Viatjar amb Iván Morales

23.05.2018

Si el teatre parteix de la vida i la vida és un viatge, està clar que el teatre és un viatge. El sil·logisme funciona en moltes dimensions: temporal, espacial, reflexiva… I en tot viatge anem acumulant experiències i coneixements que ens donen les eines per entendre i sobreviure al món que ens ha tocat viure. Però al teatre, la creació escènica parteix d’un autor, o d’un equip creatiu, que explica una història on mostra el seu enfocament crític de la societat que li ha tocat viure. Un pot fer-ho buscant l’emoció, certa transcendència poètica; un altre pot tirar per la denúncia política; l’altre retratar en clau còmica l’absurditat de l’existència. Mil històries, mil mons. I cada història de cada autor és en si mateixa una etapa del viatge. Mil autors, mil viatges. Però hi ha un viatge que un servidor està fent que és especialment emocionant: el viatge amb Iván Morales. I enguany, la Sala Beckett ha tingut en residència al dramaturg i li ha donat la possibilitat de representar dues obres: Sé de un lugar i Esmorza amb mi. La primera és la primera obra que Morales va aixecar i que va ser un hype en tota regla. La segona és de nova creació. Entre totes dues hi ha set anys de diferència. Però el punt de partida és molt semblant.

El director i dramaturg Iván Morales, en un assaig a la Sala Beckett. © Ona Millà.

 

De Triana…

Un dels primers impactes teatrals que un servidor va viure fou Sé de un lugar, un potent drama “indie” sobre una relació amorosa no conclosa entre dos amics. El llenguatge, la manera en què s’expressaven, els temes sobre els quals tractaven… Tot era nou i, així i tot, s’inspirava en una història d’Eric Rohmer, un clàssic. Morales parlava de si mateix i del seu entorn més immediat i al mateix temps filtrava tots els referents culturals que feia anys que mamava. Així ens trobem a Tintín, a Buda o a Triana, un grup de rock flamenc, entre molts altres. Un calidoscopi de referències que s’escopien per validar i complementar una sèrie d’emocions que els dos protagonistes tractaven de manifestar afectats per les drogues, l’alcohol o la deixadesa. I en aquesta història, molts ens hi hem vist reflectits. Morales va saber penetrar en el cor de la seva generació, però al mateix temps obrint-se a un públic molt més transversal.

Ara, l’emoció de tornar a sentir la història del Simó i la Berenice és immensa. I tornar a veure la intensa feina de Xavi Sáez i Anna Alarcón és un plaer únic. Tots dos intèrprets van deixar ja fa uns anys de representar aquests dos personatges, després d’innumerables “bolos” per Catalunya, Espanya i part de l’estranger. Però pel que es veu, no els hi ha estat difícil tornar al personatge. Les obres de l’Iván Morales exigeixen a l’actor diverses intensitats que han d’anar modulant i sens dubte Sé de un lugar és el text que més ho exigeix. Sáez i Alarcón mai es permeten el luxe de posar el pilot automàtic i lluiten com dos púgils a través dels seus personatges, les frases, els ritmes i els moviments.

Els dos actors van donar forma al primer èxit de l’autor i des de llavors sempre han estat vinculats a la Companyia Prisamata. Fins al seu final. Morales ja ha cremat aquesta etapa i ara n’ha començat una de nova. Ha creat la productora losMontoya (pantalla & escena) amb la qual pretén crear tot tipus de projectes escènics o cinematogràfics ajudant-se de tota la gent que ha anat trobant al llarg d’aquests anys: el jove i talentós escenògraf Marc Salicrú, el vestuari de la Míriam Compte, el moviment de David Climent (Los Corderos), etc. Però Morales no fa foc nou i per això continua comptant amb Sáez i Alarcón com a còmplices en la feina. Tots dos formen part del fantàstic quartet que completen Andrés Herrera i Mima Riera a Esmorza amb mi que s’hi estarà a la Beckett fins al 10 de juny.

Xavi Sáez i Mima Riera en una escena d”Esmorza amb mi’. © Sandra Roca.

 

… a Burt Bacharach

Uns dies després d’acomiadar-nos de nou del Simó i la Berenice, tornem a recuperar part d’aquests dos personatges en una espècie de circ. Entrem a la sala de baix de la Beckett i trobem dues grades disposades en semi cercle, una grada alta, amb molta separació entre files. La sensació és totalment immersiva, situant als espectadors en diferents angles. Però els actors no juguen a la sorra del circ sols, sinó que també representen les seves escenes en petits sets disposats en les grades. Tant Salicrú com Morales busquen així jugar amb els picats i els contrapicats. L’aparició de l’escenògraf en les direccions de Morales ha dotat a aquestes de noves possibilitats per donar més profunditat a les històries que explica.

Però la història d’Esmorza amb mi respira el mateix esperit que Sé de un lugar. No és per casualitat, ja que ambdues obres van ser parides en la mateixa època. De fet, Esmorza amb mi fou un primer projecte fallit que Morales volia portar al cinema. D’aquest en va sorgir després la història d’amor de Simó i Berenice. Així ambdues ens parlen de l’amor. Una ho fa a través d’uns personatges que malgrat entrar a la tragèdia de la maduresa es resisteixen a admetre el seu fracàs, ajornant la seva implicació emocional. Els altres ja estan més viscuts, tot i que les ferides d’alguns encara estan obertes. Ambdues històries plantegen distints episodis de relacions d’amor, però aquesta última està més interessada en parlar del viatge de l’amor al desamor, de la fe a la por. Per això un dels personatges, Natàlia (Anna Alarcón), és una realitzadora que està gravant un documental anomenat Enquestes sobre el desamor, el revers negatiu del documental de Pasolini, Enquestes sobre l’amor. Però mentre ella batalla per tirar endavant la seva tesi, es troba de front amb un home, el Salva (Andrés Herrera), que anhela tocar la seva pell cada dia i que l’espia cada matí quan surt de casa amb la seva filla.  Natàlia, però, s’està recuperant d’un accident. I és així com recupera la vella amistat del Sergi (Xavi Sáez), un fisioterapeuta que viu entre el pragmatisme de la filosofia de Confuci i una tensió emocional provocada per la seva xicota, la Carlota (Mima Riera), una jove cantant, inestable i amb una autoestima destructiva. El quadre de relacions es tanca quan el Salva ha estat el compositor d’un popular jingle que sona a la televisió, interpretat per la Carlota.

Iván Morales és virtuós en el disseny dels personatges, en el com aquests s’expressen a través de milers de frases inacabades i en aquest cas encara s’entretallen més, tot i que també hi ha nombrosos monòlegs a cor obert. És el ritme dels diàlegs una marca de la casa. I és a través de la paraula que Morales dibuixa les accions. Això sí, sempre hi ha dues o tres escenes on el moviment, l’acció dramàtica es remarca i a Esmorza amb mi podem comptar amb alguna breu interpretació cantada de l’Andrés Herrera i amb una discussió entre Herrera i Sáez que dinamitzen cert estaticisme de l’obra.

Anna Alarcón i Andrés Herrera en una escena d”Esmorza amb mi’. © Sandra Roca.

I com no podria ser d’altra forma, les quatre interpretacions estan de matrícula. De Sáez i Alarcón no podíem esperar altra cosa que el mateix compromís físic (la feina d’Alarcón per recrear les seves dificultats per caminar és fantàstica) i emocional, i el superen amb escreix. Però amb les incorporacions a la família d’Andrés Herrera i Mima Riera (amb un incipient embaràs) la història encara es fa més intensa. Herrera traspua tota la bondat d’un personatge que viu per la música i que li agradaria que la vida fos una melodia perfecta, com les cançons de Burt Bacharach. Andrés és un tipus disciplinat, però que no oblida el nen interior i que manté certa innocència trapella. Mentrestant la Mima s’encarrega de ballar amb la més lletja, dotant de fragilitat a la bipolar Carlota, que lluita entre acceptar l’amor del Salva o delectar-se en el desamor i l’autoindulgència. A més, un servidor va tenir la sort de gaudir del seu monòleg a càmera al costat d’on seia, veient com la tremolor i les llàgrimes de l’actriu sorgien progressivament.  Va ser tot un privilegi. Mima forever!

Així doncs, després de més de set anys lluitant, Iván Morales continua (i segur que continuarà) explicant històries d’amor amb bandes sonores, amb referències tant al consum de masses com a l’intel·lectualisme més independent. Morales continua (i continuarà) fixant-se en personatges que brillen des dels marges, des dels barris més desafavorits, sense impostures, a cor obert. Aquest és el viatge al qual ens convida. Acompanyeu-lo.

 

 

(Entrevista realitzada per Oriol Puig Taulé i Raquel Barrera Sutorra per a la Sala Beckett).