Víctor Obiols/Bocanegra

11.07.2014

El darrer llibre de Víctor Obiols, D’un juny dur, publicat per LaBreu Edicions, em sembla una de les propostes poètiques més interessants dels darrers temps. El mes de juny té el seu propi llenguatge simbòlic, i aturar el temps i posseir i desposseir cadascun dels dies pot ajudar a aprehendre’l i a sobreviure. Avui a les 20h15 a la Setmana del Llibre, el mateix Víctor Obiols oferirà un recital dels poemes D’un juny dur.

Víctor Obiols al Jamboree | Foto Antonio Narváez

“Ferida que no tanca.

No tallo cap branca

de l’arbre de l’amor”.

 

El títol del llibre i el primer poema (dia 1) marquen el territori i predisposen a una primera lectura: és un llibre que parlarà d’amor i de ferides en un mes de juny, però no sabem com ho farà, com ens dirà aquest amor. Cada poema mostra el recorregut per un temps que fa de mirall. No són els dies que passen, és el temps propi de la veu poètica que ens va descobrint un univers personal i impersonal alhora, amb un dir de vegades estrany, de vegades sorprenent, però sempre interessant.

He escrit aquest text mentre escoltava, una vegada i una altra, la cançó “Aniversari teujà”, del disc Bocanegra U (1987), del grup Bocanegra, interpretada per Víctor Obiols. Es podria llegir el poemari al costat d’aquesta cançó dedicada al trentè aniversari del seu amic poeta, músic i pintor Pepe Sales, amb qui va crear el grup Bocanegra. La cançó parlava, “amb lletres d’experiència”, d’algú jove per sempre, lligat al cap del temps, que viu un gran paisatge. En lloc de trenta anys, el llibre parla de trenta dies, els d’un mes de juny molt de temps després; d’aquest juny estrany, dur, solitari. Un dietari que fa una dissecció del temps i de l’amor.

Trobo que no es pot separar el poeta del músic: en Víctor és Obiols i és Bocanegra, com si visqués (almenys) dues vides en una. Aquest autor polifacètic (poeta, traductor, crític literari, músic compositor, intèrpret i musicoterapeuta) diu la multiplicitat de la vida i l’amor amb diferents veus, a partir d’una mirada encuriosida i irònica, a voltes desapassionada o gairebé clínica, d’altres vegades trista. Mira “la vida que passa a fora, buscant la brisa, marcant amb càlcul prou fiat les hores”. Ens ofereix tots els miralls de la vida i de la nit, com si fos un collage, i ho fa amb humor i malenconia a parts iguals. És la seva lluita.

Sempre juny

“… m’acora l’aura de capvespre en juny.”

“Ara sabràs, a través de pàgines i pàgines

com has cenyit un temps.”

 

Juny és la porta oberta a l’estiu, al sol enlluernador, a la màgia del solstici i les nits d’estiu. Associo juny a la maduresa, a la meitat de la vida i a les coses que ens fan sentir una mica d’escalfor. Per això, un “juny dur” se’m fa estrany… Però al juny del poeta hi cap tot: la llum violenta d’estiu, el precipici, una nit de juny amb “noms i nombres, tinta de mar i destins sense bagatge”. Fa de la solitud d’aquest mes de juny i de la ciutat un camp immens amb ombres on arrecerar-se, sentir i, sobretot, dir. “Dir tan fosc i fi, dir i desdir”, posseir i desposseir cadascun dels dies, palpar el temps i sentir-lo a les mans. I quan aconsegueix aturar-lo ens l’ofrena.

 

 

El poeta precoç que somniava paraules

 

“I la paraula, audible, que guareixi,

que aixoplugui.”

 

Malgrat ser un poeta precoç (Víctor Obiols va publicar el primer poemari, Opus zero, als 14 anys!) no s’ha prodigat gaire. Ha anat espaiant els seus textos i cançons, dosificant l’impuls creatiu com si tingués por d’exhaurir-lo. Sortosament no ha fet com Rimbaud, que va deixar d’escriure per sempre més quan encara era molt jove. Com Prometeu, va gosar robar el foc als déus per anar sempre més enllà, amb l’impuls iniciàtic i l’escalfor de la recerca. Un poeta que busca noves maneres de dir, “una nua i llisa estesa de paraules” que facin “festa d’espurnes guaridores”, paraules que creïn mons possibles o impossibles, tant se val!

 

Ara penso en aquells “àngels trencats” del seu segon llibre, Carrer d’hivern, en la incerta emoció, el somni insubornable i convincent, la presència inesborrable de l’heroi, i la vida –la irreparable- plena de gent. En aquest llibre ja hi sortia el mes de juny, “el misteri de juny”, de les seves nits, quan un torna a casa i no troba el carrer on sempre ha viscut. Era el temps de creuar el riu moltes vegades i de jugar a perdre’s.

 

 

Uns quants desigs fractals

 

“Mica de mar, mica de foc.”

“En això hi ha el cos, que hi va la vida.”

 

Podem observar els desigs i l’amor de moltes maneres, però continuaran sent fragmentaris i irregulars. Aquest dietari –intens, profund i sorprenent- pot semblar en algun moment, en algun poema, que ha estat escrit a raig fet, seguint el flux de la consciència, però realment ha estat escrit en tres anys, entre el 2008 i el 2011. Escrit per algú que desfila somnis i lluita amb els monstres, algú que no talla cap branca de l’amor. En aquest llibre possiblement hi trobem la confluència de tots els camins d’aquest autor polièdric.

 

Per acabar, un fragment del poema del dia 14, “Desigs fractals”:

 

… parlant ben poc, d’un juny… d’un vol,

i així esmortint verins aliens

amb verds de saba que ens corona,

que fa brostar la sang

que dóna,

per donar vida rebuda

que es regula

conspirant sense saber

que no hi és i que no hi ha

més gaudi ardent que aquest aiguat tan cru d’accent,

la dringadera espessa de gotes desembrals

que ens convida ja al recer, l’úter dolçàs i aquilotat,

i a uns quants desigs fractals,

i doncs, així, què vols?

 

Víctor Obiols. D’un juny dur. LaBreu Edicions, 2014.

 

Si voleu, podeu escoltar la cançó “Aniversari teujà”:

(Enllaç a la cançó “Aniversari teujà”)