Vol de curta volada: “Los amantes pasajeros” de Pedro Almodóvar

7.03.2013

El manxec Pedro Almodóvar ha fet una aposta decidida per retornar al territori primogènit de la comèdia després de dedicar-se aquests darrers anys a rebregar i forçar els contorns del melodrama. No hi ha res dolent en volar desengreixar-se d’intensitat tràgica i de nivell de transgressió com mostrava en la seva darrera etapa i, sobretot, en la seva última pel•lícula La piel que habito. Fins i tot pot resultar terapèutic i saludable llençar-se a la lleugeresa d’una proposta com Los amantes pasajeros però la sensació final és que ha sembla haver renunciat momentàniament a uns criteris elementals d’exigència i d’ambició qualitativa. 

'Los amantes pasajeros', de Pedro Almodóvar.

Després d’uns bonics títols de crèdit afins al món almodovarià de seguida es torça l’interès amb l’ aparició episòdica dels internacionals Antonio Banderas i Penélope Cruz en una gag inaugural a la pista d’aterratge d’un aeroport que posa a l’espectador en estat d’alarma per una obertura tan ridícula.

L’enfocament és evidentment estilitzat a través de la presència subratllada d’un mínim decorat que representa un avió en ple vol que actua d’espai escènic amb protagonisme de fons i colors gairebé de musical kitsch, encara que en cap moment vol dissimular la seva manifesta artificiositat. Aquesta opció teatral li serveix a Almodóvar per tancar els protagonistes principals en el compartiment VIP de l’avió mentre deixa fora d’escena la classe turista, expulsada al fora de camp. Aquesta argúcia li permet prescindir d’extres i secundaris per concentrar-se en les peripècies dels hostessos de vol, els pilots i un reduït i escollit nombre de passatgers de classe preferent.

Però aleshores tampoc es mostra capaç de seguir l’aposta del clos espai físic quan afegeix una escapada fora de l’avió, com una fuga d’ingredients romàntics i melodramàtics, a remolc d’un personatge mentre les històries particulars dels altres no són mostrades i són explicades a través dels diàlegs i trucades telefòniques. Aquesta sortida trenca la unitat de lloc i d’espai i resta com un afegit, una ramificació del tronc central que cau en terra de ningú.

Al situar l’acció en un vol amb problemes, Almodóvar fa un joc de curta volada amb els referents patentats en les pel•lícules de desastres amb avions a punt d’estavellar-se o explotar en ple vol que reposen sobre els conflictes interns del seu ampli repartiment i que Almodóvar condueix al seu propi terreny, el de les inclinacions sexuals i els problemes dins de la parella.

Almodóvar rodant una escena de 'Los amantes pasajeros'.

No cal dir que brillen autènticament els amanerats hostessos gais de vol, un tercet de nois Almodóvar efervescents i radiants – Javier Càmera, Carlos Areces i Raúl Arévalo -. Però el moment de glòria pel seu lluïment es busca en una escena consistent en la inclusió d’un número cantat estil karaoke amb una coreografia de ball però que malauradament apareix mancat d’encant i gràcia i tot plegat queda en foc d’encenalls, lluny de la divertida digressió que es pretenia.

Aviat entendrem que Almodóvar no busca una comèdia sofisticada ni massa intel•ligent i no cal ser gaire perspicaç per intuir aviat que la cinta estarà farcida de bromes escatològiques i acudits sexuals que es situen en els marges de la comèdia gamberra i desvergonyida. Però a voltes sembla una comèdia antiga, d’aquella dels anys del destape, però canviant els maldecaps del prototípic mascle espanyol banyut i calent de les comèdies tardofranquistes i de la transició aperturista per una celebració de la sensibilitat homosexual. El problema és que tot té un regust ben carrincló, atrotinat i emplomat. Vaja, com una comèdia de joves empalmats.

Hi ha també una al•lusió a la situació general espanyola de crisis, corrupció, fraus i secrets d’estat però que apareix de forma absolutament inofensiva i innòcua més enllà d’alguna broma sobre el monarca o la sospitosa presència d’un empresari beneficiat per l’administració anomenat Mas. Però tot resulta intranscendent ja que no se supera la superficialitat del dibuix dels protagonistes, preocupants caricatures sense fons ni relleu. Més que un bestiari o retaule que pugui representar els mals del país, es queda en raquític anecdotari. Així la resolució final s’encarrega d’humitejar la pólvora amb la qual semblava disparar i al capdavall resta una molesta sensació d’haver presenciat un passatemps ben simple, una obra menor, una ximpleria innocentment adolescent.