has esmentat ara fa un moment: Joyce, Txèkhov, Rodoreda, Poe… Aquests deuen ser els teus escriptors de capçalera i tenir-los en compte és una manera de, com tu has dit, valorar de debò la creació literària. Però per l’altra banda, plantejo: és imprescindible la lectura d’aquests “clàssics” per llençar-se a l’aventura d’escriure conte?

Sens dubte aquests autors estan a la meva “capçalera”, però n’hi tinc molts més, sense fixar-me gaires límits ni discriminacions. Hi podria afegir Maupassant, Mansfield, Borges, i els nostres Montcada, Monzó, Pàmies (a partir de “Si menges una llimona sense fer ganyotes”) i més. En el capítol “Homenatges”, m’he limitat a recrear alguns contes que m’havien agradat especialment i els he utilitzat com a inspiració d’històries pròpies, sense amagar-ne l’origen; ben al contrari, posar-lo al capdavant. Crec que aquest és un experiment que tots tenim a l’abast, tal com, per exemple, va fer Monzó amb alguns dels contes més clàssics. La literatura és un camp obert a l’experimentació.

Sí, però… continuem amb aquests autors de capçalera. Hi ha un altre detall que m’agradaria posar damunt la taula: molts d’aquests escriptors de renom, i sobretot m’estic referint a escriptors estatunidencs, van fer les seves primeres passes en el món de la literatura amb la publicació de contes en diaris i revistes especialitzades de prestigi. Aquest tipus de publicació aquí no existeix i, posats a denunciar situacions d’empobriment literari, fins i tot estan desapareixent els suplements de cultura de molts diaris. El problema, al meu parer, no és tant la seva inexistència sinó el fet que no tenim assumida una cultura com a consumidors de revista de creació literària.

És evident que molts autors anglosaxons s’han donat a conèixer gràcies a publicar relats o contes en revistes literàries o suplements culturals que fan de filtre de prestigi. Però estem parlant de contextos on la literatura és ben valorada i hi ha una tradició de bons lectors. En les nostres latituds no tan sols aquest prestigi no funciona sinó que el format breu és considerat un gènere menor, un entreteniment passatger mentre no t’atreveixes amb una novel·la. Tanmateix, l’era internet ha obert una finestra a la publicació de textos breus, que van engreixant les files dels acòlits del gènere. Si això repercuteix en una millor consideració popular del gènere, està per veure…

Doncs el temps dirà per on evoluciona tot. I, per acabar, creus que la brevetat del gènere li imposa límits temàtics? Vull dir que si pot atrevir-se amb tota mena d’històries de rerefons intens, vital, filosòfic, o és millor que les deixi per a la novel·la.

No hi ha límits previs. En el gènere novel·la, les històries s’expliquen per extensió, amb acumulació de peripècies i detalls, buscant la immersió del lector en el món que se li proposa. El gènere conte actua des de la síntesi, no té temps de crear mons, però en canvi pot canalitzar els missatges amb molta més intensitat. El conte ha de segrestar l’atenció del lector durant poca estona, a condició de sortir-ne captivat per la intel·ligència narrativa demostrada per l’autor. El contingut pot ser profund o un simple divertiment enginyós, però ha de picar fort en l’ànim del lector.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. El conte és un gènere suprem, al meu entendre. Perquè en el conte s’ha d’esporgar tot allò que no cal. Per la mateixa raó m’agraden les novel·les curtes, les ‘nouvelles’. Aquests contes d’Isidre Grau són modèlics en el seu gènere.