Visca els centres cívics!

A la ciutat de Barcelona hi ha un total de 52 centres cívics amb una oferta ingent de cursos, tallers, exposicions i espectacles. La setmana passada va tenir lloc la primera edició del KP’19, una mostra de treballs d’acció i moviment que es va celebrar al Centre Cívic Parc Sandaru, al Fort Pienc. Una conferència inaugural, una trobada entre artistes i públic, un parell de tallers per a espectadors conduïts per Agost Produccions i l’exhibició de cinc espectacles van configurar un minifestival de sis dies. El públic estava format per gent jove i un grup d’espectadores professionals del barri, totes d’una edat estupenda. Oasi Parc Sandaru.

Ja em perdonaran, però ara parlaré de mi. I és que servidor de vostès va ser l’encarregat de pronunciar la xerrada inaugural del cicle, encapçalada amb l’inquietant títol Malgrat tot, present (i l’inevitable subtítol en alemany Trotz allem, präsent). La sala de baix del Sandaru, on normalment podem veure exposicions, va acollir una trentena d’espectadors que van venir a intentar comprendre d’on caram ve això que anomenem escena contemporània. Des de les avantguardes històriques, el cabaret de Karl Valentin, Joan Brossa o Carles Santos, passant per La Colla de Sabadell, CaboSanRoque i Agnés Mateus. Assistit a la part tècnica (gràcies, Marc) per l’imprescindible Miquel Valls, servidor va intentar explicar a la concurrència que tot ja està inventat, i que poques coses “noves” podem fer que ja no haguessin fet els nostres besavis preferits. Al final de la xerrada, una senyora se’m va apropar i em va dir, a tall de confessió: “Tot això que has explicat està molt bé, però a mi el que m’agrada és anar al TNC a veure la Clara Segura”. Clar que sí.

Dimecres va tenir lloc una trobada entre els artistes Laura Roqué i Melcior Casals –que presentaven peça al cicle– i el meravellós grup d’espectadores teatreres del Sandaru. La primera ens va parlar de CAMP, la seva primera peça com a creadora que va representar el divendres i que suposa un debut a tenir molt en compte. El segon ens va parlar de Delfos, que després del seu pas pel CROQUIS_BCN de la Sala Beckett (on durava vint minuts) va aterrar al Sandaru com a espectacle complet. El més interessant d’aquesta trobada, conduïda per Miquel Valls i amb la presència de la directora del centre, Alda Puig, va ser confrontar les visions de creadors de l’escena contemporània amb la mirada d’espectadores habituades a un tipus de teatre més convencional. Tots dos creadors van agrair la possibilitat de realitzar una residència al Sandaru i d’haver comptat amb l’assessorament de la ballarina i coreògrafa Raquel Gualtero, i un espectador clarivident va fer que els dos artistes s’adonessin d’un fet que ignoraven fins a aquell moment: Roqué va abandonar els seus estudis de Biologia i ha fet una peça sobre la Natura, i Casals va abandonar els seus estudis de Filosofia i ha fet una peça que ens fa pensar. La línia divisòria entre l’artista i l’espectador és molt subtil, com es va demostrar, ja que tot artista és al mateix temps públic de tot allò que veu i tot espectador crea, d’alguna manera, una obra amb la lectura que en fa.

El divendres vam veure dues peces curtes de moviment i l’espectacle de Laura Roqué. Ecoica, de Blanca Tolsà i Finn McLafferty, és un solo de dansa que va explotar al màxim el passadís soterrani del Sandaru, amb l’única ajuda d’un focus de llum blava i la música electrònica. L’aïllament físic (al límit de la claustrofòbia) i la visió única en format de túnel van anar molt bé per aquesta peça site specific, que ens va deixar amb ganes de més. A continuació, a una sala d’assaig del pis de dalt, Maëlle Bestgen va presentar Hfjmslkdfjk (en alguna altra ocasió ja hem parlat dels títols dels espectacles modernus). Aquesta és una proposta física i de teatre d’objectes, que combinava la dansa amb la tècnica circense de la perxa xinesa, i que crea potents imatges que, quan s’acabin de desenvolupar, poden derivar en un espectacle fascinant. Per acabar la vetllada, Laura Roqué presentava CAMP, un solo teatral amb text, moviment i música. La natura pren la forma de llop, tenda de campanya, guitarra i foc de camp, en una proposta ecologista que uneix Bob Dylan, Angélica Liddell i Greta Thunberg. Al col·loqui postfunció, el protocol triat va fer que una amiga de l’artista parlés en el seu nom, i el debat va tenir intervencions memorables de la mare de la creadora (“Independent, lliure i indomable”), una espectadora estupenda (“Canteu en anglès i nosaltres no entenem res!”) i un senyor que havia llegit un article de La Vanguardia sobre l’Àrea 51.

Finalment, el cicle KP’19 va acabar el dissabte, amb l’exhibició de dues peces més. En primer lloc, Rítmia, un duet amb concepte d’Emma Villavecchia i música de Mauricio Villavecchia, on la coreògrafa ballava amb Maria Soberón. Les estructures polirrítmiques de les composicions del músic van bastir una peça al voltant del ritme i les repeticions, que va saber aprofitar a la perfecció l’espai de la sala de baix i l’escala del Sandaru, creant imatges de gran impacte. Avís als fotògrafs i càmeres, sobretot amb aquest tipus de propostes: vigileu on us col·loqueu, perquè moltes vegades acabeu formant part de la peça sense ser-ne conscients. A continuació, Melcior Casals va oficiar el seu Delfos particular, un ritual escènic que barreja la reflexió, l’endevinació i la ironia, i que l’Ana Prieto Nadal ha explicat en aquest article molt més bé del que jo pugui fer mai. El col·loqui va ser èpic, amb la intervenció d’una jove espectadora que ja hauria d’entrar a formar part de la peça. Servidor de vostès, com ja havia fet el dia abans amb Laura Roqué, va realitzar “la crítica del col·loqui”, allargant l’espectacle en una mena de representació sense fi. “Quan s’acaba la proposta? La proposta no s’acaba MAI”. Ja se sap, els col·loquis “divertits” que fan els amics d’Agost Produccions, quan surten bé, milloren els espectacles que comenten.

La feinada que fan els centres cívics, com ara el Parc Sandaru, és quelcom que molt sovint no es valora com s’hauria de valorar. D’aquí a quatre dies començarà el Barcelona Districte Cultural, i no oblidem altres iniciatives com el Tangent, el festival que uneix els centres cívics de l’Eixample. A Barcelona disposem de 52 equipaments fantàstics i ben equipats, amb professionals al seu capdavant que tenen moltes ganes de fer coses. Per què no en passen encara més? Més tallers, més exposicions, més espectacles i, sobretot, més xarxa per unir i relacionar tots aquests equipaments. I al final, ens veiem tots plegats al bar del Sandaru o al fantàstic Nàpols 18. Que no us espanti el seu pizzero italià: sembla que estigui permanentment enfadat, però en el fons és un tros de pa.