Eduard Arranz-Bravo: “Tota la meva pintura és un autoretrat”

Bernat Puigdollers conversa amb Eduard Arranz-Bravo, un dels artistes catalans més veterans del moment.

Barcelona. Matí de dijous. Plou. Dia gris. Una vegada més la fotògrafa Laia Serch i jo mateix ens trobem palplantats al peu del funicular de Vallvidrera. Aquesta vegada per conversar amb Eduard Arranz-Bravo, un dels artistes catalans més veterans del moment. Entrem a casa seva, un edifici lluminós dissenyat per l’arquitecte Bombelli. No ens calen gaires presentacions. Des de fa uns anys col·laboro amb la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet. De seguida ens fa passar al seu nou estudi, a pocs metres de la casa. Aquest nou espai és ampli i lluminós. Malgrat que el sol no ens acompanya, la llum de la lluerna que corona el teulat ho il·lumina tot. Rodejant l’espai, unes grans teles, les darreres obres sortides dels seus pinzells, contrasten amb el gris del formigó. Seiem al centre de l’estudi mentre la Laia ens fa algunes fotografies. Però de seguida ens adonem que les nostres veus es perden en l’aire, el so reverbera massa. Decidim fer l’entrevista a la sala d’estar de casa seva. Grans quadres d’artistes diversos, la majoria joves, omplen les parets de la casa.

Arranz Bravo © Laia Serch

L’Eduard seu en un sofà de vímet. Du texans, jersei i un mocador vermell que s’ha convertit en emblema indissociable de la seva persona. Ulls grans, enormes, rere el vidre de les ulleres. Nas amb personalitat, barba d’uns quants dies i una veu trencada i baixa que es reafirma i s’asserena amb uns gestos forts i decidits. Hem de confessar que no venim purs a l’entrevista. Hem llegit força sobre ell i la seva obra. Procurem buscar allò que no sabem:

Bernat Puigdollers: Vas començar a pintar molt jove. Com ho va entomar la teva família, que volguessis dedicar-te a la pintura?

Eduard Arranz-Bravo: Érem set germans, tots nois, i tots es dedicaven a temes de comerç. En un primer moment no els va fer gaire gràcia. Ells volien que fos arquitecte però van trobar des de molt petit una energia que es va imposar. Estava condemnat a pintar. Quan tenia set o vuit anys ja estava embrutant papers. Era una cosa obsessiva, com un monstre. En lloc d’anar a jugar em quedava dibuixant. Amb una passió que s’ha mantingut fins ara. No és res provocat. Pintar és una passió larvada dins meu.

B.P.: Suposo que amb el temps van canviar d’opinió.

E.A.B.: Jo vaig entrar a Belles Arts i des de molt jove, amb 17 o 18 anys, ja havia començat a fer exposicions. Vaig començar molt aviat i les coses em van anar bé. Això els va tranquil·litzar.

B.P.: Com era l’ambient que es respirava a Belles Arts durant aquells anys?

E.A.B.: L’ambient era tètric. Has de comptar que eren els anys cinquanta i ja pots imaginar-te com estava el país. Però era divertidíssim l’ambient entre companys. A Belles Arts vaig conèixer tota una sèrie d’artistes amb qui vam formar grup: Gerard Sala, Robert Llimós, Rafael Bartolozzi, entre altres. Vam ser molt amics, vam exposar junts… En fi, vam fer molta feina de molt xavals.

B.P.: Així que podríem dir que, malgrat anar a Belles Arts, vau formar-vos pel vostre compte.

E.A.B.: I tant! Els professors eren divertits per tan estrambòticament carques com eren. Semblaven del segle XVIII! Ja no dic XIX! L’impressionisme per ells encara era avantguarda gairebé! El que era divertit és com nosaltres reaccionàvem davant d’això.

B.P.: Com hi reaccionàveu?

E.A.B.: Hi reaccionàvem plàsticament fent pintura abstracta. Pensa que allà encara estaven fent bodegons, còpia de model… Molt carca!L’escola d’ara crec que és una perfecta merda igual però almenys van de progres. Que és també un mal espantós. Però aleshores com que eren tan carques provocaven una reacció que trobo positiva. Un tio jove no es podia quedar amb allò que li ensenyaven. Això ens feia buscar altres maneres d’entendre la pintura. París i Londres ens van ajudar a fugir d’aquell ambient.

Arranz Bravo amb Bernat Puigdollers

B.P.: Quines eren aquestes alternatives?

E.A.B.: Durant els anys seixanta van començar a sortir alternatives que jo vaig trobar molt interessants: la imaginació al poder. Em refereixo, per exemple, al moviment iniciat amb el maig del 68 a París. Als Rolling Stones, a la Universitat de Berkeley, Califòrnia, i als moviments estudiantils. Tota una sèrie de moviments joves que van ser flor d’un dia però que van ser espectaculars.

B.P.: Abans em comentaves que vas començar a exposar de molt jove…

E.A.B.: La Galeria Gaspar va demanar a Santos Torroella que fes una selecció d’artistes joves per a una exposició de la seva galeria del carrer Consell de Cent. La van titular Nuevas expresiones. Així va ser com, amb vint-i-tres anys, vaig entrar a can Gaspar, on exposaven Miró, Picasso, etc.

B.P.: Tinc entès que la Sala Gaspar et proposava reptes artístics constantment, no és cert?

E.A.B.: Amb el Miquel i el Joan Gaspar, pares, feia edicions de llibres, de gravats, de bronzes, exposicions a l’estranger, de tot!

B.P.: A la Sala Gaspar entres en contacte amb Joan Miró, a qui vas tractar. Com el recordes?

E.A.B.: Era un home de molt poques paraules però interessantíssim. Acostumava a venir a les meves inauguracions. Era el pintor que m’agradava més d’aquella galeria. Picasso cada cop m’agrada menys, no sé per què.

B.P.: Podríem dir que Miró i Picasso són els teus referents de joventut?

E.A.B.: Mentalment crec que el principal referent és Marcel Duchamp. Les animalades que va fer l’any 1917 eren molt corrosives, agressives. Era un home que odiava la pintura i això després va portar interpretacions equivocades. Però en el seu cas ho respecto molt.

B.P.: D’aquí ve el teu caràcter irònic i combatiu de joventut, suposo. En canvi, formalment parlant, potser ets més proper a Miró i Picasso.

E.A.B.: Exactament. Però tot enriqueix. El meu jardí m’influeix tant com un quadre de Miró. No en el sentit tècnic de l’obra sinó com a actitud davant de l’obra. En el cas de Miró és molt clar. Ara la Malet ha fet una instal·lació nova de les obres de Miró a la seva fundació que està molt bé. Hi vaig anar no fa massa i, noi, quin artista! És dels pocs que jo respecto.

Sempre m’ha interessat molt Cézanne. Anava contracorrent. També m’interessa molt la pintura de Van Gogh i els barrocs espanyols, Velázquez, etc. El gòtic no m’ha interessat mai. El trobo llepat. En canvi el romànic m’interessa moltíssim.

B.P.: És també els anys en què comences a col·laborar amb escriptors com en Francesc Parcerisas…

E.A.B.: Amb en Francesc hem fet molts llibres. Des de l’any 1964 fins no fa massa que vam fer un llibre conjunt amb gravats des de la Fundació Arranz-Bravo. Hem fet llibres de bibliòfil molt bonics.

B.P.: Com comença aquesta relació?

E.A.B.: Ens vam conèixer de molt joves a través dels germans Sobrer. L’un era pintor i l’altre poeta. Els coneixia molt i, a través d’ells, vaig entrar en contacte amb en Parcerisas, que era amic íntim del poeta. Vam fer tota una sèrie de treballs que han continuat fins ara. Sempre m’ha agradat col·laborar amb escriptors, pintors, cineastes…mil coses!

B.P.: Per què aquest interès a col·laborar amb altres artistes?

E.A.B.: Perquè tot és enriquidor i per tant és positiu. A més sempre he volgut sortir de l’àmbit del quadre convencional de cavallet i taller. Per això he fet happenings, he pintat edificis, vestits… També faig molta escultura i, si me n’encarreguessin, faria molt més gravat. L’escultura i la pintura es ven molt a l’estranger però, en canvi, tenen menys interès per l’obra gràfica.

B.P.: Una altra obra en col·laboració és la fàbrica Tipel de Parets del Vallès. Com sorgeix un projecte d’aquesta mena?

E.A.B.: L’Isidor Prenafeta era company de classe a Belles Arts. Tot i que va deixar la carrera, va omplir el seu interès per l’art com a col·leccionista, especialment de la meva obra. Arran d’això ens va demanar, a en Rafael Bartolozzi i a mi, que li féssim un mural per a l’entrada de la fàbrica de Parets del Vallès. Un muralet de quatre metres… La nostra proposta va ser pintar tota la fàbrica. Va ser una gran experiència i una gran oportunitat. La sort de trobar una persona prou boja per tirar-ho endavant. Un altre fabricant no ho hagués fet mai això. Avui en dia aquests personatges no els veig a Catalunya.

Arranz Bravo | © Laia Serch

Tot això anava lligat als moviments joves de què et parlava abans. Va ser una cosa insòlita en aquell moment i va tenir molt de ressò. Fins i tot la xemeneia havia de ser erèctil, s’havia d’aixecar amb el fum, encara que finalment per motius tècnics no va poder ser. Ho vam pintar absolutament tot. Totes les parets i, fins i tot, —això molta gent no ho sap— vam pintar les màquines de l’interior de la fàbrica. Va ser una experiència molt bonica.

Un dels miracles d’aquella fàbrica és que els diumenges els obrers hi portaven els seus fills per ensenyar-los on treballaven, amb una mena d’orgull. I això que l’obrer mai torna al lloc de tortura! Això t’omple de satisfacció.

B.P.: També a finals de la dècada dels setanta pintes una sèrie titulada Los visitantes.

E.A.B.: Sí. Això va ser a Tarragona, a Vespella. La meva estada allà va ser molt important. La llum del Camp de Tarragona va influir molt la meva obra. La sèrie Los visitantes surt de la gent que venia a casa. La meva intenció era crear un símbol al voltant de totes les persones que passaven per casa: Pepo Sol, un dels principals impulsors dels Jocs Olímpics del 92, Mariano de la Cruz, psiquiatre, etc. Venia molta gent a Tarragona. Era el moment en què sortíem als diaris i televisions gairebé cada dia… Després de marxar de Tarragona i anar a Cadaqués, tot això va anar de baixa… Aquestes obres van anar a petar a una exposició a Alemanya. Però no va agradar. És clar, qui compra un retrat tan esbojarrat d’altra gent per penjar-se’l a casa?

B.P.: Quan comencen aquestes relacions internacionals?

E.A.B.: Als anys setanta ja vaig començar a exposar a fora d’Espanya.El món artístic català se’m feia petit o Catalunya no m’estimava, no ho sé… Però vaig sentir la necessitat d’anar a fora.Quan estava a Tarragona, a Vespella de Gaià, ja havia començat amb les relacions internacionals però la meva relació forta amb Alemanya i els Estats Units va començar durant els anys vuitanta, quan estava a Cadaqués. Amb els anys això ha anat creixent: he exposat a Xangai, Moscú, Londres, moltes ciutats d’arreu del món.

B.P.: Quina diferència veus entre el món artístic d’aquí i el de fora?

E.A.B.: Aquí tenim grans artistes, tremendament interessants, i n’hi ha un fotimer, però el propi país els ofega. No els dóna menjar, així de clar. I l’art necessita tranquil·litat. Necessita que no hagis de pensar: “què menjaré aquesta setmana?”. Pocs ho poden fer, amb l’excepció de Plensa i alguns altres. Però Plensa s’ha fet empresari. Cadascú fa el que vol o el que pot però rarament un català té al seu país la difusió i l’amor que necessita. (Aleshores gira el cap i, assenyalant amb el dit un dibuix emmarcat i penjat a l’escala que condueix a la sortida, ens diu: “Mira, aquí tinc un Plensa: l’únic que va vendre a la galeria Maeght quan estava oberta”.)

B.P.: Fa un moment em parlaves de Cadaqués. Com era el Cadaqués que vas conèixer?

E.A.B.: Tinc un estudi fantàstic a Cadaqués des de l’any 1973. Però no hi vaig mai perquè s’han carregat el poble. Allà, a través de la galeria de Franco Bombelli començo a connectar amb el món exterior.

El Cadaqués d’aleshores no té res a veure amb el d’ara. No hi havia ni aigua dolça fins a l’any 1975. La carretera era d’un únic carril. Havies de tocar la botzina abans de passar per veure si venia algun cotxe. Trigàvem entre quatre i cinc hores per arribar-hi des de Barcelona. Imagina-t’ho! Era un món a part. Era com una illa! Encara que això, en certa mesura, encara ho és. Tenia el condicionant que era un dels llocs més bonics de Catalunya. Ara ja no. Ara està destrossat i carregat de turistes.

Però els quatre bojos que hi anàvem, Marcel Duchamp, Richard Hamilton, etc., tots ens coneixíem. Teníem tot el poble per a nosaltres, gairebé. Era un lloc d’intercanvi cultural. El Bombelli hi tenia una galeria on vaig exposar onze vegades! Ràfols Casamada quatre o cinc vegades, Joan Ponç, també, Richard Hamilton… Els quatre pintors que vivíem per allà. També hi havia l’inefable Dalí que hi portava gent internacional…

Era un moment maquíssim, esplèndid. Hi havia vint-i-dues galeries d’art. Ara, “baretos” els que vulguis, crec que n’hi ha 127, i de galeries ben poques. Culturalment era molt interessant. Aquell poblet que no tenia ni mil habitants a l’hivern, culturalment, era molt ric. Hi vaig viure fins a l’any 1992, que vaig decidir tornar a Barcelona, quan em vaig fer construir aquesta casa a Vallvidrera. Sempre he mantingut contacte amb Vallvidrera. Hi havia tingut una casa de jove que encara mantinc. Mai he tingut pis a Barcelona. Només durant un temps vaig tenir llogat un pis a la Via Laietana per tenir-hi l’estudi mentre em feia construir aquesta casa.

B.P.: Ja que parlem d’aquesta casa… Fa una estona ens has ensenyat el teu nou estudi. Com ha influït en la teva obra?

E.A.B.: Fa uns dos anys i mig l’arquitecte Jordi Garcés em va fer aquest nou estudi. Això ha estat importantíssim per donar dinamisme a la meva vida com a pintor, per no quedar-me encarcarat. L’espai mana —per bé i per mal— i això m’ha obligat a pintar formats més grans.

Aquest espai m’influeix molt positivament per la sensació d’amplitud que em dóna i, sobretot, per la llum. L’art i la cultura, des de les coves d’Altamira, passant per Grècia i fins als nostres dies, és llum. Això, lligat a la necessitat imperiosa de treballar. Aquesta amplitud em permet desenvolupar el poc de bo o dolent que tinc a dins amb llibertat.

B.P.: Com és un dia a la vida d’Arranz-Bravo?

E.A.B.: Molt senzill. Em llevo molt d’hora, esmorzo, a les 5.30-6h del matí ja sóc a l’estudi i em poso a pintar. El meu assistent em prepara les teles, pinto, etc. Actitud monàstica d’anar cada dia a l’estudi a pintar com si resés. Això quan no tinc exposicions o altres coses. A part de la feina de la Fundació.

B.P.: Parla’ns una mica de la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet.

E.A.B.: L’objectiu principal de la Fundació, encara que també s’hi pugui veure obra meva, és ajudar els artistes joves.Sento una gran passió per la joventut.Per això vam posar com a norma el límit de 40 anys d’edat per poder-hi exposar. Contínuament s’hi exposa art jove i s’hi organitzen activitats.

Procurem omplir un espai per a la gent jove que les galeries de la ciutat no donen. Per això promovem cada any exposicions i els donem un catàleg important com el que cap galeria els donarà i un espai més o menys bonic a on exposar la seva obra. Cada any organitzem un premi d’art i al guanyador també li muntem una exposició. Ara, per exemple, s’hi pot veure obra de Francesc Ruíz, el guanyador del premi de l’any passat. Tot això amb l’empenta de l’Albert Mercadé i altres persones que formen l’equip de treball de la Fundació.

B.P.: Aquesta voluntat és per donar als joves allò que no vas tenir de jove?

E.A.B.: Jo vaig tenir molta sort. Barcelona durant els anys setanta era una ciutat culturalment molt viva. A part de la Gaspar hi havia altres galeries molt vigoroses. Més tard hi va haver la galeria Maeght que va fer exposicions molt importants! A més hi havia un gran col·leccionisme. Hi havia gent que tenia setanta obres meves! Això ara s’ha esllanguit però als anys setanta Barcelona era una altra ciutat.

© Laia Serch

B.P.: Què et mou a pintar?

E.A.B.: La necessitat imperiosa de realitzar-me com a home. No la voluntat d’entrar a un mercat. El que ha influït més en la meva carrera ha estat que jo he pintat sempre per a mi mateix. I això és primordial, noi. Si pintes per als altres estàs fotut! Normalment són els pintors dolents els qui pinten per als altres, pinten allò que saben que vendran. Els pintors bons, que són poquíssims, pinten per a ells mateixos.

No he pintat per fer exposicions ni per tenir èxit ni cap protagonisme com a persona. Jo necessito pintar. Tota la resta és secundari per a mi. El que és important és deixar una trepitjada forta i crec que la deixo. Quan algú entra al meu estudi veu aquesta força de treball i tantes hores i tanta dedicació. Això crec que és contagiós.

Dissortadament això s’ha entès millor a l’estranger que al meu país. Però, noi, nadie es profeta en su tierra. Això li ha passat a Miró i a molts altres. És un país desagraït per a l’art i la cultura. Algun dia canviarà. Massa tard, però ja arribarà.

El 90% de les visites que venen a veure’m cada any en aquesta casa, on sou ara, són estrangers. No catalans. Aquí se’ls en fot què pintes. En canvi, de l’estranger, cada mes tinc alguna visita. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Aquí la gent ni em coneix. Com a molt alguns encara recorden la fàbrica de Parets. En canvi a l’estranger em coneixen. I no ho dic amb orgull. Ho dic amb pena.

B.P.: La teva pintura és impulsiva?

E.A.B.: És impulsiva però sempre basada en la reflexió.Jo gairebé no pinto. Jo penso. La pintura si no és reflexionada, si no té rigor, és una perfecta merda.Intento trobar l’equilibri entre impuls i reflexió. Si això s’aconsegueix, és una gran cosa. Un art excessivament reflexiu és fred i un art excessivament esbojarrat és precisament això, esbojarrat. El gran èxit seria aconseguir l’equilibri.

No tinc mai idees establertes abans de fer un quadre. La pintura té molts elements. Per una banda, com ja he dit, la reflexió. Però també la llum. Cal establir un diàleg permanent entre la pintura i el pintor. La pintura t’ha de dir coses i tu has de dir-li coses, a la pintura. És un acte d’amor. Ella et diu: això és massa clar, noi. I tu hi poses més fosc. Això és massa fosc! I hi poses més clar. Per això trobo que és tan important un gran quadre com una petita escultura feta amb quatre pedres, com un bronze o un dibuixet en un paper. Perquè tot és reflexió.

B.P.: Per tant, per tu, la pintura és una via d’autoconeixement?

E.A.B.: Tota la meva pintura és un autoretrat. Tot el que he pintat des que tenia set anys fins avui és un autoretrat. Fins i tot Los visitantes, que són retrats d’altres persones, ho són. Tota la pintura de Velázquez, Goya, Van Gogh, etc. també és un autoretrat permanent. El conjunt de l’obra és un autoretrat. Perquè van de veritat. La gran pintura és un autoretrat. El que em mou a pintar és donar sentit a la meva vida. Sense pintura no sóc res.

Només intento no repetir-me, no copiar-me a mi mateix. Seria una llauna. Una cosa són les característiques personals que et donen més o menys un estil però hi ha pintors com Francis Bacon, Antoni Tàpies i altres, que un cop has vist un quadre seu ja els has vist tots. No és el meu cas. Tracto d’investigar en cada quadre. M’avorriria còsmicament patir l’esclavitud de l’estil. Això de “que es noti que és un Bacon”, “posem-hi la creueta, que es noti que és un Tàpies”, em faria una vergonya íntima enorme. Potser la meva pintura és una perfecta merda. Però jo investigo.

B.P.: Com s’evita aquest encarcarament?

E.A.B.: Mantenint-se infantil. No envellint.Per descomptat que físicament envelleixo, això és evident. Però procuro que el meu cap es mantingui infantil. Això ho tenia Miró. Altres pintors no ho han tingut. Aleshores s’autocopien. És un espectacle patètic.

Per això sempre tracto amb gent jove. La gent de la meva edat són una perfecta llauna. Han envellit. Tots es queixen. Tot el dia queixant-se! I això és molt trist. En canvi jo tot el dia faig coses. Qui em demanava a mi amb 73 anys començar a construir un nou estudi, posar-me paletes a casa i començar a fer obres i pols? La il·lusió.

Això m’ha ajudat. Tot el que dónes t’arriba. I això crec que m’ha permès mantenir-me dinàmic i jove. Suposo que més endavant ja arribarà el moment en què estaré més caduc i, segurament, hauré de deixar de pintar i visitar un cementiri per la resta de la meva vida. No hi ha més.

B.P.: Per acabar. Aquest any és un any especial. Fas 75 anys. Em consta que la Fundació Arranz-Bravo de l’Hospitalet està organitzant activitats per celebrar-ho. Ha arribat l’hora de fer balanç.

E.A.B.: Aquell dibuix d’allà està fet quan tenia 11 anys. (Ens ensenya un petit dibuix emmarcat, un cap de noi, a l’altra punta de la sala) Tota la vida he treballat. Tinc la mateixa mentalitat que quan tenia deu anys. Això és un pur desastre, evidentment. Però també és una gran alegria. Espero mantenir aquest nen petit viu. No el matem per ara.

 © Laia Serch

Ben viu. Aquest nen gran és ben viu. Parla amb passió de la pintura i la vida. Té pressa quan parla del passat perquè la seva vida és només present. Ens diu: “jo no tinc futur”. El meu futur és ara. L’únic futur és aprendre que demà sortirà el sol un cop més. L’únic futur és saber que encara tinc present.

Arranz-Bravo du a l’esquena una llarga trajectòria artística viscuda intensament. Viu amb la passió d’un nen, amb  l’anhel de descoberta, el procés de cada una de les obres que surten del seu nou taller. Aquestes teles vives i apassionades com ell, aquestes teles filles de la llum clara i tranquil·la del seu estudi, que recullen les experiències viscudes durant més de seixanta anys de vida dedicada a la pintura. Ara, acabant de transcriure aquesta conversa, m’adono una vegada més que alguna cosa se m’escapa. Com a col·laborador de la seva fundació he escrit sovint sobre la seva obra i sempre tinc la mateixa sensació. Escrivint el text que obre aquesta entrevista i aquestes mateixes ratlles he provat de retratar-lo. Tot esforç ha estat inútil. Té raó. Tota obra és, en el fons, un autoretrat. Deixem, doncs, que sigui la seva obra qui el retrati. L’Eduard és actitud. És passió. Treballador infatigable. Marxem en silenci: l’Eduard segueix pintant.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació