Vibracions after Patum

21.03.2018

Què queda de la festa quan s’apaga? Del ritme, el moviment i, sobretot, de la catarsi de grup? Vibracions. Hi ha poca diferència entre les vibracions que queden després de qualsevol festa viscuda amb harmonia, sigui a Kuala Lumpur o a la plaça de Sant Pere de Berga, després de la Patum. Com si construís la coreografia a partir del gen universal de la festa amb un sabor clarament mediterrani, la coreògrafa Aina Alegre presenta a Le jour de la bête, un retrat de grup que es dibuixa a si mateix a partir dels volums de la gestualitat i els colors de la polirítmia. Resident a París des de fa anys, l’Aina Alegre (Vilafranca del Penedès, 1986) és una de les coreògrafes que la Sala Hiroshima ens està fent descobrir.

Aina Alegre va presentar ‘Le jour de la bête’ a la Sala Hiroshima. Fotografia de Patrick Berger

La jornada festiva brota a partir de la presència d’un sol ballarí sobre l’escenari; l’Aniol Busquets calçat amb sabates de claqué va omplint la sala de ritmes sincopats. El taloneig és eloqüent. Picant el terra desperta forces tel·lúriques i van arribant els altres ballarins (Teresa Acevedo, Charlie Fouchier, Cosima Grande i Aina Alegre). Al llarg de tota la peça cadascun dels intèrprets viu immers en aquest contagi energètic. La força del grup queda palesa des de l’inici: tots cinc desprenen pura complicitat. Les mirades són un testimoni de l’engranatge orgànic de la festa col·lectiva.

Despullat, però majestuosament plàstic, l’escenari es converteix en un llenç tridimensional. Els ballarins deixen el seu traç coral sobre la terra escamada sobre el linòleum. Una plasticitat que pren per referència l’obra d’Antoni Tàpies, va explicar l’Aina Alegre durant la postfunció. I és que, de fet, Le jour de la bête pren forma a través del ritme, però a poc a poc es va expandint a través dels sentits: la vista –amb les seves composicions fotogràfiques–, el tacte –amb les textures de la terra–, l’olfacte –amb les olors que es desprenen de la terra i el seu contacte amb la pell i la suor dels ballarins.

Una escena de ‘Le jour de la bête’, d’Aina Alegre, a la Sala Hiroshima. Fotografia de Patrick Berger

L’imaginari col·lectiu d’arrel catalana és molt present en aquesta peculiar jornada dissenyada per l’Aina Alegre. Potser hi podríem trobar a faltar unes referències més clares al bestiari, al ball de gitanes o a la Moixiganga de Sitges; però, com en va fer notar en Jordi Sora, la coreografia, en efecte, indaga en la festa universal i no pas en la cultura d’arrel d’un indret en particular. Els braços de la dansa tradicional catalana que s’esbossen, els picarols als turmells, el drac sota una capa estrellada –l’únic element d’atrezzo que utilitzen–, l’esperit casteller i les corregudes en cercles fan olor de mediterrània. Ara bé, les vibracions sempre parlen en un esperanto natural.

Le jour de la bête té una arrencada dramatúrgica un pèl lenta i unes transicions que necessiten rodatge, i potser amb un crescendo més arrauxat submergiria més al públic en la seva espiral rítmica. Ara bé, sens dubte aquesta peça per a grup composta amb aquests cinc formidables ballarins és una alenada d’aire fresc, que s’assaboreix com el bon vi, a poc a poc, i en cada glopada pren més cos i bon gust.

PS: Molt i molt recomanable! Espero que programin Le jour de la bête a la Fira Mediterrània de Manresa.