Martí Domínguez: “Admire la tenacitat de Paul Cézanne”

19.04.2013

“I què és l’art sinó individualisme, sinó el conreu del jo, de la diferència, no es pot crear res de nou des de la col·lectivitat, i tot allò que la massa diu que faces tan sols pot produir mediocritat”. És un dels bocins de les nombroses tertúlies que es donen cita a les pàgines de la novel·la El fracassat (Proa, 2013), el protagonista de la qual és el pintor Paul Cézanne (1839-1906).

 

Martí Domínguez

 

Entre cavallets, claudicacions i contrasentits, però amb una persistència insondable, l’artista d’Ais de Provença es passeja per un univers pictòric furibund i a vessar de temperaments. Tot aterrant als inicis de l’artista incomprès, l’escriptor i periodista valencià Martí Domínguez signa una aventura humana, un viatge tens i laboriós a la recerca de la convicció que acabarà desembocant en l’eclosió de l’art modern.

Si Buffon és l’amor per les cultures (Les confidències del comte de Buffon, Tres i Quatre, 1998), Goethe és el descobriment del Mediterrani (El secret de Goethe, Edicions 62, 1999) i Voltaire la llibertat davant la persecució (El retorn de Voltaire, Destino, 2007), Cézanne esdevé el desig de mantindre’s ferm davant l’allau d’entrebancs vitals. Amb El fracassat, el director de la revista Mètode ens endinsa en la figura d’un obstinat, però també en una bonica tramoia d’amistats, desavinences i instints de supervivència. Parlem amb Martí Domínguez i ens apropem al cosmos de Paul Cézanne.

H.S: Sobta, d’entrada, el títol de la novel·la.

M.D: Sí, és el primer títol que vaig posar i ja s’ha quedat. Amb ell volia expressar el sentiment que el mateix Cézanne va tindre tota la vida. I, més que la seua percepció -cadascú pot tindre’n una diferent respecte de la seua obra-, es tracta de la percepció de la seua família: son pare, sa mare, les dues germanes, el fill. Cal tindre en compte que Cézanne, fins a tres anys abans de morir, no havia fet cap exposició individual ni havia venut pràcticament quadres. Fins i tot, va intentar regalar quadres seus al museu del seu poble i no els van acceptar. Ni en vida va tindre un quadre seu exposat al museu del poble. Ni una propina. Sempre arrossegava eixa sensació de ser un artista que no havia triomfat en vida, com sí ho van fer altres impressionistes com ara Monet o Renoir.

Podria veure’s algun paral·lelisme (o alguna resposta) entre aquest títol i el contingut de L’Œuvre, la novel·la on Émile Zola conta la història d’un pintor fracassat, amb el qual Cézanne acaba trobant-se reflectit…

Zola i Cézanne eren amics d’infantesa. Per tant, la relació que tenien era molt intensa. Zola és el gran defensor de l’impressionisme, el gran periodista dels impressionistes. Però, curiosament, i potser en contra del que Cézanne esperava, Zola no va promocionar amb massa implicació l’obra del seu amic d’infantesa. A ulls de Zola, Paul era un fracassat, fins a l’extrem que, al seu llibre L’Œuvre, Zola presenta la història d’un pintor errat, Claude Lantier, que no és més que una caricatura de Cézanne. Aquest llibre sobre el món pictòric no va agradar a cap dels pintors impressionistes, però va ser especialment dur per a Cézanne. Arran d’això, van partir palletes i ja mai més tornaren a tindre relació. Personalment, no m’agrada gens el llibre de Zola, crec que és del pitjor de la seua obra. No m’he posat en la lectura de L’Œuvre fins a tindre la meua novel·la bastida, però quan ho he fet m’ha semblat espectacular com acaba caricaturitzat Paul Cézanne. És ell, sens dubte.

Per què Cézanne? Com naix la idea d’aterrar a les albors artístiques d’aquest pintor?

M’interessa molt la vida dels artistes i la creació científica, literària, artística… Són com uns alter ego, com una forma de recrear i de dur un camí. Amb Cézanne, vaig tindre una sèrie de sensacions. Em sentia identificat amb la dificultat de mantindre’t ferm en el que vols aconseguir. La vida t’arrossega a fer coses que no vols. En aquest sentit, Cézanne ho tenia tot a favor: era fill d’un banquer ric i podria haver seguit els passos del pare, deixant la pintura per al cap de setmana. Però ell no volia això. Ell volia dedicar-se exclusivament al seu art. Aquesta tenacitat que l’arrossega tota la vida m’enlluerna i l’admire. ¿Quantes grans biografies de pintors s’han llançat a perdre perquè en l’últim moment han seguit els passos dels pares? A la novel·la hi ha un exemple prou il·lustratiu, que és el del doctor Gachet, un pintor nat que finalment va dedicar-se a la medicina pels pares però que sempre va tindre eixa sensació de què no havia aconseguit fer en vida el que ell volia. En canvi, també hi ha l’exemple de Gauguin que, en un moment determinat, talla amb tots els seus negocis borsaris, abandona la família i, a la desesperada, ho deixa tot per la pintura.

La novel·la mostra una dialèctica constant entre el que seria la vella escola pictòrica i els innovadors o impressionistes. Quin és el paper de Cézanne entre aquests darrers?

Cezanne amb Pissarro

En aquell moment, la tendència pictòrica era molt acadèmica, de contingut històric. Tot era molt repintat i manierista. Fins i tot, podríem dir coent. Llavors, va aparèixer en escena el moviment del plein air, aquells artistes que abandonaren l’estudi i decidiren captar la llum i les impressions del natural, pintant a l’aire lliure. Es tractava de no posar decorats falsos. Això ja és una novetat important. Però Cézanne va més enllà. Per a ell, no només es tracta de pintar el que es veu, sinó també de pintar-ho com es veu, buscant la teua impressió, la teua marca, el teu signe. Això fa que Cézanne vaja conduint la seua recerca cap a noves rutes inesperades que en alguns casos aboquen a l’abstracció i en altres casos aboquen al cubisme. Cézanne és l’inici de tot. Si l’impressionisme és l’inici de pintar del natural, Cézanne representa l’inici de la personalitat del pintor per sobre de tot. Quan Pablo Picasso va dir que “Cézanne és el pare de tots nosaltres” no és per casualitat. Allò important no era pintar cromos sobre paisatges estimats per vendre als burgesos. Fins i tot, Cézanne retreia als impressionistes que les seues obres s’assemblaven massa entre elles. De vegades, és difícil diferenciar un Sisley d’un Pissarro o d’un Monet. Això a Cézanne l’inquietava. Per això començà a separar-se dels impressionistes.

No debades, al llibre dibuixes algunes de les picabaralles entre els impressionistes.

Sí, en aquest sentit la novel·la és molt divertida. Veus un Degas que és malèvol i irònic, un Monet que és un pragmàtic i que vol guanyar diners i prou, un Renoir que vol mantindre’s a banda i deixar-se d’històries, un Manet que és un home elegant i no vol pintar al costat de segons qui… Totes aquestes coses m’interessaven perquè moltes vegades som nosaltres i la nostra circumstància. La circumstància, en aquest cas, és que tu tens una família, un fill que necessita aliment, uns companys al teu voltant que et van a fer la punyeta. Cézanne té la gran sort que, en l’últim moment, troba l’amistat de Camille Pissarro, que el salva. Eixe Pissarro anarquista, fidel amb els amics, cooperativista, també és molt interessant. I tota aquesta tramoia, aquesta intrahistòria dels quadres, la gent no la coneix. La gent coneix els quadres que has vist mil vegades en pòsters, capses de bombons… però rere aquestes obres hi ha una història fascinant.

“El pintor a París acaba sent destruït”.

París és el centre de l’art, però el que no volen els impressionistes és convertir-se en creadors de souvenirs per als turistes. El Palau Reial, la catedral, el Sena… tot això acaba esdevenint cromo repetit. És com que l’essència de la pintura és destruïda. Cézanne no vol això. De fet, els quadres de Paul sobre París és d’un París absolutament desconegut, de banlieue si vols, obrer, miserable i estrany. Igual pinta les teulades que pinta els molls on estan descarregant tonells de vi, molt lluny del París del glamour.

Realment els quadres de Cézanne podrien entendre’s com un atac a son pare?

El pare té un paper fonamental. Si Paul haguera tingut un pare més dòcil, no haguera patit tant com va patir. I potser no haguera estat ell. Eixa autoritas paterna tan normal del XIX i també en l’Espanya que hem viscut nosaltres (“dedica’t a fer coses de trellat, res de vida bohèmia”) m’interessava molt per a la novel·la. Al pare li sorprenia molt la pintura que feia el fill: una pintura forassenyada, violentíssima. Aquell primer període de Cézanne és d’un realisme feroç i antiburgès. La família no l’entenia. Crec que eixos quadres de Cézanne, més que un atac deliberat al pare, naixien d’una sintonia amb Zola, que també tenia eixe naturalisme quan escrivia i, d’alguna forma, intentaven reflectir les desigualtats socials. Curiosament, aquell període és un període molt influenciat per Zola i a Zola mai li va agradar la pintura del seu amic. Zola, malgrat defensar en el seu moment els impressionistes, tenia una visió prou antiga de la pintura.

Hi ha, entre els passatges més commovedors de la novel·la, uns monòlegs interiors molt profunds de la seua companya i més tard muller Marie-Hortense Fiquet.

Hortense era una dona d’un baix estat social que posava per als pintors a les acadèmies. No està molt clar com va aparèixer Hortense en la vida de Cézanne, però el cas és que van juntar-se i van tindre un fill. Es va convertir en el seu model. Apareix en la seua pintura vint-i-cinc vegades, en quadres importants, pintada sempre d’una manera molt psicològica, com si volguera arribar al moll de l’os. Les pintures d’Hortense són inquietants. Posava per a Cézanne hores i hores. Altres models deien que les sessions de posa per a Cézanne eren llargues i infinites, desesperants, perquè pintava molt lentament, amb molts dubtes. Cézanne, a més, es posava fora de si, volia el model com una poma, sense moure’s. Els dos passatges en què Hortense s’expressa a la novel·la són dues escenes que s’esdevenen mentre l’estan pintant. És el que m’interessava: una veu en primera persona que contrasta amb la tercera persona que recorre tota la novel·la. La veu de la dona fa de contrapunt. És la visió d’una dona que estima el marit però que no pot entrar en el seu art. Pertanyen a universos distints. Possiblement l’única gran dona d’aquell grup que va entrar profundament en l’art va ser la dona de Monet, Camille. I també la dona de Zola, Alexandrine, que va ajudar molt l’escriptor. En canvi, la dona de Pissarro, provinent del món agrícola, no entenia tampoc per a res eixes necessitats del marit de buscar la sensació, de transcendir. Les dones de Pissarro i Cézanne, al capdavall, necessitaven una estabilitat per a poder comprar menjar i sobreviure. De fet, a la novel·la apareix una conversa de Cézanne amb el carnisser del poble que resulta dramàtica. El que feien era bescanviar un quadre per un filet de vedella. Al final ja ni això. I, clar, és des d’aquesta necessitat de sobreviure que comencen a plantejar-se tots els dubtes: paga la pena sacrificar-ho tot per l’art? No sóc culpable d’haver desatès el meu fill?

Va ser Camille Pissarro tan fonamental per a Paul Cézanne?

Pissarro era un jueu errant. De fet, el seu nom és Pizarro. Podria ser d’origen espanyol. Era major que Cézanne i era un anarquista feroç. Estava renyit amb tots. S’havia casat amb la criada en contra de l’acceptació familiar. Julie era catòlica i una pagesa sense cap formació. La història de Pissarro és terrorífica i bellíssima alhora. Aquest llibre toca molts fils: la perseverança, la tenacitat, l’amistat… I l’amistat entre Pissarro i Cézanne és una amistat èpica, eixint a pintar vestits com si foren exploradors que van a la recerca de no se sap quin tresor. I aquesta voluntat de Pissarro de conduir l’amic al viarany més productiu, quan ell era un destructiu! D’alguna forma, Pissarro dóna ordre i concert a la forma de pintar de Paul. Perquè Cézanne sabia el que buscava però no trobava la manera. El període 1872-1874, quan van estar junts, és fonamental per al gran Paul Cézanne que coneixerem després.
Mentre escrivia la novel·la, pensava en donar inclús més pes a Pissarro. Però curiosament Pissarro no va aportar res de nou a la història de l’art i Cézanne sí. Pissarro és un més dels impressionistes i, fins i tot, no diríem que és dels millors dels impressionistes, encara que és molt bo. Però jo no diria que és millor que Monet. Però Cézanne sí que és millor que Monet. I això Monet mai s’haguera esperat que algú ho diguera. Fins i tot, diré més: posats a triar entre Cézanne i Zola, triaria Cézanne. En definitiva, tot és tot. La història de l’art és la història de les idees. Ha estat més substancial a la història de l’art Cézanne que Zola a la història de la literatura. I això Zola tampoc s’ho haguera imaginat mai.