Vodevil Molière o el garrepa més universal

28.02.2016

El Teatre Goya programa el primer text clàssic d’ençà de la nova etapa capitanejada per Josep M. Pou, i l’escollit ha estat L’avar, de Molière, en versió de Sergi Belbel i dirigida per Josep Maria Mestres. Un còctel de grans noms, a priori, interessant. La novetat, però, radica en un altre nom, el del protagonista: Joan Pera. S’ha venut la seva elecció com el gir de 180º de l’actor, i que amb aquest paper fa un canvi radical de gènere a la seva llarga carrera.

Una escena de "L'Avar" al Teatre Goya | Foto: Focus

Una escena de “L’Avar” al Teatre Goya | Foto: Focus

“Quan s’és secretària en una cerveseria és difícil fer creure que ets una altra cosa”, afirma l’ambiciosa i grimpadora Anne Baxter a la pel·lícula All about Eve (Joseph L. Mankiewicz, 1950). Sembla que Josep Maria Pou, director artístic del Teatre Goya, hagi agafat aquesta premissa per demostrar que alguns dels noms més populars del nostre univers teatral són capaços de fer altres papers que els que la seva dilatada trajectòria artística ens té acostumats. Fa poc va donar l’oportunitat a Lolita d’encarnar una meravellosa Colometa a La plaza del Diamante (que, per cert, torna a programar-se el 4 de maig –prohibit perdre-se-la!-) i ara li ha arribat el torn al còmic Joan Pera tot interpretant Harpagon, el roí, mesquí, miserable, dèspota i un llarg etcètera d’adjectius desagradables protagonista de L’avar, el clàssic de Molière.

L’expectació generada per si seria versemblant el resultat del nou repte era gran, i el cert és que l’actor mataroní se’n surt molt millor del que els pronòstics més pessimistes havien augurat. Segurament no està tan bé com els seus defensors asseguren, però tampoc tan malament com els seus detractors voldrien. Sorprèn veure’l, no ens hem d’enganyar, amb el aquest paper dramàtic després de dedicar tota una vida escènica a la comèdia, vidu del difunt Paco Morán, amb qui tants èxits sonats va recollir. Però aquesta renaixença li escau. Si bé és cert que Harpagon és el protagonista absolut de la funció (no en va l’obra està dedicada a ell) sap greu que el seu personatge eclipsi la resta de l’elenc. Sembla que tothom estigués pendent de contemplar aquesta metamorfosi del Pera còmic al Pera dramàtic (si bé Harpagon, de tant superlatiu com és ratlla, l’hilaritat i provoca, indefectiblement, el somriure entre la concurrència) fins al punt d’obviar els altres actors, que acaben com a simples comparses del rei. És clar que això no és culpa de ningú, excepte del mateix Molière, que ho va escriure així, però no es poden passar comptes a un autor que va traspassar fa gairebé 350 anys! Potser només se li pot retreure a Mestres quina necessitat hi ha de fer baixar Harpagon-Pera de l’escenari i passejar-se entre el públic, preguntant a tort i a dret si algú ha vist el seu tresor.

Seria injust, per tant, no esmentar la resta de la companyia. Hi ha personatges amb més pes que d’altres, òbviament, i això els permet lluir-se més, però m’agradaria destacar Òscar Castellví en el paper de Fletxa, el maltractat criat, i Manel Dueso, com a mestre Jaume. Ves per on, els servents deixen més bona empremta. I reivindicar una obra on Alba Florejachs pugui aclaparar tots els focus, que ja li toca.

L’avar va ser escrita el 1699, i té un final feliç. Tothom aconsegueix allò que vol, encara que la fita assolida sigui indecorosa, fins i tot per un personatge que viu per i per als diners i anteposi la fortuna i l’acumulació de riqueses davant de qualsevol altra feblesa. La tragèdia recau, precisament, en aquesta conducta i la crítica social a la hipocresia a les normes morals que Molière volia transmetre de les classes dominants segueix vigent. Com n’és de decebedor comprovar que a aquestes alçades l’avarícia continua sent un motor d’ascens social i polític. Però això és el que tenen els clàssics, no? Que retraten la condició humana i no caduquen, malgré tout.