Vicky Ginebra Rodoreda

18.12.2013

Venura Pons s’ha imposat un repte molt difícil. Portar a la pantalla un personatge tan popular i alhora enigmàtic com Mercè Rodoreda. Per a les noves generacions, l’autora de La plaça del diamant és ja una figura històrica que s’estudia a l’assignatura de literatura catalana, un personatge que molts identifiquen fins i tot amb la Colometa. Però som encara molts els que l’hem vist en entrevistes, o que havent llegit tota l’obra tenim una imatge construïda d’aquesta personalitat tan complexa. Cadascú té, doncs, la seva Rodoreda.

Joan Carreras, Vicky Peña i Cristina Plaza a Un berenar a Ginebra

 

Pons ha fiat la seva aposta en l’actriu Vicky Peña. L’efecte de la pel·lícula en l’espectador depèn en el convenciment que li inspiri la interpretació de Peña, que opta per encarnar una Rodoreda absorbent i enriolada, que en alguns moments ratlla la mania i en d’altres la coqueteria. Qui hi entri, segurament es deixarà portar pel torrent de Vicky Peña, que fa un autèntic tour de force. Qui no se la cregui, probablement pensarà que la Rodoreda de Ventura Pons és com el Mozart de Milos Forman, aquell Amadeus beneit que riu a cada rèplica. En un llarg monòleg a penes puntuat per les intervencions de Castellet i la seva dona (Joan Carreras i Cristina Plaza), Rodoreda ens explica les seves vicissituds. La síntesi que en fa Ventura Pons té la virtut de ser didàctic, i serà molt útil per als alumnes de batxillerat o per a aquells que vulguin fer-se una idea de la vida de Rodoreda, però aquesta mateixa virtut l’acosta al documental i l’allunya de la ficció.

El guió presenta ben enfilats els ingredients de la personalitat de Rodoreda, però no arriba a construir un relat amb la tensió dramàtica necessària. Castellet i la seva dona no són aquí antagonistes, sinó simples comparses. L’editor no s’ha presentat a casa l’autora a demanar-li res que pugui generar la més mínima confrontació. És evident que Ventura Pons no ha volgut trair les memòries de Josep M. Castellet, on l’editor consigna una visita amistosa a casa de Rodoreda, però des del punt de vista de la ficció hauria estat molt més productiu plantejar un conflicte i a partir d’aquí explotar la complexitat i contradiccions del personatge. No és, però, l’opció de Ventura, que s’ha limitat (i no és poc) a donar veu al personatge i a confiar en els dots d’una actriu excepcional per construir un document que quedarà com una lectura possible (i també discutible) d’un personatge sempre sorprenent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Si considerem aquest film com una lliçó didàctica del que és viure en el exili, del que es sentir Catalunya tancada en les quatre parets d’un pis de Ginebra, del que és fer un repàs del traços dolorosos de la vida de la millor escriptora – opinió absolutament meva – que mai ha existit, doncs dono per bo el producte amb totes les seves conseqüències. Però si s’ha de considerar la pel•lícula com una obra artística, he de dir que la historia no te cap mena de interès cinematogràfic ja que no hi ha conflicte entre els tres protagonistes da la cinta. Mentre la Peña s’esforça per imitar la irritant veu riallera de la Rodoreda, fins fer-te acabar malalt dels nervis, els papers de babaus de Carreras i Plazas resulten patètics en les mirades entrecreuades dels dos que es repeteixen durant tot el berenar. Aquesta obra presentada com a peça teatral al Lliure de Gracia o al Romea seria més digerible, encara que li continuaria mancant la falta de conflicte, i sense conflicte no hi ha interès ni emoció, sinó que els hi preguntin als programadors de Telecinco. En aquest cas la cotilla que ha posat al relat en Castellet a fotut la peça. A vegades la ficció i la mentida fan més creïble i autentica la realitat.

    http://julianen.blogspot.com.es/2013/12/un-berenar-ginebra.html

  2. No és que m’hagi decebut, perquè no n’esperava gaire cosa més. Des d’un punt de vista documental, l’interès és limitadíssim: un tast de biografia llarg i pesat que no aconsegueix ni atiar el morbo que la vida de la Rodoreda podria suscitar a qui els agrada el gènere. Si el punt de vista és el dramàtic, ni hi ha argument travat ni el llenguatge és adient (els registres són irregulars: fragments de les memòries del Castellet trufades amb textos de la mateixa Rodoreda i acotacions dels guionistes), a més d’una Vicky Peña absolutament sobreactuada i mal dirigida. Es miri com es miri, un producte carregós i absolutament prescindible. Per sort un cop més una obra literària de primer ordre està per damunt de la la peripècia de l’autor, és aquest cas autora.

  3. Ahir vaig veure aquest document a TV3, el qual no vaig poder acabar del tot. La interpretació de la protagonista, intermitent i exagerada, excessivament exagerada; la de la parella senzillament ridícula, eren, només, l’enllaç entre la narració i el públic, les seves breus interpretacions obrien la porta als comentaris, i prou. La parella se sentia ridícula i sense diàleg. Considero que tot plegat no va fer cap favor a l’escriptora. Dispenseu, però, ho vaig veure així i així ho comento.

  4. Una peça teatral sense massa interès, per desgràcia, amb una Vicky Peña sobreactuada. Semblava que fos als Lluïsos de Gràcia veient una obra de barri.

    D’paltra banda, i per la part que em toca, ja que els convidats són els meus oncles (per cert, la meva tieta es dèia Isabel Mirete), encantat de veure un petit episodi de la seva vida a la pantalla, tot i que segur que el gaudiré més qun li pregunti personalment al meu oncle com va anar.

  5. Em va suscitar molt d’interès, just, al començar quan vaig sentir que Mercè Rodoreda, havia tingut un fill que patia una malaltia mental, “l’esquizofrènia ” i que segons el director, Ventura Pons, podia ser causa pel lligam entre parents, ja que Rodoreda es va casar amb un oncle seu. Estem al S-XXI, ja és hora que els directors de películ.les, s’informin i desmitifiquin aquestes creences i que ajudin més per a treure l’estigma i a no banalitzar sobre les malalties mentals, que són, bio-psico-socials, és a dir multifactorials i que un 10% d’aquests factors és hereditari. Són malalties que es donen en tots els àmbits, a rics i a pobres, a blancs i de color, en totes les parts del món.Els entesos ens diuen que, una de cada quatre persones, al llarg de la seva vida pot patir una malaltia mental.Penso que va mencionar la malaltia del fill,només, per poder demostrar una Rodoreda, amb alts i baixos, nerviosa i riallera i com diuen els experts sobreactuada.

  6. Com a pel·lícula, em va fer sentir vergonya aliena, per fugir del cine i que et tornin els quartos: una pel·li d’alumnes de 4rt. d’ESO poc espavilats.
    Les intervencions dels Castellet, forçades, purs enllaços ficats amb calçador perquè diguessin alguna cosa. La veu de l’escriptora, certament irritant, increïble, cansava (jo no hagués durat ni mig brioix, en un berenar així).
    Tot plegat ho vaig trobar un espectacle elemental, patètic i, sobretot, dedicat a evitar que la gent llegeixi ni les pàgines de Castellet (retratat molt injustament com un home amb poca cosa a dir: es limitava a aclarir qüestions elementals a la seva dona, que reia molt, massa, per fer el paper de paret de frontó); per provocar que la gent defugi les obres d’una Rodoreda que semblava incongruent i perquè ja no calgui llegir cap biografia, ni cap estudi sobre ella i la seva obra.
    Aquesta és la manera, certament, de desballestar la literatura. Si ara agafen la veta de vulgaritzar (que no és el mateix que simplificar, resumir o facilitar l’accés) tots els autors, ja podem cantar les absoltes a la literatura i dedicar-nos a coses “útils”, que sembla que és el propòsit últim d’aquests disbarats tan “feliçment celebrats!”.
    I anar-li fotent…!