Víctor García Tur: “Com a escriptors, hem robat”

8.04.2019

Víctor García Tur ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per la seva darrera obra, El país dels cecs (Proa, 2019): reescriptura, mestratge i innovació en un recull de contes dialògic i multiforme. En parlem amb l’autor.

Víctor García Tur

Apropiació i reescriptura. M’interessa molt la idea de la relació entre la reescriptura i el text original, més enllà de prendre solament la font literària; i com la reescriptura es combina amb una escriptura pròpia. En cada conte, se situa al servei d’una forma diferent i es camufla en un to que muta. Però a la vegada els contes funcionen al marge de les seves referències i dels hipertextos amb què dialoguen. Tu dius que l’escriptura és “la tasca dels lectors que es posen a escriure”. Com es conjumina l’escriptura pròpia amb l’exercici de la reescriptura?
L’expressió personal, de bon principi, no em preocupa: quan comences un conte, estàs més pendent de pair la influència del text que vols reescriure. És curiós perquè quan treballes amb la idea d’un altre, sobre la marxa, i sovint involuntàriament, la vas deformant fins convertir-la en una altra cosa. La reescriptura és una negociació amb l’autor que t’ha inspirat: i al final, el resultat no és ni l’un, ni l’altre, sinó la creació d’una veu múltiple.

Diversos autors que no dialoguen necessàriament però que tu els fas dialogar a través del teu exercici.
Això mateix. Quan escrivia aquests contes, el punt de partida era la incorporació de recursos d’un o més autors, però en cap cas és buscar la veu pròpia. Diria que aquesta surt sense voler, i en el cas que no surti, per què hauria de ser un problema? Cada conte comença amb un reset: et buides de l’autor anterior i comences amb un altre. La continuïtat, en els contes, no està tant en una manera de fer sinó en uns temes que es repeteixen. En el cas d’El país dels cecs, la preocupació pel temps, la percepció que en tenim, els disgustos que ens provoca, funciona com a fil conductor de principi a fi.

Però, entre tanta reivindicació de la reescriptura, on neix l’escriptura? On queda?L’escriptura neix del fet que les imitacions que un es proposa, mai no surten perfectes. És inevitable deformar allò que, en principi, esperaves mimetitzar. Pensem en un karaoke i com la teva veu… Bé la teva veu és la que és, per a bé i per a mal. Funciona així, la literatura. En tot cas, el que faig no és una reivindicació de l’apropiació sinó del fet d’explicitar d’on ens apropiem.

És el que dius al final del llibre: reivindicar un exercici d’honestedat i transparència d’evidenciar les fonts.
Com a escriptors hem robat, oi? Diguem-ho. Confessem-nos. Les cites al principi del text són una bona manera d’ensenyar les cartes amb les que jugaràs. Alguna vegada m’han retret d’incloure massa cites, però trobo que són molt útils a l’hora de revelar els textos que t’inspiren, els que t’han suggerit una escena, o una veu narrativa o un personatge…

És una idea postmoderna però a la vegada clàssica en la literatura: entre la consciència que el llenguatge no ens pertany (ressona Bakhtin) i la consciència de l’exhauriment en la literatura (ressona Barth).
La reivindicació, en el meu cas, és més clàssica que postmoderna i no té a veure amb la sensació d’exhauriment dels motius literaris. Si ens posem clàssics (posem-nos shakespeareans, per exemple) no hi ha cap problema en reelaborar fonts anteriors i convertir-les en obra pròpia. Al contrari, valorarem el coneixement de la tradició i la celebració de la literatura prèvia. I la lectura, és clar. Al final, ens fem escriptors perquè hem llegit. El nostre impuls és la lectura.

També hi apareix l’obsessió borgiana de la incapacitat del llenguatge per reflectir la multiplicitat i la simultaneïtat de fenòmens que envolten l’existència humana.
Borges, que s’ha deixat influir per les cosmovisions orientals, aprofita “El Aleph” per lamentar que el llenguatge humà sigui seqüencial i, per tant, incapaç de plasmar la simultaneitat que caracteritza l’univers on tot, present, passat i futur, està passant a la vegada…

És el que evidencies al conte “L’àlef”.
Sí. A l’original de Borges, el narrador-protagonista percep tot l’univers en un sol punt però informa al lector, amb molta ironia, que li resultarà impossible traslladar l’experiència al paper perquè les paraules estan obligades a ordenar-se en el temps, una rere l’altra, i el que ell ha vist es superposava simultàniament. Jo faig la broma de la broma (una broma molt seriosa) i concentro el relat de « El Aleph » en una sola pàgina per fer-lo autènticament ubic. El resultat és il·legible perquè unes lletres s’imprimeixen al damunt de les altres. Així també jugo amb la qüestió del copyright: si el conte estigués maquetat seqüencialment, com demana la convenció, tindríem problemes amb els advocats de la María Kodama, però fent-ho il·legible ningú no pot denunciar una apropiació. I malgrat tot, ningú no pot discutir que el conte sencer hi és, hi són totes les paraules, publicades sense el permís dels propietaris dels drets d’autor.

Al conte “Els mons”, un personatge diu: “la seva paraula per designar la guerra fracassava a l’hora de contenir les nostres trinxeres, les nostres mines…”. Hi veig un lligam directe amb l’obsessió borgiana sobre el llenguatge. És la paraula un fracàs per emmarcar la realitat o per designar-la? Aquesta és una constant al llarg del llibre que apareix amb temes com la desaparició o el silenci. A “El país dels cecs” s’evidencia l’anada progressiva cap al no-res, que també és un gest que es fa palès en la intertextualitat i en la desaparició de l’autor darrere de l’apropiació.
Quan escrivim ens trobem davant la paradoxa que volem confiar en aquesta eina, el llenguatge, però a la vegada sabem que és aproximativa, que només ens dóna un indici, mai la realitat completa. En el cas d’aquest conte, “Els mons”, la protagonista accepta que els mots no són sempre traduibles entre idiomes. La paraula “guerra”, per a la narradora designa el desastre de 1914, les trinxeres, l’artilleria i la metralla; mentre que per a la tribu amb la que conviu, “guerra” es refereix a les escaramusses entre clans, xocs violents que es saldaven amb un sol mort, dos a tot estirar. Com fer possible la comunicació amb l’altre si el llenguatge es imperfecte o si no tots els conceptes són traduibles? Com els pots alertar que s’aproxima el desastre de la guerra i que sortiran malparats ? El problema afecta a les dues bandes: la protagonista ignora una paraula que per als locals és essencial perquè anomena les ànimes de l’altre món.

Però a la vegada, en aquest relat, no només hi ha la impossibilitat de designar les coses, sinó també la funció redemptora i tranquil·litzadora del relat. Aquesta relació ens és constitutiva?
Primer de tot, hi ha la impossibilitat que el llenguatge reflecteixi la realitat. I després hi ha la qüestió de la dificultat de penetrar en la perspectiva d’una cultura aliena. El final del conte, malgrat tot, és positiu: la protagonista entèn que la pròpia cultura és encegadora, que el llenguatge ens dona els límits del pensament, vaja, però que també és possible, excepcionalment, d’obrir els ulls. Aquí hi ha un altre dels temes que apareix constantment al llarg del llibre: veure o no veure.

Justament a “Els mons”, es diu: “els ulls són la nostra presó. Rarament se’ns atorga la llibertat de sortir-ne. Allà fora hi ha un món estrany que ha fet via sense nosaltres”. I més endavant es diu: “incapaç de trobar paraules pel que ara ja sé”. És aquesta relació entre llenguatge, visió i coneixement.
Sí, és aquesta relació. Ens ve de la tradició filosòfica: la farsa dels sentits, que no ens informen prou bé, i la trampa del llenguatge, que no ens permet pensar-ho tot. El llibre insisteix en què no ho veiem tot tal com és. El disseny de la coberta ja avisa d’aquesta idea…

Però el títol no era El país dels cecs, oi?
No. El projecte ha tingut uns quants títols mentre l’escrivia. Sempre passa amb els reculls de contes que costa capturar el sentit de tot plegat en un títol definitiu. La carpeta on guardava els arxius s’havia dit en un principi Mirall mirall, i després L’últim llibre de Sergi Pàmies (bé, aquest és un acudit que em feia gràcia però que tenia poc futur editorial). Finalment, al premi Mercè Rodoreda vaig enviar un manuscrit amb el títol de Shanzhai per referir-me a la falsificació en la indústria xinesa; és el nom que designa les còpies pirates. El concepte de shanzhai em servia per explicar què passa en aquests contes. Però com que cap d’ells precisa la referència, al final, va guanyar l’opció de titular-lo El país dels cecs. Un títol de Wells.

També m’interessa molt la qüestió de la desaparició, perquè hi apareix físicament en els personatges, com en la fugida de la guerra a “Els mons”, però també hi apareix al final d'”El país del cecs” en la progressiva desaparició física de l’escriptura.
Hi ha unes quantes desaparicions al llibre, sí. En alguns contes és la desaparició d’una nena segrestada per un viatger del temps, d’una noia que no ha tornat al poble, la fuga de Borges i fins i tot la desaparició del text, com passa al final del primer conte, on la tinta va perdent intensitat i el final desapareix davant els nostres ulls. Aquí es tractava de jugar amb les expectatives del lector. Un conte ha d’acabar amb un punt final? En quin moment acaba? El lector entèn que aquest final, on sembla que ens estiguem quedant cecs, té un sentit amb allò que s’explica al conte i amb la ceguesa de Borges. I ho lligo amb el que dèiem al principi: estem imitant models però a la vegada aportem alguna cosa nova. Aquest conte pren elements de Borges i Wells, però hi afegeixo una fórmula aliena a aquests autors; un recurs gràfic.

Un recurs que permet lligar fons i forma de manera coherent.
M’interessa molt unir aquests dos àmbits, la narrativa i el disseny, i que el fons de la ficció s’ajudi de la forma gràfica. Això ve de la meva formació professional en el camp disseny. Si un recurs gràfic permet reforçar alguna de les idees del text, endavant; és un mitjà tan lícit com qualsevol recurs poètic.

En una línia menys enfocada en la qüestió lingüística, la transposició que fas de Borges com un català exiliat a l’Argentina obre un camp de possibilitats múltiple. Més enllà de la qüestió lúdica, vull remarcar la importància de l’exili com a element estructurant del conte, la idea dels “expatriats que fan arrels noves”. Què possibilita aquesta translació?
Un dels temes que apareix amb aquest canvi, aquest experiment en què Borges és barceloní i ha acabat a l’exili argentí, és la poca transcendència que tenen els autors catalans en el circuit occidental. Al final som una literatura petita, i potser no és només culpa nostra que tinguem tan poca projecció… Al conte hi sospitem que d’haver existit un Borges català, no hauria gaudit de la projecció del Borges original de Buenos Aires. També s’hi dona a entendre que la seva obra no estaria prou divulgada, ni tan sols entre els lectors catalans, poc amants de la narrativa fantàstica. El Borges català el tindríem mal editat, segur. El trobaríem, amb una mica de sort, a les llibreries de vell. I és molt probable que només li haguessin traduit una obra al castellà. En fi, conjectures.

De fet, hi ha un moment que al conte es diu: “la literatura, allò, és un himne nacional; els literats, pròcers i capitans. El mateix, a Catalunya, seria impensable. No tenim orgull. No sabem qui som”. Més enllà de saber-nos una literatura petita, ens recreem en les seves dinàmiques?
En aquest conte apareixen les dues opinions. Aquesta cita és la de l’entrevistador, molt nacionalista. I la perspectiva del Borges del conte, en canvi, no ho és gens: per a ell les nacions no són res, viu en un exili continu… Suposo que en el món literari català ens movem entre una celebració constant—gairebé cada any tenim la necessitat de descobrir una obra mestra, cada any som l’hòstia— però a la vegada ens queixem perquè sentim que som petits. Caldria veure quina visió predomina. Jo no ho sé.

Ens situem en el pla literari, doncs. A “El país dels cecs” es diu: “ella em va ensenyar que el meu lloc estava arreu i que era jo qui havia de mudar la pell, com a mínim, anualment, parés on parés”. Una aposta a favor de l’existència literària, independentment de l’espai i del temps? També ho veiem a l'”Iceberg de la teoria”, per exemple.
Les arrels són importants però avui ens nodrim de literatura (i altres arts) d’arreu. Ara som més conscients que mai que construïm la nostra tradició més enllà de la literatura escrita amb el nostre idioma. Accedim a traduccions i ens creem una biblioteca personal. Anem canviant de països, de literatures, i ens anem renovant i buscant nous referents. Cada vegada que ens posem a escriure, reiniciem el joc de les influències.

Pel que fa a la necessitat de reinventar-se, al final del volum afirmes que aquest llibre forma part d’una futura trilogia.
Sí, guardo més contes en què l’apropiació i la qüestió del temps continuen sent importants. Aquí en dic trilogia però potser seran només dos llibres emparellats. La qüestió és que hi haurà una seqüela…