Rubens Figueiredo: “Volia narrar la desigualtat”

19.03.2013

Passatger del final del dia , novel·la guanyadora del Premi Portugal Telecom de Literatura (2011)el guardó més important de literatura portuguesa al Brasil- ha estat recentment traduïda al català i al castellà sota el guiatge de l’editorial Raig Verd. El seu autor, Rubens Figueiredo (Rio de Janeiro, 1956) ha vingut a Barcelona i Madrid per presentar el llibre. Ens trobem amb ell a la seu de l’editorial barcelonina. Observador inquiet, Figueiredo sent una curiositat immensa pels éssers que el rodegen. Amant dels detalls, curiós insaciable per retratar algunes de les moltes facetes de l’ésser humà, aquest és un tret distintiu de les seves creacions literàries. M’assec al davant d’un home tímid, que amb una veu aguda i pausada va relatant el seu món creatiu. La humilitat i la proximitat són qualitats que destaquen en ell. Vesteix roba informal i esportiva: texans i vambes. El seu esperit juvenil –des dels 25 anys fa de professor d’institut nocturn- no l’ha abandonat. Els primers anys que va fer de professor, feia classe en un suburbi molt pobre de Rio de Janeiro. Havia d’agafar dos autobusos per creuar la ciutat i arribar-hi, fent un viatge llarg i difícil. Aquesta vivència personal, el va inspirar per a escriure Passatger del final del dia. Unes ulleres rodones reposen sobre el  nas afilat i els ulls molt oberts de Figueiredo cacen tots els detalls. Parla amb molta prudència i no renuncia a expressar dubtes. S’ho qüestiona tot. Li demano quin consell donaria a un escriptor novell i diu que no se sent segur per contestar aquesta pregunta. Després rectifica i deixa anar: “Un bon consell podria ser que cal anar molt amb compte amb els consells. És millor no seguir-los”. Com que a fora plou, duu posat un impermeable que l’abriga durant tota l’entrevista i es frega les  mans de dits llargs sobre les mànigues de la jaqueta fent un sorollet fi, gairebé imperceptible, que queda  enregistrat i es barreja amb la seva veu clara.

 

 

Ruben Figueiredo. Foto: Manu Manzano.

‘Passatger del final del dia’ explica les conseqüències de l’aprenentatge de l’odi, la pobresa, la desigualtat. I això es percep a través dels petits detalls, les mirades amb els veïns, la falta de respecte, les llegendes urbanes, les falses suposicions i els prejudicis. ¿Com arriba la història de la novel·la al seu cap?

El llibre se’m va presentar com un gran conjunt de preguntes que de manera confusa m’anaven assaltant. Preguntes que em feia al voltant d’aquests temes, perquè jo sóc professor d’un institut públic en horari nocturn i he conviscut durant molts anys amb alumnes de classes socials molt pobres. La novel·la neix de la pregunta: ¿Com entendre’ls? ¿Com entendre la distància que em separa d’aquests alumnes? ¿De què està feta aquesta distància: què la produeix? ¿I què la reprodueix? Aquesta és la situació. Se’m va presentar com un problema indefinit, indeterminat. A poc a poc m’he fet aquestes preguntes i vaig començar a escriure. Jo ja havia escrit altres llibres sobre altres temàtiques, però aquesta qüestió -que era més personal,  més íntima- va fer que m’endarrerís molt. Vaig necessitar molt de temps per explicar aquest tema, ja que necessitava madurar la qüestió.

Com va ser el procés d’escriptura?

Vaig començar a escriure, reunint dades, anotant els abusos que veia. I a l’inici jo ni tans sols pensava que en faria un llibre, però a poc a poc es va presentar la necessitat de formular tot allò en una novel·la. L’origen del llibre ve, en part, de la meva experiència amb aquests alumnes, d’aquesta història amb ells, però no és un  llibre sobre mi. El llibre és sobre el que m’han explicat alguns alumnes, homes i dones amb feines precàries. I, també, de com jo percebia aquestes històries.  La dificultat era narrar aquest tema, perquè m’infon molt de respecte.

L’estructura de la novel·la es construeix a través dels balanceigs i dels dubtes en el pensament del personatge protagonista en un trajecte d’autobús.  ¿Com va decidir-se per aquesta estructura?

Jo volia evitar una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç. Volia fer una reflexió inacabada i que fes pensar el lector. Quan vaig començar a fer el llibre, jo no volia –o no necessitava- aplicar una estructura clàssica, sinó que volia treballar amb una estructura basculant, que es passegés, que fos portable, dinàmica, canviant. Aquí el que anomenem trama, com a concepte clàssic és: conflicte, crisi i desenllaç.  O bé: crim, accident, investigació i resolució.  Aquesta estructura no m’interessava, era una cosa que em menaria cap a altres direccions.  El que volia era el moviment mateix dels dubtes, les preguntes… M’interessava captar el dinamisme de la consciència en contrast i en associació amb el disnamisme dels fets. Llavors necessitava, de nou, una estructura capaç de presentar dades, dades que a primera vista semblen abusos allunyats els uns dels altres, però que poc a poc fossin capaços de suggerir una relació subjacent.  Necessitava la presència d’un procés que els unís, que els conduís a tots.  Es tracta d’una estructura de novel·la molt diferent de l’habitual. Jo tampoc volia que hi hagués un tema central i altres temes secundaris. Jo volia que tot es distribuís en un únic pla d’importància. Un dels pressupòsits de la meva feina amb aquesta novel·la era concentrar-me en fets banals, trivials, fets als quals no donem importància; fets que processem -o percebem- com a irrellevants. Però jo creia tot el contrari, que eren aquells fets i situacions –els més banals- els que ens podrien mostrar l’arrel dels problemes. O un indici, una explicació. La banalitat és la forma d’ocultar els problemes.  Desvaloritzar allò que podria ser perillosament esclaridor, capaç d’aportar i d’avalar alguns perquès.  I em vaig concentrar en això per poder-ho plasmar en l’estructura de la novel·la. De vegades llegim una novel·la i hi ha un cert nombre de crims, un cert nombre d’explosions, uns quants assassinats, tants incendis, una sèrie d’homes i dones practicant sexe, i aquests fets són presentats com a importants, com a fets substancials de la novel·la i són un frau. ¿Què hi ha darrere de tot això, a més de les empremtes dactilars i les senyals que deixen? ¿Què hi ha darrere d’aquestes decisions? ¿Quin és el sentiment o la raó que porta a algú a fer certes coses, a cometre certs actes criminals, el motor real de tot plegat…

I vostè necessitava uns personatges potents capaços de narrar aquestes desigualtats, aquests dubtes en aquest viatge de carretera que és físic però també és molt mental. La Rosane és un personatge que atrau molt el lector, per la seva fragilitat, la seva seguretat en ella mateixa i per la manera com actua… però sabem de la seva existència gràcies a Pedro, narrador de la història, que ens explica com és i el que viu la Rosane. De vegades tenim la sensació que és la mateixa Rosane qui parla, perquè Pedro relata els records, reflexions i sentiments de Rosane. ¿Com ha creat aquests personatges?

Volia uns personatges humanitzats. I ja hem quedat que a partir dels mers fets banals s’arriba a la humanització, o a una humanització d’allò que ha succeït. No volia que els personatges fossin figures de cartró, noms i prou, objectes de la narració, sinó que volia humanitzar-los, volia que fossin persones com ara nosaltres. I així ho ha de percebre el lector. Així ho ha de sentir. I el lector ha de percebre que també –ell o ella- és part del problema que explica la narració. Aquesta desigualtat la fem una mica entre tots.

El lector, d’una manera o altra, també resulta còmplice dels abusos que perpetua la desigualtat…

En efecte! Aquesta distància que ens separa [els uns dels altres: els pobres dels rics, els afortunats dels desafortunats, els sans dels malalts] és tan sols una circumstància. Una circumstància social del mecanisme que reprodueix la societat. Tots ens podem arribar a trobar en situacions de desemparament. No és la nostra vida que depèn d’aquest fet, sinó les circumstàncies que ens rodegen que ens poden arribar a conduir cap a aquestes situacions. No sempre depèn de nosaltres. I per arribar a entendre (i explicar una cosa tan simple) cal fer un esforç molt gran.

El lector pot sentir culpabilitat, mentre llegeix aquesta història. Pot pensar, ‘no estic fent res i d’una manera o altra estic ajudant a reproduir aquesta cadena de desigualtats’.

El meu propòsit no era suggerir la culpabilitat al lector, sinó narrar la desigualtat. Aquest és el plantejament, el nucli del llibre: la producció i reproducció de la desigualtat. Els mecanismes que reprodueixen aquesta desigualtat, que l’oculten, que la legitimen i això és una cosa més complexa del que sembla.  I per entendre aquest concepte, cal aplicar-lo als nostres dies: a les situacions més quotidianes i més simples. Dit d’aquesta manera no sembla una obra de ficció.

Sí, és tot molt real. La violència, sobretot. Aquesta violència latent.

I aquí és on l’escriptor es planteja: ¿Com veure aquesta desigualtat? ¿De quina manera la puc enfocar? ¿Com entendre-la? No podem atribuir-la a coses com ara la condició humana, la maldat humana… perquè això seria justificar aquests actes.

L'escriptor Rubens Figueiredo. | Foto de Manu Manzano

El llibre denuncia coses a les quals potser no prestem gaire atenció: en les memòries de Darwin hi surt escrit que els esclaus són feliços perquè estan cantant una cançó. És un comentari que sembla que digui que l’esclavitud, al cap i a la fi, no era tan dolenta….

La Teoria de l’Evolució de Darwin està plantejada en termes de vencedors i perdedors , divideixen als éssers vius en aquests dos termes, que es la mateixa versió i el que diuen els teòrics del capitalisme modern. “És necessari ser un vencedor”, et diuen.  És la idea dels que defensen que “ells són pobres perquè no són capaços de fer les coses com tu”.  És una falsedat i una manera de justificar aquesta desigualtat. Una justificació.  I no és que científicament la Teoria de l’ Evolució tingués aquest propòsit, però l’adaptació al cap del temps va acabar prenent aquesta direcció.

Considera que l’escriptor ha de ser un moralista, tal como va dir Iris Murdoch?

No crec que hagi de ser així. Un escriptor ha de voler comprendre com funciona la societat: això no és una qüestió moral. És una cosa diferent de la moral. El bé i el mal són molt abstactes.  És més una qüestió d’entendre com es produeix la nostra vida personal dins d’un conjunt de la vida social, de la societat.

Considero que quan un escriptor escriu un llibre, una novel·la, o una poesia, hi té molt a guanyar si parteix de la idea que podrà agregar o afegir coneixement, que pot formular problemes rellevants pel conjunt de la vida col·lectiva. I això no té res a veure amb la moral. Per assumir això cal entendre que la literatura no està envoltada d’un cercle màgic, sinó que pateix els mateixos efectes que qualsevol altra activitat. És una activitat humana com qualsevol altra: com fer aquesta taula sobre la qual escriurs l’entrevista, o pintar aquestes parets que ens rodegen. Escriure una novel·la no és una activitat superior a les altres.  No s’ha de suposar que l’elaboració d’una novel·la sigui una activitat més destacada que les altres.Podem treballar pensant així, però crec que els resultats seran més pobres. I podem guanyar com a escriptors i com  a lectors si partim de la idea que un llibre pot ajudar a comprendre les coses. La manera com es produeix la vida. Txèkhov  ja va dir que d’un escriptor no s’ha d’esperar la resposta, sinó la formulació dels problemes. I el problema planteja moltes preguntes.

Quina responsabilitat té l’escriptor amb el lector?

La mateixa responsabilitat que qualsevol altre ofici, que qualsevol altra feina que presenti coses rellevants, ben fetes. La responsabilitat de tenir respecte cap a les persones. De no voler aprofitar-se de la fragilitat de les persones per obtenir guanys personals. La mateixa cosa. L’activitat d’un escriptor és igual a qualsevol altra activitat. De vegades la societat retrata els escriptors com a figures extraordinàries, plenes de poder. Jo no crec en això. És una activitat com les altres.

Vostè treballa en un institut. Fa de professor en un institut nocturn i allà veu diferents capes de la societat, a través de les persones amb qui conviu: els seus alumnes. Al llibre subratlla molt la importància de l’educació. És aquí on ha trobat la motivació del seu llibre, la inspiració?

Vaig escriure el llibre amb tres premisses: volia parlar d’un problema local –no volia tenir la preocupació de parlar de coses universals, perquè tenia la certesa que els processos locals estan inscrits en una tendència generalitzadora i, per tant, poden entendre’s de manera general: no pertanyen a un únic lloc o persona. Les nostres societats viuen dins d’una mateixa lògica. Són societats capitalistes. A més, desconfio quan es parla de coses universals perquè sembla que passem a un pla celeste, fora de la terra. Prefereixo pensar en alguna cosa general, o un fet generalitzat, més que no pas universal. Són situacions locals, però que tenen un potencial de ser traduïdes a termes generals. L’altra premissa és que volia endinsar-me en la desigualtat. I la última condició que vaig posar-me, va ser que ho volia fer a través de la humanització, d’una manera humanitzada. Per això vaig triar situacions locals, però que tinguessin potencial de ser traduïdes a termes generals. Els barris que surten a la novel·la no existeixen, però les dades que descriuen aquells barris provenen de diverses regions empobrides al Brasil. I la decisió de basar-me en històries locals és perquè allà és on resideixen les persones més explotades. Persones que habiten en regions precàries. Això, evidentment, succeeix també en algunes regions d’Europa, i també a l’Àsia i a Àfrica.

 

Tornant a la creació dels personatges, quant de temps va necessitar per veure la seva ànima, per sentir la veu dels personatges, per visualitzar-los? Donar forma als personatges no és gens fàcil…

Jo vaig percebre que estava escrivint coses que m’havien explicat molts anys enrere. Coses que ni tan sols havia anotat i també coses de les quals creia no recordar-me, però que estaven a la meva memòria. I van anar sorgint, quan intentava explicar el problema de la desigualtat, perquè formaven part d’aquest problema. I l’esforç era humanitzar aquests personatges. No transformar-los en estadístiques, no transformar-los en quelcom diferent a com jo em veig: jo em veig com una persona; i els personatges també havien de ser així. No són dades, no són ninots, no són estereotips. Aquest és un esforç que és necessari fer. Sobretot quan existeix aquesta distància, produïda pels mecanismes del dia a dia. [Entre pobresa i riquesa; entre educació i analfabetisme].  La literatura pot proporcionar aquesta experiència.  L’experiència de descobrir la humanitat de quelcom que no ens sembla tan humà com nosaltres mateixos. L’escriptor i el lector es qüestionen: ¿Com és que no vaig veure-ho? ¿Què hi ha, aquí, que no aconsegueixo veure aquesta desigualtat? Jo, que sóc professor, escriptor, traductor –una persona suposadament culta- com és que vaig trigar tant en començar a veure, a percebre, aquesta desigualtat? ¿Quins mecanismes la ocultaven? ¿Quines respostes ens donem a nosaltres mateixos per justificar certes coses? Aquest qüestionament i autoqüestionament movilitza la història de Passatger de final del dia. El qüestionament crea la tensió narrativa, la tensió de la història. És l’esforç per trencar una barrera més.

L'escriptor Rubens Figueiredo | Foto de Manu Manzano

Vas llegint i –almenys en el meu cas- vas parant i vas pensant. Fas un examen de consciència. T’autopreguntes.

Perquè està escrit d’aquesta forma. Està escrit de manera sincopada, per recrear els pensaments diversos que ens vénen al cap. Escrivia una mica. Parava. No escrivia més fins al dia següent, ni mirava què havia escrit abans. Això ho feia perquè l’escriptura prengués la forma de la ment que divaga, o dels pensaments que divaguen per la ment. Mirava, pensava i ho deixava reposar. Després l’endemà reemprenia l’escriptura, primer llegint i corregint i després iniciant el procés de nou. Això significa que el criteri que utilitzava per saber si allò era bo o no, no era el que havia escrit, no estava restringit al llibre o a la literatura; sinó que volia confererir que el que guiava el llibre estava a fora. Per mi un llibre no existeix apartat de la vida concreta.

L’escriptor, per tant, ha de sortir a fora. Cal viure, no estar tancat.

Sí, cal viure. Però és més important encara, observar com els altres viuen. Això (observar) penso que és fins i tot més important que viure moltes coses; més important que el mateix viure.  Quan mires com viuen els altres, t’ho qüestiones tot. Aquest és l’engranatge de vida per als llibres. Font de vida, de dinamisme.

Com a lector, què és allò que valora més?

Això varia molt. No tinc un criteri fix. És quelcom molt dinàmic i molt variat. Hem d’estar oberts, disponibles. No tenir massa prejudicis, deixar-nos portar per l’experiència de la lectura. Cal deixar-se anar i l’experiència arriba. Llegir és una experiència similar a viure. Val la pena sortir a fora. [Llegir molt, veure molts mons]. Llegir és com viure. Has de ser allà i verificar el que passa.

Llegir és viure altres vides, de fet…

Sí, exacte. I hi ha molts criteris i moltes tradicions a tenir en compte: nocions de la bona literatura, de la cultura…! Ens posaríem molt repetitius. No cal anar amb tantes precaucions!  Cal experimentar.

A qui llegeix?

Varia, segons l’època. Jo sóc traductor i llegeixo molt per feina. Però diguem que llegeixo allò que apareix. És molt accidental. Algú em parla d’un llibre i el llegeixo. M’han parlat d’un llibre a Portugal d’Andrés Neuman. Tinc la intenció de llegir-lo. No sé res de l’autor: si és vell, si és viu o mort… No llegeixo com qui fa un curs. O com qui estudia a la facultat. Llegeixo igual que parlo amb vostè, amb naturalitat. Sense pressió.

Aquest és el secret dels plaers. Que no hi hagi pressió. Sembla que vivim en una societat on tot és molt rígid i hi ha molts cànons. També hi ha el tema de les aparences, d’això també en parla vostè al llibre.

Sembla que sempre hem de fer un esforç per ser una miqueta lliures.

A quina edat va començar a escriure. Va ser una cosa, també, molt natural, des d’aquest sentiment interior i lliure que m’ha semblat percebre?

La primera vegada jo era molt jove. Tenia 23 anys, em penso. I jo sabia que estava poc preparat, que tenia poca experiència i, a més, era molt ingenu. Però jo tenia voluntat, una voluntat molt gran per escriure. I llavors, vaig pensar què escriuréSóc un jove inexpert, ingenu, no puc escriureNo sé res de la vida!, pensava. No tenia pretensions, però volia fer-ho. I llavors vaig escriure un llibre molt humorístic. Un llibre que és una paròdia de la literatura policíaca. Però molt humorístic. I juvenil. Però era una novel·la. Jo escrivia a la nit, quan arribava de la feina. En aquella època no era professor. Vaig entrar a fer de professor als 26 anys. Arribava a la nit i escrivia. Aquell va ser el meu primer llibre. Un llibre molt diferent dels altres que he escrit. La veritat és que escric molt poc. Tinc 57 anys i vaig començar a escriure als 23, són trenta-quatre anys escrivint i he escrit només 8 llibres. M’agrada madurar els temes abans d’escriure sobre alguna cosa. I és clar, llavors hi ha les altres obligacions. Faig de professor i de traductor i això em resta temps per a escriure. Escric lentament, a mesura que les idees van madurant dins el meu cap.

Rubens Figueiredo explica com crea les seves novel·les. Foto: Manu Manzano.

Li agrada sempre escriure a la nit, perquè està més tranquil?

No. A la nit, tinc son. Quan era jove escrivia de nit. Ara no. M’agrada anar a dormir d’hora i llevar-me d’hora. Sóc un home domèstic. Visc amb la meva dona. No fumo, no bec…Un diari de Brasi em va batejar com ‘l’escriptor de les estones lliures’. Dedico moltes hores a fer de professor.

Com és el fet d’escriure i compaginar-ho amb la vida de parella?

L’única cosa que necessito per escriure és silenci i viure amb la meva dona no suposa cap problema. Ara bé, si hi ha algú sempre parlant o la ràdio o la televisió encesa sí que és un problema, perquè necessito concentració. Però també mentre parlo amb vostè… Si hi ha soroll, em desconcentro. En una ocasió, en una entrevista no vaig poder expressar-me bé, perquè estava en una cafeteria i hi havia molt soroll. No aconseguia concentrar-me. Em fixo en tot el que passa, en les converses, en les persones…sóc un curiós! D’aquesta forma, la concentració se’n va.

Quin és el repte més dfifícil amb què s’ha trobat quan creava l’arquitectura de les seves novel·les o contes… Quin ha estat el seu desafiament més important com a escriptor?

Potser el repte d’interrompre l’escriptura. Escriure. Parar. Tornar-hi. Observar i continuar. I percebia coses que no podien estar allà. El desafiament era sempre estar corregint. Procurar trobar la millor manera de dir i de presentar el problema que m’havia proposat narrar. Passatger del final del dia no és un llibre d’un antropòleg, ni d’un sociòleg; és necessari que el lector pugui –d’alguna forma- viure la qüestió concretament. I per aconseguir això, cal formular el tema en forma d’experiència, no com un discurs.

La manera com està escrita la novel·la també és molt interessant. El tractament del llenguatge. Per donar la sensació al lector que el personatge principal anava pensant, que els pensaments irrompien al seu cap, s’ha allunyat d’un llenguatge excessivament rebuscat o científic. Ha optat per un llenguatge molt planer, molt depurat…

El llenguatge és molt important. Certament. Jo buscava emprar el llenguatge menys poètic possible. La forma més directa, la més concreta. Però al mateix temps, buscava una forma forta de parlar. Contundent. El llenguatge havia de ser fort. Fort però simple. Concret però directe. Aquest era l’objectiu.

De quina manera dosificava la informació?

Jo crec que la composició del llibre tenia un principi de dinamisme, de moviment incessant, d’una acció interminable. Llavors, jo necessitava canviar de tema amb una transició ràpida. D’una cosa cap a una altra. No m’hagués estat útil haver estructurat el llibre a través de capítols, amb un inici i un final; ni que cada escena tingués el seu inici i el seu final. El més important, allò principal, era el que succeia entre el final i el principi. El final i l’inici no interessaven. L’acció del mig m’interessava! L’acció que passava en el transcurs del viatge. Allà era on estaven les coses que em semblaven rellevants. Per això acabo la situació, la descric i passo a un altre tema. Aquest és el trànsit que es dóna dins el nostre cervell quan estem pensant. Faig transicions d’una situació a una altra, sense que es conclogui l’acció anterior. Això també era bo per al llibre. Era productiu, perquè el que m’interessava era que el problema romangués sempre reformulat. ¿Per què quan llegim una història sempre ens interessa tan el final? ¿Per què no ens fixem més en allò que succeeix en el transcurs? Quan arribem a un final és com si es desvaloritzés tot el que ha succeït abans i jo he volgut trencar amb tot això. Com si tot el que hagués passat abans perdés importància. Perd significància perquè el final l’anul·la. I aquesta és una idea molt antiga que els escriptors russos van descobrir. Txèkhov deia: “Escric un conte i després retallo l’inici i el final, perquè el que és important es troba al mig de la història”. Txèkhov deia que a l’inici i al final és on els escriptors menteixen. És una idea que aplico.

Passatger del final del dia transcorre en un viatge d’autobús. I el trajecte és com la vida, oi? És com si el llibre et digués: ‘Concentra’t en el present, l’ara’.  

I el present segueix continuant, encara continua, amb la seva dinàmica. No paga la pena donar-li molt de pes al passat. És una altra forma de vida.

Però costa desfer-se del passat. Precisament els personatges tenen ferides que formen part del passat. I no pots desprendre’t d’elles tan fàcilment. D’aquestes ferides que tens.

Cert…

És un llibre que, evidentement, et fa passar mals moments, perquè t’agita. Et sacseja. Perquè fa que et preguntis moltes coses. No sé si el llibre és una crítica a aquest món boig en què vivim, on estem tots una mica dispersos per tants estímuls. Per aquesta hiperestimulació i que moltes vegades no ens fixem en els detalls. I no sé si això és només la crítica a un món salvatge o és també la reivindicació a fixar-nos en els petits detalls.

Crec que sí, crec que és possible cridar l’atenció per aconseguir viure d’una altra manera. Donant valor a altres coses. La importància d’apreciar allò que ens diuen que no té importància. Vostè ha parlat d’un món boig, però tal com va dir un personatge de Shakespeare, ‘aquesta bogeria té un mètode’. Hi ha un sistema. I part d’aquesta bogeria es resumeix amb aquesta frase de Shakespeare. La dispersió és la forma per no evitar la desigualtat. La desigualtat ens incomoda, ens deshumanitza. Si ens dispersem, no la veiem. També els més privilegiats es deshumanitzen per aquest detall. I aquesta dispersió forma part dels mecanismes, sense els quals no podríem suportar la pressió.