Vine al mercat, reina

24.05.2019

Xavier Albertí m’ha descol·locat, ho reconec. A casa ens agraden molt les plomes i els lluentons, ja ho saben, però vaig sortir de veure El gran mercado del mundo una mica desarmat. No havia entès el text? No havia entès l’espectacle? O, simplement, no havia entrat en la proposta d’Albertí? El director artístic del TNC és un dels grans directors del país, d’això no n’hi ha cap dubte, i ha confeccionat un gran espectacle. Això és un fet, almenys per a servidor de vostès (la meva mare m’ha dit que abuso massa d’aquesta expressió, per cert) (el crític criticat). Potser és que encara no sé si l’espectacle m’ha agradat o no. I això no és necessàriament negatiu. M’explico.

Alejandro Bordanove i Rubèn de Eguía a ‘El gran mercado del mundo’. © May Zircus.

“¡Oíd, mortales, oíd, / y al pregón de la Fama / todos acudid!”. Amb aquestes paraules comença El gran mercado del mundo, l’acte sacramental escrit per Calderón de la Barca entre el 1635 i el 1640.  L’autor de La vida es sueño, La dama duende o El alcalde de Zalamea va escriure un fotimer d’actes sacramentals, peces al·legòriques més o menys curtes pensades per a ser representades el dia del Corpus Christi, la festa destinada a venerar l’eucaristia. La Fama, un àngel volador (els fils ben visibles), vola lateralment per damunt de l’escenari del TNC, rebent l’huracanat aire d’un ventilador industrial, talment com si es tractés d’una Beyoncé en un concert qualsevol (sempre té la cabellera al vent, aquesta noia). L’americana, el teló negre que separa el prosceni de la resta de l’escenari, estarà tancada durant la primera part de l’espectacle. Això obliga els actors a col·locar-se en fila i actuar frontalment, i al mateix temps serveix perquè l’espectador es concentri en el text i hi vagi entrant –tasca gens fàcil, d’altra banda– abandonant el soroll del segle XXI i endinsant-se en el castellà del segle XVII. El piano de cua, negre com l’americana i el vestuari de quasi tots els personatges (menys la Fama, Lara Grube, i la Gràcia, Aina Sánchez), engoleix un Antoni Comas (la Innocència) vestit de blanc, com una planta carnívora famolenca.

Un cert desaprofitament escènic de Comas (tenor carlossantià per excel·lència, ara ja plenament albertinià) és força representatiu d’allò que crec que li passa al muntatge: Albertí ensenya la poteta, però no arriba fins al fons. La inclusió de cançons de revista musical i cuplets, marca de la casa, espongen i alleugereixen un muntatge que el text converteix en inevitablement dens i difícil, però servidor en va sortir amb la sensació de “sí, i què?”. D’entre les moltes figures al·legòriques de l’obra destaquen una sorprenent Sílvia Marsó com a Culpa, estupenda de rossa i que diu el text de meravella, i un Roberto G. Alonso com a Lascívia que mai no havíem vist transformat en una dona tan espectacular. Un paper més galdós els toca als dos fills del Pare de Família, Alejandro Bordanove i David Soto, que defensen bé els seus personatges, sense cap mena de dubte els més avorrits de la funció. Ja ho sabem, el pitjor paper d’Els Pastorets sempre ha estat el de Lluquet. Oriol Genís fa de Gola, amb la cara empastifada de Nutella i l’ofici que el caracteritza, i una Mont Plans molt desaprofitada encarna la Malícia i té, cortesia del director, el seu moment de glòria amb el “Tango de la cocaína”.

Silvia Marsó i Roberto G. Alonso a ‘El gran mercado del mundo’. © May Zircus.

Albertí no aixeca el teló negre fins que arribem al gran mercat del món, i aquí és on apareix l’atracció de fira dissenyada per Max Glaenzel. El mercat com a parc d’atraccions còsmic (fons negre i teló pintat), ruleta de la fortuna (televisiva) que gira i gira eternament, mentre tots nosaltres comprem, consumim i deglutim tot allò que ens ofereixen. L’Heretgia (Jordi Domènech) trafica amb llibres polsosos de Calví i Luter, mentre que la Fe regala pa i vi… Quin dilema: mam i teca o pesats (i nòrdics) protestants? I més, si venen de la mà de l’escultural Rubèn de Eguía, tors nu, ferida al costat i ulls embenats, perquè ja sabem que la fe (com l’amor, la justícia i la vaca) és cega. El Pare de Família (un rígid Jorge Merino, molt més cabareter quan interpreta el Món) es posa tres barrets abans de prendre la decisió sobre quin fill salvar i quin repudiar: la tiara papal (l’Església), la corona (el rei) i, finalment, el barret de cowboy. El gran mercat del món és el capitalisme, amics. Ergo, els Estats Units d’Amèrica.

L’espectacle finalitza amb Antoni Comas i tota la companyia cantant “Il mondo”, de Jimmy Fontana, tonada que Albertí ja va utilitzar a L’hort de les oliveres i que casa de meravella amb l’atracció de fira que presideix l’escenari. Vent, fum, paperets daurats que cauen del cel, una creu de neó i una Pietat on la Lascívia acull amorosament la Fe entre els seus braços. Fosc.

Com deia en Bernat Puigtobella al seu bitllet d’estrena, aquesta coproducció del TNC i la Compañía Nacional de Teatro Clásico és un acte molt més polític del que sembla. Estarem atents, segur, a la recepció que tindran els madrilenys de l’espectacle quan es representi al Teatro de la Comedia.