Oumar Diallo: “Àfrica és a prop per geografia, però és lluny”

9.05.2019

L’Oumar Diallo no tenia especial interès a sortir del seu barri, i en canvi va ser el primer en emigrar. De Senegal va venir fins aquí, va treballar al camp i va passar molt de temps a Mataró, on va dedicar-se a fer de mediador. Ara s’ha traslladat a Barcelona. Quedem prop d’Hospital Clínic, a tocar de la casa que li serveix de residència i d’oficina. Diallo és editor d’Ediciones Wanafrica, que va néixer com a revista de l’associació cultural Club Wanafrica però que ara és una editorial centrada en temàtiques africanes i en la negritud en general. No és el primer africà que obre una editorial d’aquesta mena a casa nostra, primer van néixer les editorials Zanzibar i Takusan. Wanafrica ha publicat diccionaris introductoris de llengües africanes com el fula o el mandinka, que són algunes de les llengües maternes de la diàspora africana a Catalunya, però Diallo també aspira a publicar títols africans mereixedors de Nobel com les novel·les de Wole Soyinka o de Chinua Achebe. Diallo confessa que té poca formació, és un editor autodidacta: “Sóc dels bojos que quan s’obre un camí o tinc una idea intento portar-la a terme. Tirarà endavant o no, però com a mínim cal intentar-ho”. Tot i que la majoria de títols de Wanafrica són en castellà, l’editor parla un català perfecte.

Oumar Diallo, editor de Wanafrica | Foto: Júlia Bacardit

Wanafrica és una paraula en suahili. Què vol dir?
Senzillament vol dir ‘Àfrica’, i també és un joc amb el so de ‘one Africa’. M’identifico amb el panafricanisme, que ve a ser la unió dels països de l’Àfrica per tirar endavant. Un petit país aïllat en aquest món globalitzat no té gaire sentit, i la unió pot donar força al continent: d’aquí que ‘wanafrica’ en suahili soni com ‘Àfrica unida’, en anglès. A l’hora de fundar l’editorial vam buscar referents com la revista BIS publications o  Présence Africaine, que és com una bíblia de la literatura africana francòfona des dels anys cinquanta.

La Unió Africana (UA) estudia obrir fronteres dins del continent i crear una moneda africana al 2060. Fins a quin punt la UA es correspon amb el panafricanisme utòpic de les independències?
Van en la mateixa línia. La Unió Africana treballa dia a dia, i crec que estan fent passos importants. En el cas de l’Àfrica occidental, haver creat un passaport únic vàlid per diferents països ja és alguna cosa. Podrien anar més ràpid del que van, però sabem que la política té el seu ritme. Des del CEDEAO parlen d’un passaport africà. No serà fàcil, però a veure si s’ho prenen seriosament. A mi m’agradaria una unió africana dels pobles que comenci des de baix i vagi pujant, però la UA treballa de dalt a baix. Tenim els mateixos objectius però no la mateixa via.

El suahili té tots els punts de convertir-se en la lingua franca africana.
La meva mare és mandinka i el meu pare és fula, però si he d’aprendre una llengua optaria pel suahili. És una llengua de l’Àfrica oriental, lluny de Senegal, però si estic aprenent francès, anglès, portuguès… què em costaria aprendre suahili? Com a mínim salvaríem una llengua africana, que estan desapareixent. Com a africans desconeixem moltíssimes coses del nostre continent, ens han ensenyat més coses sobre occident que sobre nosaltres: de jove coneixia millor la història de França que la d’Àfrica, perquè el manual escolar em parlava de França. És com aprendre castellà amb llibres de text sobre els hotels i teatres de Madrid quan la teva realitat són camins, serps i arbres. Algú que ha nascut en un poble on només es parla mandinka als sis anys haurà d’aprendre francès. Així doncs, hem publicat un llibre infantil protagonitzat per animals i que esta escrit tant en català com en castellà o altres llengües africanes com el suahili, el mandinka o el fula. La idea és que els nens i nenes puguin saber els noms dels animals en llengües africanes. Aquest any publicarem una col·lecció de contes mandinkes i també volem fer-ho amb contes d’altres llengües. Són contes infantils aptes perquè els adults també en gaudeixin.

No hi ha un gran interès per Àfrica, a Catalunya, però hi ha magnífiques excepcions: Raig verd ha editat i publicat tota l’obra de Ngugi Wa Thiongo, que va ser la meva porta d’entrada a la literatura i al pensament africà.
Sobre autors africans, literatura africana o temàtica africana en general (i sobretot dels Estats Units) trobem publicacions tant en castellà com en català. Però, a nivell general, la relació entre Catalunya o Espanya i Àfrica no és el mateix que la relació amb l’Amèrica Llatina o amb Àsia. Estem al costat però estem lluny; Àfrica és a prop per geografia, però és lluny. La relació colonial juga un paper important: els francesos tenen més cultura general aficana que Espanya, però crec que ja fa 20 o 30 anys que Espanya i Àfrica haurien de tenir una altra forma de relacionar-se. Tot i això, en funció de qui governa la relació també varia, encara que també hi ha moltes coses sobre l’Àfrica que els autòctons no saben i que crec que en termes de cultura general haurien de saber.

Convergente, conveniente o intruso d’Edmundo Sepa Bonaba (Wanafrica, 2017) reflecteix els canvis d’aquesta relació entre autòctons i africans en la política catalana?
L’Edmundo Sepa fa molt que és aquí. Va militar durant vint anys a Convergència i Unió després de fer carrera política en etapes diferents i amb persones diferents. Es tractava de veure com recollim la participació política general dels africans dins dels partits polítics. Molts africans han estat a partits però ho han deixat i mai no expliquen perquè. A través dels rumors entre amics vas sabent coses: la discriminació general reflectida en les lleis dels partits la practiquen dintre del mateix partit. Per això, quan em va proposar de fer aquest llibre li vaig que endavant, que seria una manera de fer que els africans o afrodescendents que venen sàpiguen com funciona i es puguin preparar per incorporar-se als partits polítics. És important que la gent participi en espais polítics, són espais on es fan canvis, on es fan les lleis. Si no participem haurem d’esperar la bona voluntat de la resta per poder avançar.

Creus que en partits que no són d’esquerres, com ara CiU, els tics racistes es dissimulen menys que en un partit que posa l’antiracisme al centre?
Si parteixes d’Àfrica i les seves religions i tradicions veus que bastants africans són conservadors: que siguin més liberals o menys és una altra cosa, però en molts aspectes bastants africans són conservadors, i per això els resulta més fàcil apropar-se a partits com convergència. L’altre dia comentava amb un company que si mires la llista de diferents partits polítics t’adones que la de Vox té més negres que altres partits. No em sorprèn massa, i després d’haver llegit el llibre de Sergi Bilé Obscurs botxins sobre el col·laboracionisme africà amb els nazis, encara em sorprèn menys. Suposo que cadascun dels negres de Vox tindrà el seu argument per justificar-se però… N’hi ha més d’un! M’agradaria parlar amb algun d’ells i que m’expliqués com encaixa dins seu el discurs d’antiimmigració de Vox.

A Wanafrica publiqueu biografies de panafricanistes cèlebres d’esquerres, com l’estadista congolès Patrice Lumumba, el dirigent de l’independentisme de Guinea Bissau Amílcar Cabral o el polític burkinès dels vuitanta Thomas Sankara. Tots ells panafricanistes socialistes, tots assassinats.
La història condiciona els presidents africans actuals, que han vist què passa si no estàs d’acord amb els poderosos. Per això, els líders africans intenten fer el que els diu França, Anglaterra i els EUA, però no hem de renunciar al progrés d’Àfrica tal com l’entenen la majoria d’africans. Això costarà vides i alguns presidents més cauran, però ho hem d’intentar. Les biografies les encarreguem a una organització que es diu Setim. Els demanem que facin un resum de biografies i que l’acompanyin de discursos i textos importants del personatge. La lectura és prou fàcil perquè un adolescent pugui llegir-la al metro i saber qui és Sankara, qui és Lumumba, tenir una formació mínima sobre aquests personatges. Després hi ha llibres per ampliar, però les nostres biografies les pensem com a text introductori: tant els africans com els afrodescendents hem de saber qui eren aquesta gent i què pensaven. Si podem agafar algunes de les coses que deien i treballar en aquest sentit, molt millor.

Sankara o Lumumba van estar influenciats pel marxisme però també per idees africanes autòctones en la línia d’una democràcia participativa comunitària.
El marxisme com el pensava el polític tanzà Julius Nyerere era totalment diferent de com el pensava Sankara o Lumumba, i tots ells tenien la mateixa base. Cal seguir treballant en la comunitat i de la comunitat a la persona. El centre ha de ser la persona, no el que pugui obtenir. El materialisme cada cop entra més a l’Àfrica i la seva societat, i per això em sembla necessari tornar a aquestes idees i treballar en torn a la persona. Ja sabem on ens porta el capitalisme, però hauríem d’aportar canvis per anar cap a una altra banda.

Quins són els límits d’Àfrica, a nivell simbòlic? Com es relaciona, el món cultural del Magreb, amb el de l’Àfrica negra?
Per molta gent de l’Àfrica negra, el Magreb forma part del continent, però hi ha hagut anys en què els països del Nord d’Àfrica estaven més interessats en apropar-se a Europa. Hi va haver el cas d’un jugador marroquí que volia incorporar-se a les lligues de campionats europees, una mica com Turquia. Com que no ho van aconseguit han tornat a mirar cap a l’altre costat, i ara Marroc ha fet un retorn a les organitzacions i relacions africanes, cosa que abans no tenien. Hi havia també el tema del Sàhara pel mig: la Unió Africana segueix reconeixent el Sàhara com a territori i, tot i això, el Marroc ha tornat a vincular-se a la Unió Africana perquè sap que el reconeixement no canviarà i que unir-se a la UA els convé. Per altra banda, Algèria és el país més africanista del Magreb, i la relació entre el gran Sudan i l’Egipte d’avui és evident. A l’imperi de Mali, la connexió amb el Nord per anar a l’Àsia també era clau. Suposo que per interessos econòmics s’han intentat canviar les coses, però no ha funcionat.

Cultura o literatura africana i cultura negra. Fins a quin punt són diferents?
No podem diferenciar Àfrica de la seva diàspora. Quan un autor haitià publica un llibre sobre inventors i científics negres està parlant de tot, no només dels haitians o d’Amèrica sinó dels negres i els negres els trobem a Àfrica, Europa i Àsia. Sense la diàspora, Àfrica no té sentit. Per això nosaltres tenim línies tant d’autors africans com d’afrodescendents i d’europeus que parlen de temàtica africana.

T’has referit al llibre Inventores y científicos negros de l’haitià Yves Antoine (Wanafrica, 2014). Per què vau editar i publicar aquest llibre?
Al llibre Antoine escriu les biografies de personatges que han estat inventors i negres, tinguessin o no el nom registrat com a tals. El semàfor el va inventar un negre! El llibre sobre invents científics va ser el segon que vam publicar, perquè creiem que és important que els joves tinguin arguments davant d’algú que els diu ‘ei, el teu coeficient intel·lectual és més baix que el de la resta’.

Hi ha el risc d’un segon colonialisme per part de la Xina a l’Àfrica?
Com a africà crec que Occident vol donar lliçons que no practica. S’ha demostrat que respecte als drets, Europa té un discurs diferent a la realitat, i ja no parlem del president dels Estats Units. Als EUA fan molts informes sobre la resta de països, però quants negres hi ha a les presons nord-americanes que no han comès el delicte i se’ls ha condemnat igualment? Haurien de fer autocrítica a casa abans de donar lliçons! Als xinesos no els interessa el que facis, i en aquest sentit tenen una altra manera de fer i, en certa manera, la Xina està donant una oportunitat als africans, fet que amb els estats colonials no tenien. Però arribarà un moment en què s’haurà de veure com frenar-ho. Si agafem el cas de França, l’Hexàgon ha controlat i segueix controlant els països francòfons a través del CEFA, i hi ha moltes coses que si els països francòfons les fan han de passar per la prèvia aprovació de l’estat francès —i obtenir l’aprovat és molt més fàcil que si ho fa una empresa francesa que no pas una empresa de la competència. Mentrestant, Xina ve i et diu ‘jo et faig aquesta carretera’, i te la fa sense preguntes. La Xina ofereix una alternativa, però és una alternativa perillosa, avui potser no, però d’aquí deu, quinze o vint anys en veurem les conseqüències.

Al llibre Reinas de África y heroínas de la diáspora negra de Sylvia Serbin (Wanafrica, 2017) per parlar de Nefertiti es parla de la reina i governadora Ranavalona III de Madagascar i, fins i tot, d’Efunroye Timbu, una esclavista nigeriana.
La Sylvia Serbin va escriure el llibre en resposta a una pregunta que li va fer la seva filla un dia que tornava d’escola: ‘hem estudiat moltes reines però, no hi ha cap reina a l’Àfrica?’. Va ser a partir d’aquí quan la Sylvia es va posar a investigar per publicar aquest llibre. Els africans i els negres en general som com totes les persones, n’hi ha de bones i de dolentes. A partir d’aquí la Sylvia ha rescatat figures com l’esclavista d’Efunroye Timbu, encara que sigui una figura ‘negativa’. Al capdavall jo soc republicà i he editat aquest llibre sobre reines! Per mi aquest llibre és important perquè als africans sovint ens categoritzen  més masclistes del que som: hi ha africanes que han liderat bastantes coses, i les nostres mares decideixen bastant més sobre el nostre futur que no pas els nostres pares. De petit em feia més por que les germanes em delatessin a la meva mare que al meu pare, perquè l’aportació de la mare en l’educació és molt important, i no puc dir que la meva mare fos masclista: jo feia coses que feien les meves germanes, no hi havia aquesta diferència. Ningú n’hi deia igualtat ni feminisme, d’això, però es feia.

 

Abans de separar-nos Oumar Diallo m’escriu una llista. Justo Bolekia, Donato Ndongo, Remei Sipi, Inongo vi Makomè, Eugenio Nkongo. Són noms d’escriptors africans i (escriptora) que viuen i escriuen des de l’estat espanyol, alguns d’ells des de fa una pila d’anys.