Viure a ‘Rent’, viure amb Jonathan Larson

10.04.2019

Hi ha moltes maneres de dir que estimes a una persona, però quan es diu cantant tot agafa més volada. Les coses quan es diuen cantant ens arriben més: el missatge acostuma a arribar-nos més endins. Aquesta és la clau de l’èxit dels musicals al llarg de la història: tan senzill com saber explicar una història tot cantant. I tan difícil. Hi ha centenars de musicals d’èxit i centenars de cançons que són himnes. Per això, cada cop que s’estrena un musical icònic a la ciutat, els amants dels musicals ens posem a mil. I a Barcelona, tot i que no és Madrid (sic), hi ha força producció de musicals. D’aquests que trenquin barreres i que omplin platees, però, no n’hi ha tants. Afortunadament, ara en tenim un d’aquests en cartellera. Rent al Teatre Condal. O com el seu nou director artístic vol que sigui conegut, l’Onyric Teatre, on els somnis es fan realitat.

El repartiment al complet de ‘RENT’, a l’Onyric Teatre Condal. © David Ruano

En aquest cas, la nova producció de Rent no és que hagi estat ben bé un somni complert, si no més aviat ha actuat com a solució d’urgència. Beneïda solució d’urgència. I és que la temporada no havia arrencat massa bé pels càlculs de Daniel Anglès. Fun Home, tot i ser una molt bona producció i un musical arriscat, va punxar a taquilla. Així doncs, quan s’havia d’haver programat Les dames del Perpetu Socors es va decidir posposar l’obra i programar Rent, que feia tres anys s’havia presentat al Casino de l’Aliança del Poblenou en la primera producció en català. L’aposta de Daniel Anglès d’enguany, però, és fer-la en castellà. Suposem que per poder captar un ventall més ampli d’espectadors. De moment sembla que la taquilla respon i que la producció ha arrencat amb força.

En primer lloc, avui deixeu-me sortir del meu paper. Jo declaro l’amor per aquest musical als quatre vents. Amb aquest avís per a navegants, comencem. Ja se sap de sobres que Rent és una obra escrita i composada pel genial Jonathan Larson. L’autor va morir el dia abans de l’estrena de Rent degut a la dissecció aòrtica provocada per la síndrome de Marfan. L’obra trasllada La Boheme de Puccini a l’East Village de Nova York a final dels anys 80 i posa el focus en una sèrie de joves okupes i bohemis que malviuen amenaçats molts d’ells per la sida. Les novetats d’aquesta producció no sols es troben en la nova ubicació, amb molt bona sonoritat i un escenari suficientment ampli i profund (un dels hàndicaps que van patir el 2016 a l’Aliança), sinó en un elenc que combina part de la columna vertebral de la producció de fa tres anys amb nous intèrprets que s’encarreguen tant dels principals papers com de donar gruix amb papers més corals. Analitzem-ne els encerts i els desencerts.

Iñaki Mur s’encarrega de donar veu i cos a Mark Cohen, un dels dos protagonistes masculins, cineasta vocacional que retrata la realitat social del seu entorn: indigents, okupes i jonquis. Mur no és un primera espasa del teatre musical ni molt menys. Té formació i havia coquetejat amb algunes produccions menors però aquesta és, sens dubte, la prova de foc. El millor de Mur no és la seva veu ni la seva potència, sinó la interpretació d’un personatge que li va com a anell al dit i que li dona la comicitat i ingenuïtat que necessita. Com la resta de l’elenc, és probable que Mur vagi creixent cada cop més a mesura que vagin encadenant funcions, però en les prèvies, Mur, no es fa petit en cap moment. El seu duet amb Àfrica Alonso en el “Tango Maureen” és divertit i lligat. Precisament Àfrica Alonso és una nova cara i veu per la Joanne —una de les dues lesbianes que hi surten. La bona veu, que necessita el personatge. Just al contrari de l’actor que interpreta Ben, Peter Vives. Ben és el dolent de la pel·lícula. Jonathan Larson no el va dibuixar ben bé com un ésser malvat, sinó com un trepa, un examic de la colla que es va acabar fent nòvio de la filla d’un promotor que ara vol tirar a terra l’edifici on viuen els okupes. Però és un tipus que en les produccions originals és un pedant, un cabronàs amb americana, que prova d’entabanar els seus antics amics. Peter Vives no és ni un cabronàs, ni porta americana (clar que això no és culpa d’ell). Es queda a mig camí: li falta mala llet, cinisme i, sobretot, li falta bona veu. Costa d’entendre que amb el planter que hi ha a Catalunya, Daniel Anglès no pogués trobar algú que calcés millor al personatge. Una altra de les protagonistes és Mimi, la noia de la història, una jove stripper que coneix al Roger (Víctor Arbelo), s’enamoren i després descobrim que també té la sida. En aquest cas ens trobem en un dels grans encerts perquè Júlia Bonjoch és per físic, veu i energia una de les millors Mimis que hem vist dalt de l’escenari. Després ens trobem amb noms com els de Clara Altarriba, Iskra Bocanegra, Marc Andurell i d’altres que s’encarreguen de personatges més corals. La importància d’aquests personatges és notable a Rent, ja que aporten moments còmics, però també molt dramàtics (aquest cor del grup de afectats per la sida és de pell de gallina) i, fins i tot, de denúncia social quan donen veu als indigents que canten contra la hipocresia americana.

Júlia Bonjoch és Mimi a ‘RENT’ a l’Onyric Teatre Condal. © David Ruano

Per altra banda hi ha els repetidors: Víctor Arbelo, Anna Herebia, Albert Bolea i Xavier Navarro, entre d’altres. Aquests quatre intèrprets repeteixen cadascú en el seu personatge com si no haguessin passat tres anys i són francament meravellosos. Arbelo és una de les veus més potents i penetrants del panorama i, a nivell interpretatiu, dona tot el que necessita el personatge. Albert Bolea és un Angel seductor, coquetó i valent, però sobretot és un cantant fascinant. Recordo que fa tres anys semblava ofegar-se en alguns moments però tot això ja ho té superat. Els seus duets amb Xavier Navarro són brutals, dues veus que combinen perfectament. I el número de la seva mort és de pell de gallina: un crist crucificat que s’acomiada de la vida enmig d’una orgia d’amor i suor i amb uns últims esgarips que esquincen qualsevol cuirassa. Però és que després de la mort de l’Angel ve l’enterrament i si la pell de gallina ja recórre tot el cos, quan Xavier Navarro canta l’adéu al seu amant… buf! Navarro té una veu amb vàries tessitures, més greu, més aguda, més divertida, més dramàtica. La seva veu és el personatge i en aquest comiat, l’emoció es fon. I finalment arribem a Anna Herebia. Aquesta dona és molt bèstia. Ja hem vist diversos musicals on aquesta jove actriu ha interpretat uns quants personatges. Encara mantenim el record d’Aquests cinc anys a la retina amb el Marc Flynn. Però la feina que fa a Rent és sensacional. Interpretar Maureen, la lesbiana actriu, és sens dubte un caramel per qualsevol actriu però creiem sincerament que l’actuació d’Herebia podria transcendir les fronteres catalanes, espanyoles i fins i tot atlàntiques. La seva entrada en l’espectacle del Live Café és una de les claus del musical. L’espectacle en què denúncia els tripijocs de Ben amb Siverland és surrealista, igual que la seva interpretació vocal.

Així doncs aquesta nova producció de Rent (a la qual li sobra aquest final miraculós que fins i tot el públic s’ho pren en broma. És l’únic error de l’obra, però això és només culpa del difunt autor) compleix amb allò que promet: emocionar amb una història i uns himnes que connecten amb un públic generalitzat, tot i que, admetem-ho, la sida ja no sigui un gran problema social. Però a un servidor, a qui encara se li eriça el pel, ja li està bé tal com és. Jo em quedaria a viure en una cançó de Rent.