Josep Ballester: “Un escriptor ha de ser capaç d’escriure qualsevol tipus de text”

12.10.2018

Agost s’acaba dins d’aquest dia esplèndid en què hem quedat amb Josep Ballester a La Safor, per a conversar sobre les seves darreres obres, publicades a edicions Bromera, que són un assaig, Diàspores. Paraules i geografies d’exili i un llibre de poemes, A la intempèrie, on confirma el canvi de to i d’intensitat que es va produir al seu poemari anterior, del 2005: L’odi. Ballester ha guanyat premis importants i té una llarga trajectòria literària, per tant no haurien de caldre massa presentacions prèvies.

Josep Ballester, escriptor i mestre a magisteri ©Rafael Gil

Arriba amb la parella i una filla petita que confirmen les ganes de viure i de lluitar o de no perdre una llarga batalla contra una malaltia greu que l’autor pateix en els darrers anys. Ens explica que enguany es reincorpora plenament a la universitat. Se’l veu animat, amb ganes de parlar. El restaurant està a prop de la mar però la tapen les dunes. En els pocs moments de silenci, se sent la remor de les ones, lluny.

La generació dels 70 comença a escriure gairebé des de zero, al País Valencià, però amb la teva, als 80, escriviu com molt segurs i convençuts, amb tota la normalitat, amb tota la tradició al darrere.

Quan nosaltres comencem hi ha tota una generació que porta anys, però nosaltres vam mirar Fuster, Estellés i altres escriptors de tot el domini lingüístic. Encara que el primer reflex va ser la generació dels 70, perquè feien o intentaven fer les coses amb normalitat. Jo llegia en francès i en italià. Certa normalitat en la llengua em venia per les fonts dels 70, però tenia altres tradicions com la francesa i la italiana. Uns dels primers poetes que vaig llegir d’aquelles promocions anteriors van ser Marc Granell, Jaume Pérez Montaner, Feliu Formosa o Francesc Parcerisas en aquells primers anys. Tots els que decidim escriure en aquell moment en català teníem ben clar que volíem escriure en català no per salvar el país, sinó perquè estàvem convençuts que era la nostra tradició i per normalitat. La situació no tenia res a veure a les dècades anteriors o a la generació d’Estellés, Fuster i Maria Beneyto. En aquell temps vaig traduir també poetes italians, com Patrizia Cavalli, que en aquella època sols havia publicat Le mie poesie non cambieranno il mondo. És cert que jo he mirat a l’exterior i sobretot a la tradició italiana: Calvino, Passolini, Ungaretti, Pavese, Quasimodo, Bassani, Fo i tota una sèrie d’autors com Sandro Penna.

Creus que ha interactuat en la teva poesia el fet de dedicar-te acadèmicament a la literatura?

És molt possible. En principi un no ho pensa, però segurament, perquè un no pot tallar-se com si fos un pastís. Sí que forma part de la meua visió del món, de segur. Quan jo llegesc i estudie els poetes de la postguerra valencians és perquè m’interessen, però també des del punt de vista de la investigació. Els poetes de la postguerra també buscaven la modernitat fora de les nostres fronteres lingüístiques. Però com us deia, la feina acadèmica tant de fer classes com de recerca literàries pot complementar la feina creativa i d’escriure.

Has escrit poesia però també assaig, narrativa, literatura per a infants… Creus en l’autor total?

Jo sempre m’he plantejat que un escriptor ha de ser capaç d’escriure qualsevol tipus de text; una altra cosa és que ho haja aconseguit. Però un escriptor no sols és autor d’assaig o de poemes, sinó que ha d’enfrontar-se a qualsevol mena de paper creatiu. I per aquest motiu he escrit diversos gèneres segons les meues necessitats. I, per exemple, la traducció la vaig agafar com una qüestió molt personal i de coneixement, perquè crec que em va ajudar a escriure millor. La majoria de les meues primeres traduccions, que eren per a mi com un exercici d’autors dels quals veia que podia aprendre. Quan comence a traduir ho faig perquè m’interessava com a creador. Per a mi la traducció no era mai per encàrrec, sinó com un exercici d’escriptura. Tot treballant autors que m’interessaven des de diferents vessants literàries m’ajudà a perfilar el meu punt de vista. Era una mena d’autoalimentació per a la meua escriptura.

Tens la sensació de viure en un exili interior?

Escriure al País Valencià porta a una mena d’exili. El món editorial al País Valencià és el que és, encara que avui dia ja té unes profundes arrels…i un important dinamisme. Els escriptors valencians durant molts anys hem estat exiliats o absents de les institucions d’autogovern o de l’escena pública. No estàvem als mitjans de comunicació, a l’escola només d’una forma molt tangencial. I per a l’administració i el govern durant pràcticament vint-i-cinc anys no existíem. Fins i tot en més d’una ocasió se’ns va atacar. És molt complicat ser escriptor en català al País Valencià. Sovint ens hem hagut de manifestar, denunciar i en certa manera hem estat invisibilitzats. Recorda que hi ha moltes maneres d’exili.

Ets un dels pocs que ha estudiat autors com Maria Beneyto… o fins i tot vas estar un primerenc estudiós de la poesia de Joan Fuster.

Sí, és cert, vaig iniciar la meua vida de recerca tot ocupant-me de l’obra poètica de Fuster. En aquell moment cosa inaudita. D’això ja fa molts anys. Coneixia Escrit per al silenci i alguns textos més. I quan em vaig introduir vaig poder comprovar que era un bon poeta. En l’obra poètica de Fuster trobem dues vessants ben diferenciades. D’un poeta exquisit, enlluernat per la poesia pura i pel simbolisme, allò que, el mateix escriptor, anomenava La fille de Minos et de Parsiphaë… a un poeta irònic i mordaç, amb un to marcadament antilíric. Llegiu l’extraordinària “Elegia a Rabelais”, sols com una mostra d’això que comente.

Eduard Verger i el mateix Joan Fuster, que dirigien la col·lecció d’Alfons el Magnànim sobre els nostres autors, em van encomanar fer una edició de la novel·la La dona forta de Maria Beneyto, aleshores vaig anar a parlar amb ella, i em va dir que ningú se’n recordava de la seua existència. Als 70, quan els Premis de Gandia, l’Ausiàs March, era en castellà i en català, hi havia un ambient enrarit. Recordem que el context era de pur conflicte, per allò que coneixem per la “batalla de València”. Dels atacs blavers i del feixisme a la cultura catalana que es feia al país. Aleshores ella guanya amb Vidre ferit de sang l’Ausiàs March. Beneyto volia acabar la seva vida literària, en català, però passa totalment desapercebuda. Pràcticament ningú va dir res d’aquell bon llibre. El que fa a partir d’aquell moment és escriure per al silenci, i dóna per acabada la seua vida pública o era el que ella pensava en aquell moment. Cosa que no va ser veritat, perquè l’obra interessava i fins i tot se li va atorgar anys més tard el premi de la Crítica Catalana i va publicar alguns dels seus millors llibres, però va patir atacs i menyspreu, com a autora en dues llengües i això la va fer autoexiliar-se. Era una persona molt sensible i sentida. Com vosaltres m’heu fet veure té algunes concomitàncies tant a nivell personal com a nivell poètic amb Emily Dickinson.

A la intempèrie

Sí, és l’últim després de L’odi. Tretze anys sense publicar cap llibre nou de poesia per a adults. Sóc un autor de poesia lent, meditat, sense pressa. Després per qüestions personals, però em vaig despenjar un poc de l’ambient literari. També canvis de vida…i alguna que altra malaltia ben greu.

En certa manera el llibre és un intent de dibuixar un mapa personal per les sendes que ens porta l’existència. Sovint els éssers humans estem a la intempèrie. Som un vaixell sense rumb, empès per ràfegues de vent sobtades i inclements i anem de naufragi en naufragi. Com us deia, es tracta d’una cartografia íntima contra l’oblit malgrat les tempestes.

I respecte de Diàspores. Paraules i geografies d’exili… Per què?

Tot ésser humà és un exiliat en algun moment de la vida. Molts creadors i ben diversos han sentit l’alè de la persecució, de la pèrdua, de la diàspora a la seua pell o sota la seua creació. Els refugiats formen part del present, passat i futur de la història de la humanitat. El desterrament no sols afecta d’una manera física, i la política sempre hi té a veure. En aquest llibre he intentat, entre altres coses, que fos  una crida contra la desmemòria, un recorregut a través dels creadors perseguits, dels refugiats i dels exiliats, passats i presents. La inactivitat política davant de l’actual crisi dels refugiats sirians provoca la crispació entre molts ciutadans que es pregunten si som part d’una societat amnèsica o si la humanitat s’ha tornat cega davant d’un nou drama humà…

La teva primera poesia estava més allunyada de les vivències pròpies, estava més intel·lectualitzada. Com ho has viscut?

Un quan escriu no ho busca deliberadament, eixa trajectòria. Jo pense que, en el fons, el que he après és que he anat madurant, millorant en la meua escriptura. Intente en última instància ser molt més sintètic. Resulta una evolució natural però tampoc sé si ha estat d’una manera conscient. Jo mai he escrit una pròpia poètica, m’ho plantege en cada moment. La meua manera d’entendre la creació és la pròpia obra.

Tots som poetes de l’experiència: perquè escrivim partint d’una experiència. Fins i tot els futuristes eren poetes de l’experiència. La poesia ha de servir per a pensar, per a emocionar, per a fer trontollar tant el cervell com l’ànima. En el fons, és un artefacte intel·lectual, ens agrade o no ens agrade. Tota poesia és un artefacte intel·lectual i, si no ho és, malament. T’ha de fer emocionar a partir de la forma.

Com és la relació amb la generació dels 70? 

Sempre ha estat molt bona. Una de les millors coses que ha fet la generació dels 70 és que ha sabut vendre’s. Primer amb antologies, editorials… Tenien molt clar de fer generació. I això va ser una gran feina. En castellà passa igualment amb los novísimos. Van saber vendre’s molt bé. I això és una cosa molt positiva. La dels 80 és la de la normalitat, coneix el català, i no s’ha reivindicat tant, ella mateixa, com a generació: Ser de segle, Camp de mines… Poca cosa més.

Ni Catalunya ni les Illes ni el País Valencià no han realitzat la feina que els tocava fer: reivindicar els seus autors. La nostra literatura no és una literatura normal. Fa falta consciència i política cultural clara. Som una cultura que està colonitzada. I el pitjor és que cada vegada, la literatura està més fragmentada i desconnectada de si mateixa i dels diversos territoris.

També t’has dedicat a la gestió cultural. 

En els anys 90, també tenia a veure amb l’edat (Premis Octubre, Junta de l’AELC, inici dels premis Ciutat d’Alzira, revistes…), treballàvem per gestionar moltes de les qüestions literàries que s’hi feien al País Valencià: premis, setmanes literàries, recitals, ho reivindicàvem perquè calia, perquè és el que pense a nivell ideològic, encara que ho pense també com a escriptor. Vam reivindicar tant els autors com també la seua professionalització. Crec que s’hi va fer una bona feina. Almenys ho vam intentar.

Quina sensació t’ha deixat, amb perspectiva, el llibre A la intempèrie…?

M’ha sorprès, jo sóc molt escèptic amb els polítics i amb l’ambient cultural. M’ha sorprès positivament l’acollida del llibre d’assaig que parla d’exilis i d’emigracions i també del de poesia perquè molts lectors m’han fet comentaris bons, algunes anàlisis pautades i profundes. Que en el fons és el que t’interessa com a autor, lectors atents i competents. Jo pensava que anava a passar més desapercebut, i estic content. Tot i que pense que les editorials aposten poc per la poesia i per l’assaig. Vendre gelats a l’estiu és molt fàcil, els italians venen gelats tot l’any. Saben vendre el seu producte. I els alemanys fan igual. Per tant: les sensacions són molt bones, i treure els dos llibres al mateix temps crec que ha estat bo, s’han complementat l’un a l’altre. Som una societat líquida, i a mi els llibres m’interessen que tinguen una trajectòria, que s’autoalimenten. Fins i tot a les presentacions hi ha hagut molta gent i presentadors de luxe. Una molt bona acollida, públic fins i tot a vegades sorprenent. Sóc molt escèptic, però sempre amb ganes de batallar.

Josep Ballester

S’ha fet l’hora de dinar. Acabem aquesta conversa. Ha pujat la temperatura i busquem un lloc a la terrassa on passa l’aire. N’encetem una altra, de conversa, amb gust de polp torrat, amb gust a vida i futurs versos.

Etiquetes: