Xavier Aliaga. Convertir la literatura del jo en literatura del tu

6.11.2017

Carles Rebassa, guanyador del premi Pin i Soler de narrativa 2016 amb Eren ells, ha escrit aquesta crítica sobre Les quatre vides de l’oncle Antoine, de Xavier Aliaga, el guardonat en l’última edició. Divendres es presenta a la llibreria Calders de Barcelona.

Xavier Aliaga

S’ha dit sovint que els escriptors catalans no són gaire proclius a produir mostres de la literatura del jo. Un dia algú em va dir que els catalans no escriuen memòries ni publiquen dietaris perquè tot ho aboquen al confessionari. Tanmateix, fer una ullada a la literatura del darrer segle ens farà desistir d’aquesta idea, tant si tenim en compte autors que han escrit (o editat) les seves memòries o dietaris, com si pensam en autors que fan servir la seva realitat vital —o biogràfica— i el punt de vista de la seva identitat individual, social, professional, com a material directe per a bastir obres líriques o de ficció.

Karl Ove Knausgård, autor norvegià que ha publicat una sèrie de sis volums titulada La meva lluita, relata amb tots els ets i uts —diu— les intimitats reals de la seva vida i de les persones que s’hi han vist implicades, i ens acosta a la percepció que l’any 2000 vam començar a tenir amb els xous d’impacte i amb aquella nova telerealitat que es va anomenar «final de la intimitat». Dic tot això perquè en el llibre magnífic que ens ocupa hi ha una lluita constant d’intimitats que cerquen el seu lloc, i que volen sortir de l’amagatall on les ha empresonades la història.

No fa gaires mesos sopàvem a casa amb uns amics. A taula hi havia l’editora de Les quatre vides de l’oncle Antoine (Angle Editorial), Rosa Rey. Havent sopat conversàvem, més que de literatura, d’escriptura i d’edició. Un dels amics va demanar a na Rosa: «Si ara em volgués posar a escriure, com hauria de ser una gran història?» Sense vacil·lar, l’editora li va respondre: «Sobretot és important que no expliquis la teva vida, perquè això no interessa a ningú.» Explicar la teva vida, no. Ho compartesc del tot: a qui li importa? Parlar de la vida com a síntesi de moltes vides, sí. Parlar de la vida a partir de la teva vida, sí. Convertir en espai de reflexió i mirada els espais buits que hi ha entre tu i la teva vida, sí.

En la seva transversalitat, Les quatre vides de l’oncle Antoine, de Xavier Aliaga, és una mostra d’aquesta literatura del jo que basteix un relat a partir d’un fet íntim. Dic transversal perquè no tan sols és un dietari personal, també és un relat de memòria històrica, i una novel·la d’aventures, i un quadern de bitàcola, i un relat de detectius, i un documentari sociològic d’algunes comarques meridionals dels Països Catalans, i la novel·la que parla d’una família dispersada, geogràficament i mentalment, de resultes dels estralls de la guerra i del feixisme.

L’envit és força complex: agafar tots els ingredients que ara he anomenat, entrar dins la cuina de l’escriptura i confegir un relat contundent, amb unitat narrativa i una llengua literària que no desafina mai. Per a fer això, cal ser un escriptor amb instint, amb coratge, amb ofici i amb coses a dir. Aquest escriptor és Xavier Aliaga.

A Les quatre vides de l’oncle Antoine, per a allunyar-se del memorialisme, de l’esnobisme de l’escriptor i, fins i tot, de la identitat i la intimitat de l’autor, Aliaga converteix la literatura del jo en literatura del tu. L’escriptor s’adreça a si mateix en segona persona, per a situar-se com a personatge, i per a crear, reeixidament, un ambient d’intimitat, de confessió, de xiuxiueig. Aliaga, parlant-se de tu a tu, ens mostra els plecs íntims de la seva vida, les coses caçades al vol a l’adolescència, les tristeses intramurs de casa seva, les presències silencioses dels absents, els morts que se’n van del món amb els seus secrets, que ja es converteixen, per a sempre, en secrets per a sempre. Alerta, doncs, en llegir aquest llibre: hi ha fetge, vísceres, moll de l’os i altres membranes i llims que l’autor es desferra de si mateix i projecta vers el personatge d’un nebot que cerca les traces vitals d’un oncle mític i desaparegut fa una collada d’anys.

Antonio, Antoine, el «tio», és un militant comunista en la clandestinitat que un mal dia ha de fugir cap a l’exili del nord. Com qualsevol heroi, deixa un passat sensible darrere seu, i entorn d’aquest passat es va construint un present mític que s’alimenta de la imatge dels territoris físics o mentals on l’heroi aterra i, finalment, desapareix: el Loira, el Migdia-Pirineus, la legió francesa, Algèria, Indoxina… Xavier Aliaga —el tu del relat, autor i narrador, director i protagonista— és el nebot d’Antonio. A més, és escriptor precari —com tots en aquest país—, fill, germà, espòs i pare, i es troba, com aquell qui diu sense adonar-se’n, enmig d’una espiral de referències familiars, de sorpreses històriques i de desenganys infantils, que tenen com a epicentre el personatge d’Antonio. Antonio, l’exòtic oncle fugit a l’exili. Antonio, el lluitador antifranquista. Antonio, la síntesi d’un entramat de silencis i de secrets en una família de gent treballadora del País Valencià.

El bon saber de l’escriptor Aliaga fa que el lector viatgi amb ell per mitjà de la mirada que analitza el mite de l’oncle, sense pretensions èpiques ni justificacions ètiques que salvin cap peça del trencaclosques. I entre i entre hi ha les històries que s’amaguen rere les persianes de les cases: la mort dels éssers estimats, la rancúnia històrica de qui ha estat abandonat, les mentides sobre les quals es basteix una família, la complexitat dels cantells humans d’una persona, que no es coneixen mai de manera completa. El viatge d’aquest llibre és el viatge del coneixement de la veritat, de la relació del protagonista —en Xavier— amb aquesta realitat. El viatge traspua detalls per totes bandes, humanitat per totes bandes, una topada de morros amb la realitat per totes bandes. I esperança i tendresa per totes bandes. Això fa molta falta avui dia: esperança i tendresa.

La història ens ha arrabassat tot sovint el nostre present. El poder, quan no l’hem exercit nosaltres, s’ha exercit contra nosaltres. Encara avui, el poder ens regala presó, exili, por, helicòpters… La guerra, l’exili, els bàndols, els discursos del nacionalisme del segle xx, ens han deixat territoris devastats, orfes silenciats, relats oficials, llacunes buides. Una de les troballes més impactants de Les quatre vides de l’oncle Antoine és l’anàlisi de la clandestinitat, la impossibilitat d’establir una historiografia de la clandestinitat, perquè no hi ha papers, perquè els qui hi eren ja són gairebé tots morts, perquè els qui encara hi són estan avesats a no parlar. «No et desanimis. La feina del teu oncle en el partit era clandestina dins la clandestinitat. Que no hagis trobat res no vol dir que les històries que us han contat no siguin certes», diu una arxivera de l’arxiu del PCE al protagonista, quan pensa que trobarà documents i papers de tota casta per a confrontar la història oral amb la història documental.

En aquest llibre, Aliaga confronta la llegenda amb la història, les contarelles amb la realitat. També confronta el que ell havia pensat que seria la realitat amb el que és verament. I es confronta ell mateix (tu) amb ell mateix (Xavier). Aquest calidoscopi de mirades que és Les quatre vides de l’oncle Antoine enceta un espai de maduresa creativa i estilística de l’escriptor de Xàtiva, que encara ha de donar molts de textos amb la profunditat fràgil, la contundència tendra, la tristesa esmicolada amb què descriu el seu viatge cap a la veritat. Un llibre corprenedor que ens parla del nostre ahir i del nostre avui. Un llibre que estimarem mentre el llegim, i després de llegir-lo, perquè ell ens estima mentre ens parla.