Pilar Aymerich: “La fotografia és una forma de vida”

16.07.2016

La Galeria EUDE presenta l’exposició “La Barcelona de Pilar Aymerich”, on es poden veure algunes de les imatges, avui ja icòniques, del període de la transició política  dels anys setanta i dels seus personatges més emblemàtics.

Pilar Aymerich amb la seva col·lecció de càmeres Foto: Josep Maria Cortina

Pilar Aymerich amb la seva col·lecció de càmeres Foto: Josep Maria Cortina

Pilar Aymerich torna, per quarta vegada, a exposar la seva obra a la Galeria EUDE, al carrer de Consell de Cent de Barcelona. Va ser allí on, l’any 1977, va penjar les primeres obres fotogràfiques que es presentaven a la galeria. Això va fer escriure a un crític del moment que la mostra li havia semblat interessant malgrat l’atreviment que suposava exposar fotografies en una galeria artística…

Aquesta vegada, afortunadament alliberats d’aquella mena de  prejudicis, podem apreciar novament la força de les imatges de Pilar Aymerich, que va captar l’essència de tota una sèrie de moviments socioculturals lligats a la transició política, de la dictadura franquista a la incipient democràcia, als anys setanta i vuitanta. Podríem agrupar les seixanta imatges que componen la mostra en alguns capítols. En primer lloc, hi ha l’homenatge que la fotògrafa ret a dues dones amb les quals va conviure molt estretament en els seus anys de joventut, Montserrat Roig i Maria Aurèlia Capmany, i amb qui va formar part del món de la reivindicació feminista; uns retrats directes que dibuixen la personalitat de les dues. Un segon grup el componen les fotografies dels moviments socials de l’època, centrats en les manifestacions a Barcelona de diferents col·lectius que lluitaven pels seus drets: els sindicats obrers, els actors, els bombers, el moviment feminista, etc. Un tercer apartat està integrat per retrats, la veritable especialitat de la fotògrafa, de personatges que han ocupat un lloc rellevant en els ambients culturals de l’època i amb molts dels quals Aymerich mantenia llaços d’amistat que anaven molt més enllà de la relació professional: Ovidi Montllor, Juan Marsé, Josep Maria Flotats, Josep Maria Benet i Jornet, entre tants d’altres.

Ovidi Montllor. Portada del disc 'Un entre tants' (1972).

Ovidi Montllor. Portada del disc ‘Un entre tants’ (1972).

No cal dir que aquestes fotografies, ultra el seu valor com a testimoniatge d’una època, ens mostren l’obra d’una gran artista. És per això que he volgut aprofitar l’ocasió per visitar-la i xerrar amb ella sobre la seva vida i, sobretot, sobre la seva particular manera de  concebre i practicar la professió.

Em rep al seu estudi-habitatge, en un ampli principal del carrer Gran de Gràcia, i ens instal·lem a la fresca en un petit pati interior rodejats de plantes, per on circulen sigil·losos els tres gats que viuen amb la Pilar i que assisteixen sorpresos a la nostra conversa.

Ella, dona d’àmplia cultura i molta experiència acumulada, és una gran conversadora i parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. Una vida que comença als disset anys quan, després d’estudiar batxillerat en un col·legi de monges, l’any 1957 entra a l’escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, creada per en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany, dos personatges amb qui des de llavors l’unirien estrets llaços d’amistat. L’Adrià Gual, com diu la Pilar, “era un focus de resistència intel·lectual i catalanista on em vaig formar culturalment. A més de teatre, estudiàvem història, art, literatura, i convivíem amb músics, pintors i artistes de les més diverses especialitats”.

Allí coneix també la Montserrat Roig, que més endavant havia de ser un punt de referència en l’inici de la seva carrera professional. Ella amb disset i la Montserrat amb setze eren “les nenes”, i quines nenes, de l’escola.

Després dels quatre cursos d’aquesta enriquidora formació decideix córrer món i fa una estada d’un any a Londres amb la idea d’obrir nous horitzons i perfeccionar els seus coneixements teatrals. Allí contacta amb tots els moviments de l’explosió cultural londinenca i és llavors, als vint-i-un anys, quan comença a interessar-se per la fotografia amb la idea d’enregistrar tot allò que està vivint en directe. Sembla que no se li dóna malament i a poc a poc es va introduint en l’ofici. Llavors demana al seu pare que li faciliti una càmera i ell li envia des de Barcelona una Voigtlander de la família i així comença tot.

“Sóc una dona d’intuïcions”, diu la Pilar,  “i un any després se’m va ocórrer contactar amb un oncle fotògraf que vivia i treballava a França”. Xavier Tarragó s’havia exiliat amb la dona i quatre fills al final de la Guerra Civil. Havia treballat per al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, on havia coincidit amb Català Roca, a qui fins i tot menciona en un passatge de les seves memòries. L’oncle era un gran professional i dominava especialment el laboratori de color. Marxa cap a França, doncs, on s’hi està un any i completa la seva formació, fins llavors totalment autodidacta. Des d’aquell moment el laboratori passa a formar part del seu dia a dia. Encara avui es revela les seves còpies en blanc i negre per aconseguir aquells positivats que requereix el seu confessat perfeccionisme.

En arribar a Barcelona retroba de seguida la seva companya d’estudis,  la Montserrat Roig, que li proposa treballar plegades en una convocatòria de reportatges de Serra d’Or. Guanyen un dels premis amb un treball sobre les dificultats de tres joves artistes d’aquells moments: Ovidi Montllor, Josep Maria Benet i Jornet, i Joan Lluís Marfany. A partir d’aquí reben l’encàrrec d’un seguit d’entrevistes de personatges que estan retornant de l’exili i ella serà l’encarregada de retratar-los. Pere Calders, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Víctor Alba, Neus Català i tants d’altres passen per davant de la càmera de la Pilar en unes fotografies que avui són ja icòniques. Aquesta sèrie, que es completa amb altres personalitats del que s’anomena l’exili interior, es va presentar l’any 2008 en una exposició al Museu d’Història de Catalunya i es va publicar en el magnífic catàleg que es va editar llavors.

A partir d’aquí comença una llarga carrera sempre entorn dels temes que l’apassionen: la dona, els moviments socials, el teatre, la cultura, la gent, en definitiva. I sempre treballant pausadament, sense presses. Les fotos “s’han de preparar”, diu la Pilar, “perquè per a mi la fotografia és reflexió: si només dispares i no penses estàs perdut. Mai m’ha fet por no aconseguir una foto, el que de veritat m’ha fet por és fer fotos dolentes. No soc partidària de fer moltes fotos pensant que després ja m’ho miraré; si no ho veus clar mirant pel foradet vol dir que no està bé i no cal disparar.”

Potser per tot això la seva carrera professional s’ha desenvolupat sempre com a freelance, és a dir, sense cap contracte laboral amb alguna empresa o mitjà de comunicació, on són tan freqüents les corredisses darrere de la notícia. Col·labora regularment, això sí, amb tot un seguit d’institucions i revistes que li encomanen reportatges, com ara Destino, Triunfo, Cambio 16, Jano Humanidades.  Sempre en publicacions i amb col·legues situats en l’àmbit de l’esquerra perquè, diu la Pilar, “jo sempre he sigut una dona d’esquerres”.

Guarderies. Barcelona, 1976.

Guarderies. Barcelona, 1976.

Treballa també amb col·laboració amb escriptors, periodistes i artistes de totes les branques que la trien com a allò que en podríem anomenar la seva “fotògrafa de capçalera”; una figura que certament existia en una època en què les relacions personals eren més intenses en el món de la cultura, i la fotografia era encara patrimoni d’una professió. Així firma reportatges i cròniques amb Manolo Vázquez Montalbán o Baltasar Porcel i fa les portades dels discs d’Ovidi Montllor i altres cantants.

Fidel a la seva formació teatral, Aymerich explica que “per a mi tot esdeveniment té un començament, un punt culminant i un desenllaç. Jo busco i espero sempre que es produeixi el moment àlgid per fer la meva fotografia. D’altra banda, sempre he tingut una visió intimista i així, per exemple, quan fotografiava una manifestació cercava sempre una cara, una expressió, aquell gest en el moment adequat que pogués explicar tot el sentit de l’acte.”

Aquesta formació es reflecteix també en els retrats d’Aymerich, on no només la mirada i el gest són essencials sinó també l’ambient en què es mou el protagonista. Com ella mateixa diu, ”cal preparar l’escenografia abans de començar la sessió fotogràfica i organitzar-la com el crescendo d’una obra teatral, fent que en el moment culminant el fotografiat se senti el més còmode possible”.

Si aneu a l’exposició d’EUDE trobareu una plena confirmació d’aquestes consideracions i podreu valorar l’extraordinari ull fotogràfic d’Aymerich.

Manifestació davant els jutjats. Barcelona, 1976.

Manifestació davant els jutjats. Barcelona, 1976.

La condició femenina ha estat, com hem dit, un dels eixos  de la seva carrera. Primer pel seu interès pel tema però també perquè en la seva època era una de les poques fotògrafes professionals, juntament, per exemple, amb Joana Biarnés o Colita. Ella mateixa explica que “a mi, ser dona m’ha donat més avantatges que inconvenients en la professió. Jo, que molt sovint era l’única dona present en els actes que cobria, treia profit de la meva condició femenina”. “«Tu sempre estàs a primera fila», em deien. Sovint anava amb faldilla tubo i tacons i passava desapercebuda en les manifestacions; recordo que un cop, mentre esperava el pas de la capçalera i dissimulava pintant-me els llavis amb un mirallet, un policia em va voler protegir tot dient-me: «Señorita, váyase por la otra calle que aquí va a haber jaleo!»”.

Parlem també, és clar, de les diferències en l’exercici de la professió avui i quan ella va començar. És cert que avui es parla molt de fotografia i que se succeeixen les exposicions de fotografia a tota mena d’àmbits museístics i sales d’exposicions. Però enfront d’aquesta fotografia espectacle, la realitat, diu la Pilar, és “que el fotògraf com a professional creatiu està pitjor que mai; hi ha moltes dificultats per col·laborar amb els mitjans i una gran competència que ha generat el món digital; sovint el mateix periodista es fa les fotos i ja no cal no recórrer al fotògraf”.

Encetem finalment l’espinós tema dels arxius del fotògrafs, la seva cessió i la complexitat de la seva gestió. La fotògrafa va cedir el seu arxiu d’uns 100.000 negatius a l’Arxiu Nacional de Catalunya conservant-ne els drets. Però em fa observar, amb tota la raó, que “s’hauria d’evitar que es perdi la memòria oral del fotògraf, que conté elements de molt interès per a la interpretació de les seves imatges. Jo acoto sempre els meus fulls de contacte amb informació sobre la data, el lloc i les circumstàncies en què es van fer les fotografies, les quals guanyen així molt valor. Les cessions d’arxius s’haurien de fer en vida del fotògraf perquè en aquest país sembla que t’hagis de morir perquè et facin cas”. Esperem que el Pla Nacional de la Fotografia, en el qual la fotògrafa participa activament, ara una mica aturat per les circumstàncies polítiques i la manca de recursos, contribueixi a aportar criteris i solucions a un tema certament complex.

Després de parlar amb la Pilar una llarga estona, un té la sensació que és una enamorada de la seva professió perquè, com ella diu, “jo no treballo de fotògrafa, visc com a fotògrafa”. I també que la seva curiositat i els seus amplis interessos culturals li han permès documentar un període apassionant de la nostra història recent i gaudir alhora del contacte i l’amistat d’alguns del seus més destacats protagonistes. Tot un privilegi que es veu avui recompensat amb l’ampli reconeixement i l’elevat nombre de visitants que està obtenint aquesta exposició que tot bon aficionat al fotoperiodisme no s’hauria de perdre.

Podeu trobar més informació i fotografies de Pilar Aymerich a l’arxiu web Fotografia a Catalunya.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Ara mateix vaig a veure la teva exposició, aquesta vegada no me la puc perdre i avui és quasi el darrer dia ! He seguit la teva trajectòria artística a través dels mitjans i exposicions i sempre m´han agradat molt.
    M’agradaria trobar-me amb tu alguna vegada, si més no per recordar quan baixavem pel c.Conca de Tremp fins al col.legi …si escau? mil petons