Víctor Obiols estrena el seu Vinyoli

Dissabte passat, Victor Obiols Llandrich Bocanegra, acompanyat de l’arpista Olga Benito, va estrenar al Claustre de Sant Francesc, de Vilafranca del Penedès, l’obra Díptic d’amors, basat en els poemes de Llibre d’amic i cants d’abelone de Joan Vinyoli. De fet, Obiols declama tots els poemes d’un i altre llibre, i fins i tot el paratext (el pròleg i les citacions de Llull i Rilke), dues obres clau en la trajectòria lírica del barceloní i molt estimades per la gran majoria dels seus seguidors. De vegades, Obiols llegeix els poemes. Molt més sovint, els diu de cor. La música interpretada per Benito és original del fill d’Obiols, Iannis, de només setze anys.

L’espectacle, d’una exemplar sobrietat i una durada (amb una breu mitja part) d’una hora, és una autèntica delícia, per tal com l’esplèndida dicció d’Obiols i la seva veu clara i ben projectada (només es va servir esporàdicament del micròfon) es posen, des del primer vers, al servei de la poesia de Vinyoli. També és remarcable la música de l’espectacle, que els poemes de naturalesa essencialment simbòlica d’aquests dos títols metafísics de l’autor demanaven que s’acostés al gènere de la contemporània més que a qualsevol altre. En la veu d’Obiols, els bells poemes d’aquests dos llibres dels anys cinquanta (que, això no obstant, Vinyoli no va dur a la impremta fins a final dels setanta) adquireixen nova vida, nova volada.

Algunes particularitats fòniques de la interpretació d’Obiols són la pronúncia de la labiodental (el so original de la v), que el músic i poeta atribueix a una recomanació de Jordi Sarsanedas, i la recta pronunciació del mot “arbre” com s’escau i s’ha fet tota la vida en la nostra llengua, ‘abre’ (no pas altrament). En aquest sentit, recomanaríem humilment a cantants i rapsodes que deixin de dir l’amoïnosa erra primera d’aquesta paraula, que s’escriu però que no s’ha de fer sentir (com s’escriu i tampoc no s’ha de fer sentir la primera erra de “prendre”, posem per cas).

Díptic d’amors és, per tot això, una magnífica oportunitat per endinsar-se en l’obra de qui va deixar escrits versos com els següents: “Cercàvem or i vam baixar a la mina. / I la foscor s’il•luminà de sobte / perquè érem dos a contradir la nit”. Aquests “dos a contradir la nit” —bé que, a voltes, també semblaven confirmar-ne la condició “perfectiva” (Vinyoli dixit)— duen, doncs, els cognoms d’Obiols i Benito. Esperem que el seu espectacle pugui veure’s durant tot el que queda d’any arreu del país.