Viatge d’anada i tornada a Occident

3.10.2017

Fins ara no havia llegit res del pakistanès Mohsin Hamid. Per aquest motiu, i a l’hora d’enfilar la lectura de Sortida a Occident (Edicions del Periscopi, traducció d’Albert Nolla, i nominat al “Man Booker Prize”), he intentat fer tabula rasa de tot el que havia escoltat o llegit en referència a l’autor i la seva obra. En primer lloc, perquè sóc refractari a les unanimitats que tenen el defecte de posar-me en alerta davant la proliferació de genis i obres mestres que s’anuncien a cada cantonada. La segona cosa a què sóc refractari són les escoles d’escriptura. Queda dit.

Mohsin Hamid | © Jillian Edelstein

Fets els aclariments que, ho reconec, no són una bona targeta de visita, el meu apropament a Hamid està motivat per dues o tres raons. Crec que són les mateixes que poden atraure l’atenció d’un lector occidental. D’una banda m’interessava conèixer o apropar-me a una mirada diferent; és a dir, com “l’altre” ens veu a “nosaltres”. La segona raó, relacionada amb la primera, és el tema que tenim sobre la taula i que no és cap altra que el de la tragèdia dels migrants i la seva integració o no a Occident. Això en el cas que hi arribin. Més encara: de quina manera aquesta “sortida” cap al “nosaltres” evidència no sols com ens veuen, sinó la mena de relacions que s’estableixen entre les comunitats de migrants. Però també, i sobretot, quins efectes té el contacte amb la nova realitat en la relació de la parella protagonista que ha fugit de la seva terra víctima d’un quadre habitual de violència i destrucció en països de la perifèria occidental, sigui el Pròxim Orient o l’Àfrica del nord i subsahariana. I el tercer punt d’interès és com resol l’autor o quin tractament dona des de la ficció literària a un tema tan complex i tan fàcilment manipulable pel maniqueisme populista.

La lectura m’ha deixat un pòsit de notables contradiccions (o m’hi ha submergit), m’ha ofert moments excepcionals i solucions narratives brillants adaptades de la ciència-ficció. Es tracta de les “portes” d’entrada i sortida que permeten a Hamid fer salts narratius com si res i que, en algun cas, introdueix a tall de contrapunt com ara la parella d’ancians que va d’Amsterdam a Rio de Janeiro i a l’inrevés. Una porta que condueix a l’esperança, potser.
Esperant trobar-me un text dur, m’he trobat amb un text que, sense excloure les situacions extremes, les presenta sota una llum molt particular. La prosa de Hamid és envoltant, atmosfèrica. Sembla que no s’alteri sota cap circumstància. Narra amb el mateix to neutre i distanciament les situacions més oposades: sigui la violència en les seves diferents manifestacions, com la intimitat de la parella. La seva prosa llisca sense alts ni baixos. Però ben al contrari del que es podria suposar, va calant en la consciència del lector. L’autor ho confia tot a l’efecte que provoca la paraula exacta que s’adiu amb la situació corresponent. Per descriure el dramatisme del conflicte entre nativistes i migrants al gueto de Londres no li cal carregar les tintes. La descripció és tan afinada com, de vegades (poques), sembla que toqui de passada una situació concreta. Per posar un exemple cridaner: la de l’imam que pretén captar màrtirs per la causa a Londres. Ho fa, però? La resposta és no. Per què? Perquè el que interessa a Hamid no és tant la captació de seguidors radicals –ho explica indirectament, a més, amb un apunt breu i afinat que arriba al lector com operaria en un individu disposat a ser abduït–, sinó la reacció del protagonista davant els fets que es va trobant durant el viatge.

De fet, la novel·la és això: el relat íntim dels diferents estats anímics que travessa la parella d’ençà que es coneixen al seu país –les vuitanta pàgines abans de sortir-ne són d’una finor extraordinària– fins que hi tornen per separat i es retroben per atzar al cap dels anys. Sortida a Occident és com una història murmurada a cau d’orella. Un conte de Xahrazad. Per esquivar o dilatar la mort. O la fi del món. O, simplement, per explicar el buit que provoca la desesperança i el fracàs d’Occident que es manifesta en el retorn de la parella als seus orígens. Una parella, d’altra banda, tan convencional com qualsevol altra d’Occident.

Etiquetes: