Josep M. Benet i Jornet, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

18.03.2013

Omnium Cultural acaba de proclamar Josep M. Benet i Jornet 45è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2013. El jurat ha estat format enguany per Margarida Aritzeta, Margarita Casacuberta, Lluís Duran, Pilar Garcia, Ramon Pla, Damià Pons, Joaquim M. Puyal, Carles Solà i Josep M. Terricabras. El Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va ser instituït per Òmnium Cultural l’any 1969 i s’atorga una persona que, per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans. Per conèixer la trajectòria de l’escriptor i dramaturg barceloní podeu llegir l’entrevista que li vam publicar a L’Avenç l’any 2007 aquí

Josep M. Benet i Jornet | Foto: Martí Gallén.

Josep M. Benet i Jornet (Barcelona, 1940) és un dels dramaturgs catalans que ha sabut arribar a un públic més ampli, tant per la regularitat amb què ha estrenat la seva àmplia producció teatral, com pel seu paper com a guionista de celebrades sèries de televisió. Treballador constant, defensor del teatre de text, ha mantingut una complicitat estètica i ideològica amb el seu públic, amb una obra que ha fet evolucionar de forma coherent, i, a través de Segi Belbel, s’ha convertit també en un referent per als autors teatrals més joves. Format a la Universitat de Barcelona i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual en la conjuntura decisiva dels primers anys seixanta, Benet es va donar a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964). El seu teatre realista continua ambBerenàveu a les fosques (1972) i Quan la ràdio parlava de Franco(1979) i amb Revolta de bruixes (1977) agafa un to simbòlic. A La desaparició de Wendy, el món de la infantesa i el de la postguerra prenen una dimensió mítica. Ha conreat també el teatre infantil. El 1989 estrena Ai, carai! al Teatre Lliure, i Desig, el 1991, al Centre Dramàtic de la Generalitat. Obté el Premio Nacional de Teatro, el 1995, amb E.R., (1994) i duta al cinema per Ventura Pons (Actrius, 1996). Les últimes peces estrenades han estat Olors (2000), Això, a un fill, no se li fa (2002), L’habitació del nen (2003) i Salamandra(2005), Dues dones que ballen (2010) i fa només uns dies Com dir-ho. A més, és guionista de molts dels serials produïts per Televisió de Catalunya des de 1993: Poble Nou, Rosa, Nissaga de poder, Laberint d’ombresNissaga, l’herència, El cor de la ciutat i Ventdelplà.

«Llegia molts tebeos. En comprava tants com podia. I em vaig posar a fer-me’ls jo mateix. Els dibuixava, hi posava diàlegs. L’important era el text, l’argument.»

«Si vinc de zero, no m’interessa escriure en català. Jo he de ser la continuació d’una gent determinada, i projectar-la cap al futur, per als qui vénen darrere.»

«Com que no sóc important, fer el ridícul no m’importa. Tinc assumit que tothom em diu Papitu. I què pot esperar-se d’un Papitu? I això em dóna una gran llibertat.»

«Amb els serials de la televisió, no em fa vergonya dir que fem de Folch i Torres. Però hi expliquem problemes reals i conflictes que es plantegen a la societat.»