Víctor Bocanegra. Cançons de l’Akidelara

Cançons de l’Akidelara, de Víctor Bocanegra és un CD d’una presentació impecable; disseny, so, temes musicals i poètica de cançó. Incontestable. Disc crític i de temàtica crítica no a la manera de Raimon, més a prop de «Diòptria» de Pau Riba sense escarni, però, als progenitors. Bocanegra segueix la tradició de la cançó d’autor i del rock catalans.

Bocanegra no sé com funciona en viu i en directe. El disc s’adiu al gènere internacional del jazz i del rock, més light que hard. Música elegant, fins i tot un poc sofisticada. En una crítica de síntesi, com la que intento de fer, diria que és un disc conceptual, negre, de negra llum, existencial. L’objecte CD representa un rellotge mirall que marca una hora exacta: les 5.14 h, i la busca dels segons un poc més dels tres quarts d’un minut. Vol dir res l’hora? Bocanegra no ho aclareix, si una quarta part d’un dia o de la vida d’un ésser de vint i quatre anys, si un quart de la vida d’un cantant, dos exemples. El crític no ha sabut veure-ho.

A més de conrear una cançó crítica, Víctor Bocanegra fa ironia i fa revolta, però moderadament. No hi ha escarafalls ni fa demagògia ni pregona un nihilisme o un suïcidi, tot i tenir un deix de causticitat i d’escepticisme, no il·lusionat però que amaga una decepció soterrada, una incredulitat confidenciada d’un jove al tall de vida i d’esperança, potser ja no tan jove, però encara “per arrencar-se les brodadures i migpartir-se la túnica amb el darrer punyal”, com diria Carner.

El jove rocker és rei de l’escenari. Però aquell rei li ha quedat enrere, està en perill d’extinció, sura el professor i l’acadèmic no sé si a hores lliures o de feina. A mi, personalment, per situar la crítica al seu lloc i no ocasionar cap malentès, el jazz i el rock no m’han atret mai. Tinc el cor robat per la música mal dita clàssica i popular directa que va i torna d’un costat a l’altre, inspiradora-influenciadora i influenciada. El jazz, com a símbol d’alliberament dels esclaus negres de Nord-amèrica, representants de tots els oprimits de la terra em mereixen tot el respecte i tota la confiança, però no sense deixar de sentir-me-la meva, la música jazz-blues-rock sento que no és meva. Tenim la llibertat d’abraçar-la, i també de no abraçar-la. No s’imposa. Ens fa lliures. I jo necessito un temps real de com a mínim mil anys de música que no m’ocasionen cap vertigen. El vertigen em ve de la falta d’horitzó, de l’estretor de vides múltiples en aquest sentit temporal de la música de les generacions. Necessito del recorregut històric, com em passa en els mots i en les llengües, necessito Pompeu Fabra i Joan Coromines en la música, per entendre’ns. John Cage va intentar fer el llenguatge de la immediatesa i de la desmemòria, però sense uns resultats tangibles artístics, sinó només intel·lectuals i teòrics. Va preferir el silenci després de diverses provatures. Una màquina d’escriure, el run-run d’una veu, tot inventat com resar el rosari. D’altra banda, els negres ja no hi són, el seu lloc l’ocupen els patrons del musical merchandise.

Quan s’escolta Bocanegra, es calibra el gruix de l’impassible. Cançons que viuen com en un foc gairebé en somort, però no extingit. El cantant us fa passar per un estantís lloc no-musical, un no-lloc diríem ara. Un disc i unes cançons en els quals el cantant diu coses contundents, però sense acabar-les de dir del tot, com si no volgués escandalitzar-vos. Un conjunt ambiental atenua el resultat desitjat, Leonard Cohen fa el mateix, una atmosfera al servei d’una cançó-teatre darrere la qual el cantant modela el seu personatge. En el cas de Bocanegra, el jazzman, veu i piano, i poeta de companyia, més que actuar en un no-lloc substitutiu d’una cava de jazz o d’una naviliera d’entreteniment, ho fa a una aula de la universitat davant uns estudiants. L’actitud del cantant, la declamació, la temàtica de les seves cançons i la seva pròpia veu formen una nebulosa, un gust com d’un vi aspriu i una mica amargant i rogallós que s’ha de servir una mica fresc, però tot i que és de molt cos i espès, és d’un curiós i agradable perfum.

De les dotze cançons, una per cada hora del rellotge, la que més m’agrada és «Sempre seràs nena». És una preferència personal. El disc comença amb tota una declaració de principis de mala consciència «Sóc un blanc mal civilitzat». Segueix «Tinc-tinc» una joguina musical. A «Cant és joia o plany», la que segueix, trobem una primera frase contundent d’aquelles que he dit, i dita sense donar-hi cap importància: “Sense creure temo / un etern engany”. Bocanegra no prepara la frase ni la completa, la deixa anar. A «Bèstia acadèmica (en extinció)», el títol ja ho diu tot, s’entén el no-lloc substitutori d’una cava de jazz per una aula universitària. Una altra frase: “Recitar un poema és prevaricació”. Una altra referència al no-lloc de l’aula substitutiva. No us confessa el ‘professorat’, però poc li falta. La cel·lofana es va obrint. Hi apareix el teatre i la representació d’un cantant a la manera d’un ‘dramatis personae’. «Dona sapiens», l’actor l’homenatja en l’etern tema amorós de mascle des de temps dels trobadors, homenatge o submissió, autosotmetre’s el mascle? Don Juan perdonat? Don José, amant gelós de Carmen de Pròsper Merimée perdonat? Què s’hi relaciona, amb Bocanegra, amb aquells assassins, sinó una contraimatge d’ell mateix, del personatge que representa? El tempus fugit de «Sempre seràs nena» és només per a nosaltres, homes i dones de qualsevol temps, no de l’amor etern, sinó d’elles, dones ideals. «L’ésser neurodigital», la més neurològica i farmacopsiquiàtrica de totes les seves cançons d’aquest cicle, és irònica, ens familiaritza amb aquells fàrmacs alhora que amb les eines digitals com si ens trobéssim davant una nova psiquiatria, i trenca esquemes de cara a una de determinada al servei d’un ordre opressiu i castrant, no una ciència mèdica al servei d’homes i dones lliures que evidentment ens visita. L’irònic ho fa positiu. Ambdues coses, hipnòtics, anxiolítics i un home moralment de profit, desenvolupista i pràctic s’entén, van irònicament juntes. «Estudi sobre la felicitat a comarques» i «Si tu vas a peu per Gràcia» són dues cançons de territori. Miquel Martí i Pol i la tirallonga de noms en alguns dels seus poemes de «La Fàbrica» m’hi fan pensar, però Bocanegra ho fa des del seu món de noms de carrers i de viles, més que de persones i d’experiències viscudes. «La força de la voluntat», la volició equivocada i la crítica als diners, Anselm Turmeda, la veu i la ploma, millor dit, l’ordinador de Bocanegra, completen el glossari. Però la forma encara restarà per completar la dotzena. Tancarà el cercle i ens donarà una «Contrasenya adéu-siau». Bocanegra ho dóna tot per perdut, com la llei de l’embut, que s’hi remet per informàtica finestra, el no-lloc, la mà i la ploma invisibles, fins i tot un auditor, un públic, és a dir, nosaltres, que no som a la nostra butaca dins la sala de concerts.

El disc acaba amb un contundent, lacònic i oportuníssim: “Ei! que hi ha algú?”. Com he intentat de dir, aquest és un disc conceptual d’alt voltatge. Es nota la vena intel·lectual de l’artista i la seva formació acadèmica. Ara, si treieu la cel·lofana, el valor de la seva veu, una vegada alliberada de tot prejudici, el personatge amagat darrere la seva música jazzística i a-històrica que viu en un no-lloc on la memòria de la tradició clàssica i popular li han tancat de facto els porticons, apareix el cantant, un arquetipus del qual, Bocanegra, es crea a si mateix amb tota la seva magnitud. Està ubicat en el no-lloc que ha triat i s’amaga a la universitat i en els cercles intel·lectuals d’amics a qui s’adreça, el seu particular «Staatsvolk» o «poble estatal» de cançó, i més enllà de la mà de la colla d’amics, troba l’anada i la tornada de les influències de la música que a ell li agraden. Tot un detall de tribu d’amics, la col·lectivitat a la qual pertany i serveix és objecte del seu discurs, cadascun dels temes del seu cicle en són el subjecte. El secret etern de la cançó, sigui quina sigui la forma que pren, en una constant con-formació, re-formació i re-formulació, i Bocanegra ho fa d’una manera molt creativa i civilitzada, calculada, psicoanalitzada, i ho fa anant contra la natural decadència a la qual tot i tots estem abocats a sucumbir, llevat de Déu, diuen.