Vull acabar els meus dies en aquesta residència

17.07.2014

El Festival Grec d’enguany està resultant molt estimulant gràcies, sobretot, a la programació d’espectacles de companyies estrangeres. El millor de l’escena internacional està passant per Barcelona, amb noms com Alain Platel i les ballets C de la B, Cheek by Jowl o la companyia belga que avui ens ocupa: Peeping Tom. Oriol Puig Taulé va assistir a l’estrena de Vader i en va sortir meravellat.

‘Vader’ de la companyia belga Peeping Tom.  © Herman Sorgeloos

Tothom hi era, tothom. Amb gran part de la professió teatral barcelonina a la platea (seria interessant saber quin percentatge dels espectadors va pagar la seva entrada) i aquella atmosfera on sembla que es pugui respirar “A veure si aquesta nit ens meravellen” a l’ambient, ahir vam poder veure al Mercat de les Flors un dels espectacles més esperats d’aquest Festival Grec. I la veritat és que Peeping Tom va meravellar, va hipnotitzar una platea silenciosa i atent durant tota la funció i va representar davant dels nostres ulls un d’aquells espectacles que es van digerint en els dies posteriors, i les imatges del qual ens van retornant a la memòria sense previ avís.

Vader (“Pare” en neerlandès) és un espectacle total, una joia visual, un bombonet que entra pels ulls i arriba a tots els racons del nostre cos. La seva preciosa escenografia (signada per Peeping Tom i Amber Vandenhoeck) ens transporta al vestíbul-menjador d’una llar d’avis, que ens recorda tant al film The Grand Budapest Hotel de Wes Anderson com els espais que l’escenògrafa Anna Viebrock crea pel director suís Christoph Marthaler. Una mena de no-lloc hiperrealista, un espai entre la realitat i el somni, una fotografia tan ben enfocada que sembla irreal. L’escena té lloc a Europa, certament, potser una idea d’Europa o almenys aquella imaginada per nosaltres, pobres Südländer, llatins mandrosos i caòtics, sorollosos i impuntuals. Tant es podria tractar com de l’avorrida Suïssa, la inquietant Àustria o la Baviera més esnob, i l’alçada gegantina dels murs ens fa pensar en un castell enmig dels Alps (com l’hotel somiat per Wes Anderson), oblidat i perdut entre la verdor més absoluta.

La companyia Peeping Tom ha aterrat al Festival Grec amb ‘Vader’.  © Herman Sorgeloos

Si parlo tant de l’espai és perquè és molt important en aquest espectacle, i de fet hauria de parlar al mateix temps de l’espai, la llum, el vestuari i la dansa: totes aquestes categories formen part d’un tot, i totes i cadascuna d’elles treballen en la mateixa direcció. Espectacle de teatre-dansa? Gesamtkunstwerk o obra d’art total de la postmodernitat? Muntatge de factura operística? El que és segur és que Vader ens deixa bocabadats: per la bellesa de l’espai, la llum i el vestuari, això està clar, i per la dansa. Perquè en aquest espectacle es balla, sí, tot i que no n’és l’element més important. Potser l’únic “però” que hi trobaríem, tot i l’excel·lent nivell dels ballarins, és una estructura una mica repetitiva: cadascun d’ells té el seu solo, el seu moment de glòria, i es troben a faltar més escenes on tots ballin i no pas o l’un o l’altre es llueixi.

Però de què tracta Vader? D’un fill que ingressa el seu pare en una llar d’avis. Que no té massa temps quan va a visitar-lo. Que es molesta pels detalls més insignificants que afecten el seu pare. Res que no resulti familiar a la majoria d’aquells que escrivim o llegim aquesta crònica. Un pare amb la memòria borrosa, que confon les persones, que mescla identitats. O bé es tracta d’un espectacle que juga amb la nostra percepció? Que ens fa sentir com un avi amb Alzheimer? Que ens fa dubtar del nostre cervell? Uns avis i àvies deliciosos en escena, un protagonista que supera la setantena, un parell de ballarins asiàtics que fan caure d’esquena i una cantant que interpreta Águas de março de forma magistral. I música tocada en playback. I moltes escombres. I pares que es converteixen en fills. I fills que es converteixen en pares. I bellesa per tot arreu. I una cadira de rodes buida que sembla que ens digui: tu seràs el pròxim.