Joan Sales. Viatge d’un moribund

13.03.2013

En la presentació que en féu a l’Ateneu, Sam Abrams afirmà que Viatge d’un moribund, de Joan Sales (Club Editor, gener del 2013) és un llibre “d’una gran excel·lència artística, […] [que] comença d’una manera potser discreta i va guanyant en pes i intensitat”. En veritat, el que ens ofereixen les primerenques composicions poètiques de l’escriptor, editor i reescriptor és, per damunt de tot la facultat d’assistir a la seva arqueologia lírica. Una gran part dels versos inclosos en el Llibre Primer gairebé hem de prendre’ls com a proves d’artista, com a assajos que van sedimentant el pòsit del seu fer i el seu pensar poètic.

 

Joan Sales

 

Ultra d’ésser un xic més críptics que no convindria —Màrius Torres, en la seva imprescindible carta de 9 de desembre del 1941 (reproduïda per primera vegada íntegra en aquesta edició) comentava que “fins i tot quan encara no n’hem comprés el sentit, ens fan estremir de cap a peus!”, (pàg. 104)—, a nivell formal s’encallen: algunes rimes resulten tan forçades —“llanguir / cristal·lí”, “dolça / espolsa”, “calla / palla”,”caute / flauta”, “tofa / aclofa”…— que arriben a posar en perill la lectura fluïda —i intel·ligible— dels versos.

Per fortuna, Sales va esmolant progressivament el seu enginy poètic i, a partir del desè vers del recull (Una substància rara), el fons i la forma —el cos i l’esperit que converteixen la poesia en una art literària suprema— van encaixant i ajustant-se, fins que, sobretot a partir de l’any 1937, l’artifici formal esdevé pràcticament invisible. Paral·lelament, el llenguatge líric augmenta palesament la seva força i la seva intensitat: “Els rítmics capaltards / es dessagnen. Les hores moren a les campanes”, (vers 16); “la dura beutat de les coses eternes / que s’ignoren a si mateixes”, (18); “sóc més vell que els meus records”, (23)…

Al final del Llibre Primer, doncs, ja ha assolit pràcticament del tot la veu: la seva manera d’escriure —i d’entendre— el fet poètic. El magnífic vers 26, (El pòsit), n’és una incontrovertible constatació: “—Cadascú de nosaltres és un abisme càlid. / Ens anem deposant damunt el propi fons / com en els oceans el llim suau i càlid. / Com, en el fons del fons, es deposen els mons / i sempre el Temps és més voraç i més esquàlid”.

A partir d’aquest punt el poemari anirà incrementant paulatinament la seva qualitat en tots els àmbits i aspectes, tant formals —harmonia i musicalitat, cadència, domini lingüístic, art versificadora— com temàtics —vida, mort, record, oblit, presència, absència, sentit o manca de sentit de l’existència…—, abastant ja una remarcable sublimitat en el Llibre Segon (versos 27 a 55), i assolint en el Llibre Tercer (versos 56 a 91) una categoria poques vegades igualada —i difícilment superada— en la poesia catalana, almenys, del segle passat.

En el Llibre Segon, que inclou íntegrament les seves poesies haitianes, escrites a San Pedro de Macorís, destaca ja, amb una llum poderosa, el mestratge de l’escriptor en la composició, el domini en la construcció formal, obtenint una increïble amalgama entre la simplicitat i la pregonesa que, ultra amb Baudelaire, l’agermana alhora amb Rimbaud (per la seva aparent, i treballada, naturalitat) i amb Antonio Machado (per la fondària filosòfico-existencial de les seves asseveracions —en ocasions categòriques, tot i que dialogants).

Tot i que l’obvia grandesa d’aquest Llibre Segon faci creure que la seva poesia no es pugui ja elevar més amunt, l’autor barceloní no assolirà el seu cimal fins el Tercer, que engloba les seves composicions mexicanes: els poemes d’aquest llibre —principalment (però no pas exclusivament) els del seu nucli: del 58 al 67— per la seva perfecció i la seva intensitat, esdevenen antològics. Raó per la qual resulta incomprensible que cap d’ells no s’hagi recollit en les Antologies poètiques teòricament canòniques. (Greuge que solament ha estat compensat parcialment en la recent Paraula Encesa, publicada a finals de l’any passat per Viena Edicions).

Si el nostre fos un país normal, no ja políticament, sinó culturalment, com ho és França o, encara més, la Gran Bretanya, seria del tot impensable que cap persona amb una formació acadèmica mitjana no fos capaç de recitar de memòria —juntament amb el Canigó maragallià, les Estances ribianes o els sonets foixians— algunes de les poesies d’aquest genial Llibre Tercer.

Autoretrat. Joan Sales, vist per ell mateix

Tot amb tot, el més meravellós del Viatge d’un moribund, i el que li confereix la seva colossal magnitud és que, essent com són esplèndids els poemes un per un, individualment, el tot del llibre és també esplèndid —de fet, encara més esplèndid. Com bé saben els poetes majors (els poetes de veritat) un poemari no és —no hauria d’ésser— una mena de calaix de sastre casual que aplega uns quants versos, sinó un conjunt que formen, i conformen, una unitat —millor encara, una comunitat— temàtica i formal. Una comunitat, teleològica, que els justifica i determina, de tal manera que si la part és important, la suma, el conjunt és essencial.

En síntesi, doncs, no puc més que lloar la recuperació d’aquest tan extraordinari llibre de poemes de Joan Sales i recomanar, amb fervor, la lectura (relectura i gaudi) “[d’]aquests versos antics, que he escrit damunt la muda / certitud que tinc del traspàs!”, (v. 81).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Perfecte Xavier, ara ja no puc fer altra cosa que anar-lo a comprar i gaudir-lo.
    Fins aviat.