Lluís-Anton Baulenas. Un pirata, un ogre grotesc i una era mediocre

27.05.2013

Avui Griselda Oliver entrevista Lluís-Anton Baulenas, que enguany ha publicat a La Magrana la novel·la ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti’. Lluís-Anton Baulenas desvela les interioritats de la seva novel·la.

Lluís Anton Baulenas | © Pere Virgili

Com va sorgir la novel·la?

La idea?

Sí.

Aquesta és la novel·la que he trigat més a escriure: quatre anys. Per tant, entre la idea inicial i el plantejament final, la trama ha variat substancialment. La idea era fer una novel·la sobre el poder i la fascinació. A partir d’aquí, va aparèixer el personatge de l’ogre, tot i que no era pas un ogre, al principi, perquè volia donar un toc realista a la trama. En Gambús es va acabar convertint en un personatge de faula, grotesc i exagerat.

La resta de la trama va venir que ni feta d’encàrrec. Va aparèixer l’altre protagonista, en Carducci que, primerament, havia de ser un personatge més, però va anar prenent pes fins a convertir-se en un contrapunt de l’ogre. Ell és l’antítesi de l’ogre, perquè ni és poderós, ni és grotesc, és una persona normal i corrent.

En Miquel Deogràcies Gambús ja sortia en un altre llibre.

Sí, a La Felicitat (Ed. 62, 2001) apareixia una dona embarassada, la seva mare, però això és a tall anecdòtic.

El vas escollir per algun motiu?

Sí, per donar continuïtat a la família. M’agrada mesclar personatges anteriors en una novel·la nova. Així forjo un món propi. De fet, l’altre protagonista, en Carducci, existia en una altra novel·la com a personatge secundari. M’agradava molt com a personatge i sempre havia pensat que si mai tenia l’oportunitat de recuperar-lo, ho faria.

A quina novel·la sortia?

A Àrea de servei (Destino, 2007). Ventura Pons en va fer una pel·lícula, A la deriva.

Els capítols narren dues vides paral·leles. Per què utilitzes la primera persona per en Carducci i la tercera per en Gambús?

Primerament per diferenciar-los. En anar intercalant els capítols, m’interessava que el canvi mental del lector fos ràpid. De fet, a mesura que anava construint l’ogre, vaig veure que m’interessava molt més la tercera persona, no només perquè es tracta d’una història explicada —com si fos un conte—, sinó també perquè m’ajudava a distanciar el lector de l’agressivitat que el caracteritza. Si la narració de l’ogre hagués estat en primera persona, l’argument seria molt fort d’assumir per la gravetat de les accions que comet.

D’altra banda, en Carducci era un personatge que m’interessava molt que el lector sabés què pensava i que l’entengués: no es defineix per les seves accions. El lector l’ha de comprendre i n’ha de conèixer els pensaments i els sentiments, perquè en Carducci pugui defensar-se de la seducció del poder que el sedueix en forma d’ogre.

La seducció li provoca un debat intern entre allò que està bé i el que no ho està.

Sí, per això el recurs de la primera persona m’anava molt bé.

A la novel·la sembla que en Carducci és qui narra la història de l’ogre i la seva aventura amb ell.

De fet, indirectament, al final de la novel·la, encara que no estigui molt accentuat, es dóna a entendre que en Carducci explica l’obra, perquè l’ogre li explica a ell.

Per què situes gran part de l’acció al barri del Raval?

És un lloc interessant per situar el coprotagonista. El Raval li provoca una sèrie de reflexions de tipus social i moral. Això, d’altra banda, em permet fer una descripció de la realitat i l’actualitat barcelonina. A mi m’agrada molt fer-les. No es tracta, però, d’una descripció o d’un retrat del barri, sinó de l’experiència de viure-hi.

La diferència entre una novel·la de tesi i una de personatges, de creació, és que, en la segona, tot s’expressa per mitjà dels personatges i dels seus sentiments. Si el personatge sent que ell viu en un entorn que l’impacta i que el fa reflexionar, jo en parlo. I aquí també entren tots els personatges que l’envolten. M’agrada que les meves novel·les tinguin molts personatge secundaris, perquè atorguen importància i coherència a la trama argumental, ens ajuden a situar el protagonista, tot i tenir poca funció argumental.

És una novel·la d’aventures considerada atípica. És també una novel·la moral?

Sí. En l’argument hi ha una reflexió contínua moral i social, però sempre a través dels personatges, de l’acció, i de la literatura, la meva eina. No faig novel·les morals, en el sentit teòric de la paraula. Cap lector no està obligat a entrar en el discurs moral, social o econòmic que impregna la novel·la, sinó que està obligat a passar-s’ho bé. Tot i el sentit moral, ens trobem en el terreny de la ficció, i convé remarcar-ho.

Quin és el significat del pirata?

Darrere la figura del pirata, hi ha tota la simbologia que l’acompanya. Per a Carducci, que es troba en un moment delicat a nivell personal, representa un confort. És com un animal de companyia i, a més, dóna sentit a tota l’aventura que ell viu, que comença quan es compra la figura, i que acaba quan se n’allibera. El pirata delimita la història i, de passada, lliga amb la teoria de les aventures.

Com a anècdota, m’ha cridat l’atenció que un dels personatges secundaris faci un curs sobre llengües mortes al centre cívic del barri.

Les anècdotes donen informació sobre el personatge. Algunes poden ser més encertades que d’altres, però això ja depèn de la disposició del lector. Si s’aconsegueix fer-ne una amb gràcia, es dóna un esclat de color a la novel·la.

A tu, aquesta, en concret, et provoca una reacció, i a una altra persona no li diu res. Aquí es tractava de fer l’ullet als cursets que es preparen als centres cívics. Com que sóc filòleg, se’m va acudir plantejar un curs sobre una matèria que la major part de les persones consideraria que no serveix per a res.

En Gambús pretén ser un retrat de la societat actual?

Sí. Qui ho consideri exagerat, que ho consideri, i qui no, doncs no. És un retrat fet en clau grotesca i extravagant.

D’ell sorprèn la fascinació pel seu “tresor” i, sobretot, la passió que sent per ell tot i la seva condició d’ogre.

Malgrat ser una persona ambiciosa, i que ho posseeix tot, en Gambús té molts punts febles, i un d’ells és el seu tresor: és capaç d’humanitzar-lo, però també de fer-li cometre accions brutals. És un objecte que ho val tot i res alhora. En Gambús, de fet, és un personatge tan passat de rosca que es podria obsessionar per una cadira i podria, fins i tot, matar pel seu preuat tresor. En la novel·la, el seu tresor no és una simple cadira, sinó molt més: el transporta al principi de tot, però també a les seves últimes conseqüències.

Gràcies a en Gambús, el lector fa un recorregut per tota la història dels últims segles del nostre país.

És un recurs que m’agrada molt utilitzar. Les meves novel·les sempre tenen un rerefons històric determinat, depenent del joc que em puguin donar els personatges. En aquest cas concret, la història de Catalunya passa en flaixos: és la seva vida, però aprofito per lligar-la amb els esdeveniments del moment.

A l’obra apareix constantment el fantasma del germà mort d’en Carducci, en Raimon.

És el punt que lliga en Carducci amb la grotesca història d’en Gambús. Però no només això, sinó que fa que el mateix protagonista pugui reflexionar. Això afegeix més elements al lector perquè es pugui fer una idea d’en Carducci.

La qüestió del temps que fuig queda molt ben reflectida a la novel·la.

Sí. Cada personatge, segons les seves circumstàncies. En Carducci reflexiona molt, no només per la seva edat, sinó perquè es troba en un moment difícil de la seva vida: està vivint un doble dol —la ruptura amb la seva parella i la mort inesperada del seu germà. Aquesta reflexió personal implica una reflexió sobre el temps.

En el cas de l’ogre, per altres raons, també. Ell ja és molt gran quan decideix fer una recapitulació sobre la seva vida, després d’haver matat i trepitjat n’importe qui sense pietat. És quan se sent sobrepassat per ell mateix que comença a pensar-hi. Més d’un dirà «quina barra!».

És cert que hi ha metàfores molt grotesques, sobretot les referides a l’ogre.

Sí. Aquesta és la idea. Un cop t’hi poses, si ha de ser un ogre, ho ha de ser al cent per cent. Com més grotesc sigui, més s’allunya de la realitat i més descansat està el lector, perquè ho veu més distant.

Aquest personatge té la gràcia que és un monstre de noranta-sis anys i mig, completament decrèpit, però que alhora manté tota la seva mala bava. L’atractiu del personatge és la seva impunitat, que el fa gairebé immortal. Comet accions tan exagerades, que mai ningú no el podria relacionar amb el que ha ocorregut.

La cita que introdueix l’obra és una de les frases que l’ogre pronunciarà dins la novel·la.

Aquesta cita, en el fons, explica què és el poder. En Gambús s’ha fet ric gràcies a la mediocritat de la gent, potenciada precisament pel mateix sistema. D’això, ell se n’aprofita. No es penedeix del que ha fet, sinó que ho constata i decideix posar-hi remei fent una bona acció.

Tot i voler mostrar al públic el seu tresor d’una manera espectacular, finalment se’n desdiu.

El guanya la sensació de quedar-s’ho per ell, perquè, és clar, és humà i, per tant, pot equivocar-se.

I així porta la contrària als fills, a en Carducci, que s’ha girat contra ell…

I a la seva dona. És el desengany.

A pesar de desdir-se’n, els seus hereus converteixen el seu patrimoni en una fundació: la hipocresia i la mediocritat acaben vencent.

Aquesta és la lliçó final moral del llibre. És una ironia que el mateix Carducci capta.