Visca el Paralelo!

3.10.2013

El TNC ha inaugurat la temporada 2013-2014 i la direcció artística de Xavier Albertí amb un espectacle de varietats, plomes i lluentons. Ole tu. Claríssima declaració de principis del nou director de la casa, “Taxi… Al TNC!” significa l’entrada per la porta gran del gènere de la revista i les varietats al Teatre Nacional de Catalunya.

Les sirenes del número 'El mar está fresquibiris', a 'Taxi... al TNC!' | Fotografia de David Ruano

Les sirenes del número ‘El mar está fresquibiris’, a ‘Taxi… al TNC!’ | Fotografia de David Ruano

I un brillantíssim cop d’efecte només iniciar-se l’espectacle: la veu en off anuncia l’entrada de la directora de l’orquestra, la polonesa Wanda Pitrowska, i apareix en escena Xavier Albertí, transvestit de forma exquisida amb un vestit negre de lluentons. En la seva estrena com a director del TNC, i davant del president Mas, el conseller Mascarell i la plana major de la política catalana (molta corbata i molt llavi siliconat), Albertí es presenta al públic vestit de dona, i dirigirà l’orquestra d’aquesta manera i apassionadament durant tot l’espectacle. Si això no és una declaració d’intencions i un posar els pebrots damunt de la taula (i a més, amb molta gràcia), que baixi ara mateix Alady i ho vegi. El teatre de “gènere menor”, el teatre popular, el teatre de segona i, en definitiva el teatre que fins no fa tant es veia com una professió de “putas y maricones” o que el Molt Honorable expresident Pujol veia com una distracció per passar el temps (“però vostès realment de què treballen?”, expliquen que va preguntar als actors després d’una estrena) ocupa la Sala Gran durant només sis funcions, com a inici de festa i de temporada. Ens traiem el barret (i ens col·loquem les plomes) davant el senyor Albertí, sí senyor.

L’espectacle és un homenatge al Paral·lel i a les mítiques revistes de Manuel Sugrañes de la dècada dels anys vint, quan el carrer era un centre de la cultura i l’entreteniment popular, “el Passeig de Gràcia dels obrers”, que hi anaven a divertir-s’hi en els seus incomptables teatres, cabarets, cafès-concert i cinemes. Un repartiment de gairebé vuitanta actors, els quals participaran en algun dels muntatges del TNC d’aquesta temporada, surten a escena a interpretar cuplets, ballar, recitar poemes i participar, d’aquesta manera, en una materialització de l’excel·lent exposició El Paral·lel. 1894-1939 que Xavier Albertí i Eduard Molner van comissariar la temporada passada al CCCB, reivindicació d’un patrimoni riquíssim de la cultura popular catalana. Com a bon espectacle de varietats, l’espectacle és ric i variat, i per acabar aviat amb els “peròs” d’aquesta crònica, potser trobem a faltar una mica més de varietat i no tant predomini de l’element musical, donat que la majoria d’intèrprets són actors i no pas cantants i això, de vegades, es nota. Les actuacions que funcionen millor són aquelles on es juga més amb l’element autoparòdic, com la genial Màrcia Cisteró fent de sirena paralítica amb les Fresquibilis sur Mer o els Mali Vanili i el seu tango Soy Miguelito. També s’agraeixen les escenes que surten de la simple interpretació musical, com ara l’excel·lent número de circ dels Animal Religion (Niklas Blomberg i Quim Girón, gran descobriment per qui signa aquestes ratlles), que converteixen la versió en piano de El vestir d’en Pasqual en una meravella d’acrobàcia i teatre físic. O el mag Hausson i el seu clàssic número de les ampolles de vi que es multipliquen, amb una divina i “elèctrica” Lina Lambert com a desmenjada partenaire, que es limita a dir “Tatxàn!” amb una gràcia irresistible.

Lluís Homar a Taxi al TNC | Foto de David Ruano

Un altre moment de l’espectacle que talla la respiració és la participació d’Alquimistes Teatre, una companyia de Santa Coloma de Gramenet integrada per persones amb discapacitat psíquica, que interpreten la cançó La borsa, de la revista Joy-Joy. La Sala Gran obre les portes a un grup de teatre diferent, demostrant tant la sensibilitat com la intenció d’Albertí d’integrar en el teatre públic més important de Catalunya totes aquelles “altres” maneres de fer i entendre el teatre, i que en aquesta temporada també acollirà grups de teatre amateur, la veritable escola d’actors i actrius d’aquest país.

Dins un repartiment eminentment jove, destaquen també la presència de Carme Sansa, que canta el cuplet Niní de Viladomat i Misterio amb la seguretat i l’eficàcia que li dónen els seus anys d’ofici (i mostrant un gran domini de la tècnica del Sprechgesang), Carme Elias (la personificació del concepte d’elegància) que llegeix una “Carta al TNC” que es queda, a nivell de text, en simple acudit, i un Lluís Homar que interpreta el clàssic número del cos partit en home i dona amb El cap viu, amb una gran saviesa escènica, sabent sortir i entrar del seu personatge quan cal (per mirar la directora d’orquestra i assegurar la seva entrada).

L’espectacle finalitza amb la melodia que l’espectador taral·larejarà quan surti del teatre, el tema Taxi… Al TNC! interpretat per una versió reduïda dels sempre eficaços Egos Teatre, que culmina amb tot el repartiment en escena cantant el tema, a mode d’apoteosi final. La vetllada és una hora i mitja de varietats i cançons, molt ben il·luminada per Ignasi Camprodon, econòmicament decorada per Jose Novoa i Lluc Castells i excel·lentment vestida per Maria Araujo, que destinarà tota la recaptació de les sis funcions al programa socioeducatiu Apropa Cultura.

Anna Sahun i Joan Carreras a Taxi al TNC | Foto David Ruano

Xavier Albertí ha iniciat la temporada posant les seves cartes sobre la taula: el TNC també és i ha de ser el teatre del gènere “menor”, el teatre popular i l’entreteniment. El teatre on es recuperi el patrimoni català, des de Pitarra fins als cuplets psicalíptics, el teatre d’aquells que fins ara mai no havien pogut accedir al TNC, el teatre dels “diferents” de la nostra societat, dels marginats, de les “putas” i els “maricones”. I amb tot l’orgull del món, tu.

Visca Xavier Albertí!