Viatge i dolor per la pèrdua d’un ésser estimat anomenat Albert Camus

3.04.2018

Hi ha un tipus de creadors que defineixen els seus projectes a partir d’una sèrie de referents intel·lectuals de pes, sigui per nodrir-se de la seva literatura i filosofia com per treballar les seves obres més cabdals. Però també hi ha una tercera via de creació a partir d’un referent: el biopic. Aquest gènere, que està tan vist al cinema, té un recorregut encara per recórrer al teatre. I així ens trobem ara, a l’Àtic 22 del Tantarantana, amb Gossos de neu. No és un biopic, però sí que es fixa en l’episodi d’un personatge rellevant. L’obra, escrita i dirigida per Begoña Moral de la companyia Paradiso 99 s’endinsa en un viatge que ens relata la mort d’Albert Camus i el dolor de la seva amant Judith.

‘Gossos de neu’, de Begoña Moral, es pot veure a l’Àtic 22 del Tantarantana fins al 22 d’abril.

Per tant no és un biopic, sinó una aproximació per capes a Albert Camus a través de la visió de la seva amant qui el recorda al mateix temps que viatja (o es deixa portar per una força superior a la seva voluntat) a Groenlàndia, on suposadament Albert Camus ha mort en un accident de cotxe acompanyat pel seu editor Michel Gallimard. Begoña Moral sent a Camus molt proper, com a creador i com a filòsof que esgrimia la seva pròpia visió sobre la condició humana més enllà del que relataven doctrines com el cristianisme, el marxisme o l’existencialisme. Val a dir que servidor té un coneixement més aviat superficial sobre la vida i obra de l’intel·lectual francès i que es deixa emportar pels fets narrats a Gossos de neu per fer-se’n una idea. Però la història va més enllà de la realitat. Moral, autora i directora, coneix bé la vida i la figura de Camus i és ben sabut que aquest tenia múltiples amants.

Així doncs, Moral dona veu i forma a una de les amants i la fa viure una espècie de malson que la porta en un estat poblat pel fred i el dolor per la pèrdua d’algú que la complementava. Groenlàndia és aquell paradís inhòspit on algun cop s’haurien d’haver retrobat ella i el seu amant. Però no hi ha viatge amb vaixell, ni taxista, ni retrobament amb el cos. No mor a Groenlàndia, sinó a França. De fet Judith no és Judith, si no probablement María Casares, la qui deien que va ser el seu gran amor. Ens trobem davant d’un muntatge, un fals biopic per homenatjar la figura d’un creador des de l’anècdota de la seva mort i des del punt de vista d’una dona lliure com ell. Però, l’amor i el record dels seus dies engarjolen la seva ànima que ara se sent esclava del dolor.

És així com Núria Rocamora (Judith) tensa el cos, s’entortolliga i s’expressa amb el moviment, endinsant-se des d’un bon principi en una espècie de viatge oníric que l’empeny a una espècie de gàbia de la qual sortirà per embarcar-se en un vaixell que la porti a Groenlàndia. Des d’allà navegarà entre el record de les seves trobades i la investigació sobre els seus últims passos que la portaran a preguntar-li a l’ànima perduda de Camus (Genís Sendra) si va ser un acte suïcida. Judith, tan torturada, es mostra silenciosa en gran part de l’obra, sols és moviment i respiració. Mentrestant és una narradora (Blanca Garcia-Lladó) qui va posant veu als seus pensaments i mostrant els distints estadis del viatge de Judith. A més a més, aquesta es descobreix a mitja obra com la filla de Michel Gallimard, el copilot de Camus en el moment de l’accident. El seu testimoni donarà profunditat a la figura de Camus a través d’una fotografia on es veien els tres. Però val a dir que es prescindeix d’aquest personatge de cop i que ni tan sols se l’invita de nou al final de l’obra quan se’ns mostra imatges de l’enterrament de l’escriptor.

Blanca Garcia-Lladó i Núria Rocamora en una escena de ‘Gossos de neu’ a l’Àtic 22.

La concepció de l’obra compta amb una escenografia formada per elements inconnexos entre si (una espècie de cub rectangular, una porta blava, una maqueta d’una casa en runes, un llit…), però en els quals la protagonista i el fantasma de Camus interaccionen dansant i reflexionant sobre el sentit del seu amor i de les seves vides. De tant en tant, unes projeccions ens ofereixen una altra capa semàntica com aquella gravació on sentim la veu rogallosa de Nick Cave (un altre referent confés de Begoña Moral) i el veiem en unes proves de so.

I no és per aquest fet especialment sinó per tot en concret que un acaba per sentir-se perdut, de no copsar el perquè de tot plegat, de totes les metàfores, els moviments… Val més deixar-se endur per la poesia de les paraules i els moviments i no buscar-hi els cinc sentits a tot plegat. Si que no em puc estar, però, de comentar que Gossos de neu és una obra que et pot absorbir o et pot repel·lir, però que en general dóna la sensació que s’ho passen millor els qui la fan que no els qui la veuen. I això pot crear una distància massa gran amb el públic.