Violette Leduc o la indigència afectiva

“El seu sexe, sobre el qual no pensem, està darrere un paravent de tela blava”. Aquesta és una frase de l’Affamée, ‘l’afamada’, un intens llibre de Violette Leduc en què parla del seu inequívoc enamorament cap a Simone de Beauvoir. Un amor que no va ser correspost en termes habituals però que li va aportar respecte, admiració i potenciació del seu talent natural cap a l’escriptura. Això és molt més del que no li va donar mai cap amant, ja fos dona o home homosexual, amors que amb ella sempre tenien mal pronòstic.

En els seus llibres, Violette Leduc toca de manera directa i sense concessions qüestions considerades tabús, com la sexualitat femenina explícita, l’avortament o el lesbianisme. Una autora que va commocionar les lletres franceses quan el 1964 va publicar La Bastarda, obra que, gràcies a estar prologada per Simone de Beauvoir, va arribar a vendre més de cent mil exemplars. Com va declarar la mateixa Beauvoir, “es tracta d’una dona que ha descendit al punt més secret d’ella mateixa i ho ha explicat amb una sinceritat intrèpida, com si ningú l’estigués escoltant”. Efectivament Leduc parla des del jo, una de les línies fonamentals del feminisme.

Aquest és el segon biopic del director de cinema Martin Provost. El  primer va ser Séraphine, el 2008, sobre la pintora de finals de segle XIX, Séraphine de Senlis. Una altra història fascinant que mereix un tema a part. Però ja hi veiem un tema recurrent: la relació de la dona amb la creativitat.

Amb aquesta segona pel·lícula, Violette, Provost ofereix un retrat solvent de Leduc, en un film que pot semblar un pèl massa acadèmic perquè la càmera actua convencionalment al servei d’una història, sense efectismes ni trucs visuals. Tot està filmat amb un absolut naturalisme no exempt d’emoció, com les escenes que filma amb cels ennuvolats i en capvespres, els mateixos colors amb què es devia vestir l’ànima de Violette.

Però és que el director té un material de primera i vol actuar amb la màxima transparència per no interferir amb el que vol explicar. Sap que intensitats visuals, flashbacks, tràvelings marejadors o colors salvatges ens distraurien del que veritablement compta: una gran història i un gran treball d’interpretació.

L’actriu Emmanuel Devos és Violette, amb una caracterització que la fa gairebé irrecognoscible, però que no li impedeix transmetre tots els matisos d’una dona desmesurada, contradictòria, forta i fràgil, desafiant i capaç d’humiliar-se per amor. Un caràcter complex, turmentat pel fet d’haver nascut bastarda, sentir-se lletja i patir una falta d’afecte crònica. Algú que té una set immensa de reconeixement —llegeixi’s d’amor— i que tot ho viu a l’engròs: la desolació, la necessitat, la capacitat de menystenir-se, de posar-se al servei dels altres. Tot embolcallat amb una enorme sinceritat i innocència i, malgrat les protrusions del seu rostre, sempre hi pots veure la nena mal estimada que a l’edat adulta no pot deixar de ser.

Un exemple de la grandesa del film és veure Violette posant crema a les mans de la seva mare, l’única manera de tocar-les, ja que va escriure “mai em va voler donar la mà”. Aquest és un altre dels mèrits de la pel·lícula: poder tastar fragments de les obres de Leduc per tal de despertar el desig de seguir-la llegint en sortir del cinema.

Sandrine Kiberlain interpreta Beauvoir, una icona ben difícil de ser encarnada perquè la tens massa present però arribes a veure la filòsofa de la Sorbona, treballadora, sistemàtica, fidel als seus principis però capaç d’admirar i potenciar una dona que és tot el contrari d’ella.

El que eixampla la grandària del film és precisament que sap tocar amb mestratge els temes més subtils, sofisticats i importants de l`ànima d’aquestes dones. Hauria estat fàcil fer un film al voltant dels aspectes més cridaners de Violette Leduc: l’escàndol, la censura, la pobresa, l’avortament, l’estraperlo i la presó, ambientat en un París literari on deambulen personatges com Jean Genet, Jean Cocteau, Sartre, Albert Camus… Però, en canvi, ens ensenya a veure com Beauvoir sap reconduir, una i altra vegada, l’energia eròtica i afectiva de Leduc cap a l’escriptura. És un gran mèrit que no se n’apartés mai i potenciés la gran escriptora que era, que aconseguís que Albert Camus publiqués la seva obra a la prestigiosa editorial Gallimard, que li passés una assignació mensual (amb la consideració de fer veure —inútilment— que era una iniciativa de l’editorial i no pas d’ella). Així mantenen una relació que va durar tota la vida, fins al punt que Leduc al morir la va fer hereva dels seus drets d’autor.

Un altre tema fonamental és com Leduc passa de pidolar amor a trobar una certa serenitat vital. Per això la pel·lícula està dividida amb noms: noms de persones fins a arribar al lloc on es farà la seva llar. Així, el darrer nom és un sinònim d’ella mateixa. La vida i la força vital que assoleix amb l’escriptura li ensenyen que la necessitat d’amor no es calma a través de la indigència, sinó a força de tenir bons tractes amb la solitud. En definitiva, Provost aconsegueix una història universal perquè d’una història individual en fa una lliçó de vida. El mateix que succeeix amb el feminisme, que en la història d’un “jo” sap trobar-hi un “nosaltres, les dones”.

Direcció: Martin Provost
Intèrprets: Emmanuelle Devos, Sandrine Kiberlain, Olivier Gourmet, Catherine Hiegel
Gènere: Drama / biografia
Any: França – Bèlgica, 2013