Vides creuades a l’estret del Bòsfor

18.05.2018

Nova proposta de NOSaltres, la mostra de teatre inclusiu que el Teatre Lliure està programant aquests mesos de maig i juny, amanida amb una pila d’activitats paral·leles. Es tracta d’Històries d’Istanbul, a contrapeu, de l’escriptora turca Yeşim Özsoy, sobre les vicissituds de dotze personatges a la Constantinoble d’avui. És el que tenen les ciutats frontissa entre continents i cultures: que ofereixen una infinitat de vides dignes de ser narrades. Es pot veure fins al 3 de juny a la seu de Gràcia.

Magda Puig, Elena Fortuny i Mercè Aránega a ‘Històries d’Istanbul’. © Oriol Casanovas.

Istanbul atrapa, sedueix, segresta, hipnotitza i no sé quantes coses més. Difícilment s’hi va i se’n torna amb un sentiment d’indiferència. El mateix ha de ser –o hauria de ser– l’Art (així, en majúscules): que tingui la capacitat de generar qualsevol mena de sensació, per desagradable que sigui, però mai que et deixi fred. Amb Històries d’Istanbul, a contrapeu, malauradament, passa una mica això.

La història, d’entrada, promet. Sis actors (tres homes i tres dones) interpreten a escena una dotzena de personatges inconnexos entre sí, però que són una variada mostra dels habitants d’una ciutat plena de contrastos i contradiccions. La vida quotidiana, la religió, la política, els costums, la moral… tot té cabuda en una societat –la turca– que es mou i es debat entre dos mons, que no són altres que la tradició i el progrés.

Aquest mosaic de personatges malmesos com tessel·les esquerdades resulta, a voltes, però, confós i irregular. La peça és de l’actriu, dramaturga i directora Yeşim Özsoy, actual responsable del Galata Perfom d’Istanbul, un teatre independent que funciona des de principis de segle i que vindria a ser una mena de versió turca de la nostra Sala Beckett. Carles Batlle en firma l’adaptació al català i Joan Arqué Solà, la direcció.

Francesc Ferrer i Carles Gilabert a una escena de ‘Històries d’Istanbul’. © Oriol Casanovas.

Mercè Aránega, Francesc Ferrer, Jordi Figueras, Elena Fortuny, Carles Gilabert i Magda Puig (que s’alterna amb Aida Oset) són els encarregats d’interpretar els membres de dues famílies i les seves relacions. Les malaurades ànimes deambulen per l’escenari, senzill i auster, amb l’ajuda d’un videowall que projecte sense parar imatges de la ciutat. Tots els elements són benvinguts per destil·lar la crítica social i mordaç de l’espectacle. Özsoy no dissimula, i planteja amb encert totes les contradiccions del seu país. En aquest sentit, una escena potent que descriu a la perfecció la dicotomia otomana és aquella que mostra tres persones resant en una mesquita mentre, simultàniament, una parella s’estima a ritme de techno en una discoteca. Això és Turquia, i Històries d’Istanbul és prou sàvia per mostrar-ho.

En definitiva, l’obra, com subratlla el director, parla de persones. Persones que pot semblar que estan molt lluny però que en realitat estan molt a prop. Escurçar-la un pèl hauria estat una decisió encertada, però endinsar-nos en propostes culturals vingudes de l’estret del Bòsfor –poc freqüents a casa nostra– també es mereix un aplaudiment.

La peça forma part del NOSaltres, la mostra de teatre inclusiu al voltant dels 4 eixos que plantegen: persones refugiades, persones amb diversitat funcional, persones amb diversitat sexual i afectiva, i persones sense sostre. Com diuen els organitzadors, és un intent de mostrar una part de la societat que s’ha volgut amagar i donar veu als qui la resta han fet tornar invisibles.

 

 

En aquest enllaç podeu trobar més informació sobre l’espectacle i totes les activitats relacionades amb el cicle.