Xarnegos: psicodrama entre dues cultures

Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l’ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d’anomenar “xarnegos” a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l’oblit. Però també és cert que quan el jove autor d’aquesta obra (29 anys) l’ha revifat, no s’ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subconscient d’aquells que ho han viscut.

Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya de petits. L’obra Xarnegos, doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l’obra amb una dedicatòria als seus avantpassats.

Però l’obra va més enllà d’aquesta relació dual i s’endinsa en els fantasmes personals dels protagonistes, tots assistents en unes sessions de psicodrama conduïdes, tan bé com pot i sap, per un aspirant a professor argentí (Albert Eguizábal), assidu al mate com la majoria d’argentins.

Quan les tensions de la teràpia esclaten, a partir del conflicte casolà entre un taxista jubilat d’origen extremeny, establert a l’Hospitalet de Llobregat (Pedro Cámara), i la seva filla que se n’ha anat a viure a Saragossa (Roser Batalla) i que l’acusa histriònicament de pensar-se “que és català”, la roda de la teràpia ja no té aturador i embolica tots els altres presents en la sessió: una dona d’edat mitjana-alta que hi fa cap per error (Alzira Gómez) i una jove de Manresa sense ofici ni benefici (Alícia Puertas). Els espectadors hi veuran tres o quatre usuaris més, a la platea, però són voluntaris als quals se’ls ha demanat la seva participació passiva a l’hora d’entrar a la sala, una participació, de fet, que acaba abraçant també la resta d’espectadors per la proximitat amb les files de butaques.

L’obra s’embolcalla d’un registre d’humor perquè toca la nafra de la diversitat cultural i no s’està de gratar en les ironies, els tòpics i els avatars polítics més recents entre els catalans i els espanyols. Una temàtica, doncs, rabiosament actual que fa que hi apareguin referències tan seculars com la de Sant Jordi o tan noves com el fenomen de la CUP. Però a poc a poc, en una falsa improvisació de grup on tot està escènicament molt controlat, va desencadenant els problemes de cadascun dels protagonistes: l’origen de la diferència entre el pare jubilat taxista i la seva filla, la pèrdua d’éssers estimats, la impotència del presumpte professor per reconduir el grup, l’alegria que amaga la tristor de la dona que viatja en autobús per anar a la feina, la frustració de la joventut que supera els trenta anys…

Ben aviat, doncs, allò que podria semblar un pamflet sociopolític es transforma en una radiografia dels sentiments d’una societat que cadascun dels quatre intèrprets representa amb tanta naturalitat com credibilitat, i que és clarament la d’aquí, però que també podria ser la de qualsevol altre lloc perquè les seves inquietuds i les seves pors interiors són les inquietuds i les pors del preu que es paga per venir a viure uns quants anys en aquest món sense haver-ho demanat.

«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez. Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l’Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016.