‘Xenos’, la guerra com a fi del món

9.07.2018

A l’estiu de 2010 vaig estar parlant a unes escales del carrer al costat del teatre Sadler’s Wells de Londres amb un noi amb barret que em va preguntar d’on era. Jo esperava a Sylvie Guillem després d’un espectacle meravellós amb Robert Lepage i Russell Maliphant. Vam parlar de Barcelona, de dansa i, naturalment, de la mateixa Sylvie, me la va descriure com una dona extraordinària i em va preguntar si coneixia més treballs seus. Com anava amb una samarreta del teatre vaig pensar que era un tècnic fins que, al cap d’una bona estona, es va apropar una noia i li va preguntar si era l’Akram Khan. Jo em vaig posar vermella a l’instant i ell va començar a riure, adonant-se que no l’havia reconegut fins aquell moment. Va ser un dia excepcional, i al llarg d’aquests anys sempre he pensat en totes les coses que li hauria preguntat si hagués sabut qui era des de l’inici, tot i que d’haver sigut així, probablement la conversa no hagués fluït d’una manera tan natural.

Una escena de ‘Xenos’, l’espectacle del coreògraf Akram Khan que hem pogut veure al Grec 2018.

Després de vuit anys aquest ballarí i coreògraf ja s’acomiada dels escenaris, i ho fa amb Xenos, l’espectacle que es va poder veure al Festival Grec aquests darrers dies de juliol. No cal explicar qui és Akram Khan, el seu nom ja és imprescindible dins el món de la dansa actual, i esperem que malgrat retirar-se com a intèrpret, continuï treballant intensament com a coreògraf durant les dècades vinents.

A Xenos, Akram Khan (Londres, 1974) interpreta un solo, un format idoni per un comiat, tot i que com sol succeir en els seus espectacles, la presència dels músics l’acompanya en alguns moments. Al llarg de la seva carrera, Khan ha forjat uns trets identitaris en la seva dansa que també veiem en aquest darrer espectacle: la conjunció entre  dansa contemporània occidental i dansa tradicional índia, el kathak. En aquest espectacle, igual que en alguns del passat com Giselle (2016), la conjunció d’estils es trasllada també al contingut de la creació, trobant temes comuns on convergeixen l’Europa Occidental i l’Índia.

Xenos parla de la melancolia, la por i la ira del soldat indi que ha de lluitar en la I Guerra Mundial sota les ordres de l’Imperi Britànic. El desconcert del soldat, obligat a deixar la terra per participar en una guerra que no és la seva on ha de defensar el país colonitzador, és el letmotiv de la creació. És un tema on entren en confluència les seves dues cultures, l’índia i l’europea, i on la qüestió de la identitat ressorgeix de manera dramàtica i brutal. És en aquest espai híbrid on Khan troba el seu imaginari, que ha desplegat conjuntament amb la dramaturga Ruth Little, demostrant un treball impecable en la immersió en un tema com aquest, basat en una prèvia i intensa recerca documental. No hem d’oblidar que el concepte d’història pot ser relatiu respecte la realitat. Aquesta creació suposa un punt d’inflexió en la història occidental, titllant-la d’incompleta i reescrivint-la de nou donant veu a les narratives paral·leles de la I G.M., que són igualment reals a les versions predominants. Els homes indis que van participar en aquesta guerra van ser emmudits, ningú els va commemorar i els morts van ser enterrats al més profund de la terra, sempre amb soldats britànics blancs per sobre d’ells.

Akram Khan en una escena de ‘Xenos’, el seu darrer espectacle.

L’escenografia de Mirella Weingarten és vital: l’escenari es converteix en una immensa trinxera vista de front expressada en una rampa curvilínia que separa el soldat de la mort que s’intueix a la foscor de darrere la superfície. A l’inici el ballarí bengalí i futur soldat balla una coreografia de kathak al ritme de melodies i càntics indis sota una llum vermellosa fins que tot, inclús el mateix Khan, és engolit per l’obscuritat del fons de la trinxera, simbolitzant la pèrdua del seu món. El petit grapat de terra que acaricia a l’inici de la peça posteriorment ens trasllada a la terra característica dels camps de batalla occidentals dels anys 1914 a 1918, com si el principi hagués sigut literalment un somni del passat que acabava esdevenint un malson on milers de cordes ho arrossegaven tot cap al no-res. A les trinxeres la terra ho cobria tot, fins i tot la pell dels soldats, per aquesta raó la trinxera de Xenos es va inundant de terra: marró i vermell; terra i sang, com un gran Anselm Kiefer que anuncia la fi del món, la imatge apocalíptica que segurament van viure aquests soldats al front.

En un primer moment s’aprecia una dansa més propera al kathak, un cop el soldat és lluny del seu país el seu moviment es torna més occidental, però gairebé sempre mantenint aquest estil híbrid propi de Khan on mans i braços són protagonistes indiscutibles. La bellesa de les seves extremitats superiors s’expressa en una qualitat i fluïdesa sorprenents, on cada un dels deu dits és important. Hi destacaria uns girs continuats executats amb un pèl d’imperfecció; una imperfecció buscada, és clar. A excepció del solo inicial, és possible que no sigui el treball més virtuós de Khan, al que estem acostumats, crec que a Xenos potser importa més el que s’està expressant. En la desesperació de la dansa del soldat el públic pot sentir la por, la tristesa i la desorientació d’algú que no entén el seu destí i li és incomprensible tant la mort dels seus companys com la dels seus suposats rivals. Al final de la peça el soldat ja no balla, va caient per la trinxera mentre la terra se li enganxa a la pell barrejant-se amb la suor, abatut i perdut en la llunyania d’un món que no reconeix.

Pel que fa al llenguatge, per tant, no parlaria de Xenos com una coreografia innovadora, però com ja he comentat anteriorment, tampoc crec que sigui aquest l’objectiu actual i principal d’Akram Khan. Les seves creacions expliquen històries o situacions des d’un punt de vista més abstracte o més narratiu, però sempre són coses que arriben al públic a través de la conjunció dels diferents elements escènics. Crec que l’objectiu de Khan és que el públic senti amb el que veu, i a Xenos això ho aconsegueix. L’escenografia és l’element escènic que més ho fa possible, atorgant una atmosfera sublim a la creació per la seva immensitat terrorífica i la seva bellesa terrosa, però aquesta no seria res sense el moviment hipnotitzador de Khan, la concepció musical de Vizenzo Lamagna o la il·luminació de Michael Hulls.

“Xenos” significa “estranger” en grec, un títol perfecte per descriure el sentiment d’aquests homes que van ser desplaçats per la força a Europa sense entendre la cultura o l’idioma, i a més amb l’obligació de matar o morir en mans d’uns enemics que no sentien seus: se’ls hi va imposar un destí aliè. Khan s’acomiada dels escenaris fent la seva commemoració a aquests soldats, però també als aïllats, als immigrants i als marginats contemporanis a qui Europa continua emmudint d’una forma o altra. Gràcies, Akram.