Zarathustra i així tocà Sol Gabetta

Ahir al vespre, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va canviar d’escenari i va seguir la batuta de Josep Pons fins al Palau de la Música, per interpretar un repertori de luxe protagonitzat per la violoncel·lista Sol Gabetta.

Aina Vega i Rofes

Aina Vega i Rofes

Coordinadora de Cast@fiore

Ahir al vespre, l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va canviar d’escenari i va seguir la batuta de Josep Pons fins al Palau de la Música, per interpretar un repertori de luxe: l’”Intermezzo” de la Suite intertonal de Jaume Pahissa, el Concert per a violoncel i orquestra en Si menor, op. 104 de Dvorák protagonitzat per una brillant Sol Gabetta i l’Així parlà Zarathustra, op. 30 de Richard Strauss. Un concert a l’altura de les expectatives amb una sala plena de gom a gom.

Sempre és agraït sentir en directe melodies que ja formen part de l’imaginari col·lectiu. El públic s’entrega i els músics reben amb entusiasme els aplaudiments i, fins i tot, ofereixen un bis, com va ser el cas de Sol Gabetta, violoncel·lista apassionada i enèrgica, d’una tècnica impecable i una presència segura sobre la tarima sense faristol. Després d’un concert interpretat magistralment, nota a nota, els dits precisos de la intèrpret van oferir El cant dels ocells. El concert que precedia aquest himne nostrat, una obra tardana de Dvorák que reflecteix la melangia del compositor que, des d’Amèrica, enyora la seva Bohèmia i plasma a la partitura melodies folklòriques en els espais intersticials en què el romanticisme de Brahms obria escletxes. Els moments de virtuosisme del violoncel, més evidents al tercer moviment, es compensaven amb el lirisme íntim i abraçador però, alhora, màximament expressiu de melodies que jugaven a duo, sovint, amb el violí, el clarinet o la flauta. Cal remarcar la feina notable dels vents, prova del nou de qualsevol orquestra.

Però els gestos circulars de Josep Pons es van iniciar per marcar el tempo d’una obra intertonal. Conscient de l’esgotament del sistema tradicional, i sensible a la situació de desànim posterior a la barbàrie de la Gran Guerra, Jaume Pahissa va formular la intertonalitat, un sistema que pretenia donar resposta –una de tantes- a la crisi del llenguatge musical, per mitjà de la dissonància i l’alliberament de l’obligació a resoldre la tensió sonora que aquesta genera. El fragment que vam sentir es mantenia, tanmateix, fidel a un centre tonal i les cadències continuaven essent evidents. El resultat fou una peça emmarcada en el post-romanticisme i encara ancorada en la cerca de la bellesa, malgrat els intents de transgressió.

L’Així parlà Zarathustra és, potser, el millor exemple d’obra programàtica. S’anomenen així les peces que volen expressar una idea o narració a través de la música. A meitats del segle XIX, Eduard Hanslick va posar en circulació aquest concepte, l’antagònic del qual es formulà com a música absoluta, en què, aparentment, no hi ha subjacent cap idea per expressar més enllà dels processos musicals que s’esdevenen entre compàs i compàs. L’obra de Strauss, homònima al text de Nietzsche de 1885, s’estrena en plena controvèrsia entre els defensors de la música programàtica i els de la música absoluta. Per les mateixes dates, Mahler composava la tercera Simfonia amb réténtissement de les idees evolutives de Schopenhauer, segons les quals la vida emergeix gradualment de forma atòmica, inorgànica –de la mateixa manera, el quart moviment vol expressar les idees d’un passatge decisiu de l’obra esmentada de Nietzsche, en el qual s’expressa l’amor fati, l’anhel d’eternitat, un plaer que, enfront el profund dolor del món, vol profunda eternitat.

“Només m’he proposat fer un quadre del desenvolupament de la raça humana fins arribar a la concepció nietzscheana del superhome”, afirmà Strauss. Sort que empra el mot només. Si tenim en compte la profunditat de la filosofia nietzscheana, la dificultat tècnica que suposa realitzar una obra de més de mitja hora amb una orquestra tan rica i potent tímbricament, un començament apoteòsic i un desenvolupament excels, desvetllar a través del so l’essència del Superhome no és, en efecte, cap meravella! Sarcasmes a banda, la versió de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va estar a l’altura: els primers compassos van reeixir, en gran mesura, gràcies a una direcció precisa, rigorosa, i la resta de l’obra es va saber mantenir al nivell per no decebre un oient avesat a les timbales i la brillantor catàrtica del començament. Tota una declaració d’intencions per al 2014 d’una orquestra avesada a romandre com la germana petita de grans veus, amb poques oportunitats de situar-se a dalt de l’escenari i esdevenir la prima donna.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació