Veu gruixuda sobre dol negre

10.04.2019

“He sigut feliç durant 48 anys; hi ha gent que no aconsegueix ser-ho ni tan sols 48 hores en tota la seva vida”. Amb aquestes paraules, quasi a tall de comiat poques hores abans de morir, l’Ana li explica al seu marit, el Nicolás, l’elevat grau de felicitat que ha aconseguit al llarg de la seva vida, massa curta. Un temps després, ell encara les recorda. Señora de rojo sobre fondo gris ofereix una mirada contundent i visceral sobre la pèrdua d’una parella després de molts anys de convivència i amor. Fins al 12 de maig, la veu imponent de José Sacristán omple el Teatre Romea donant vida al Nicolás en aquest monòleg de Miguel Delibes, considerat autobiogràfic.

José Sacristán protagonitza ‘Mujer de rojo sobre fondo gris’, al Romea. © Pablo Sarompas

El 1991 es va publicar aquesta peça que narra, no sense amagar un to àcid i resignat alhora, la frustració d’un home que nota com la vida se li escola entre els dits de les mans. La mort de l’Ana deixa el Nicolás trastocat i amb el seu record pul·lulant a base d’alcohol i imaginació. Un nivell de decadència emocional inevitable que Sacristán aconsegueix transmetre amb precisió i magnetisme. La construcció del personatge és acurada i plena de matisos, quelcom imprescindible en tractar-se d’un monòleg.

L’actor madrileny dota les seves intervencions d’uns d’alts-i-baixos que no et permeten desconnectar en cap moment. En aquest sentit, aconsegueix portar el Nicolás per on ell vol, amb una gran versemblança, mitjançant un domini precís del to. Sap, perfectament, quan és necessari apujar la veu, perquè així ho requereix la narració i el missatge que s’explica en aquell moment, i quan és preferible no fer ostentació de la seva envejosa capacitat vocal i guardar-la per portar el seu personatge gairebé al terreny del xiuxiueig.

Així doncs, José Sacristán supera amb èxit el seu primer monòleg en una trajectòria artística molt dilatada, de gairebé 60 anys, i ho fa per afrontar un text força difícil. Per alguns, Miguel Delibes va escriure la novel·la amb la qual s’ha basat aquesta adaptació teatral pensant amb la seva dona, Ángeles de Castro, que va morir de forma imprevista per una malaltia que es va manifestar de forma prematura, igual que en el cas del personatge de l’Ana. Les similituds són evidents, i això eleva la proposta a nivell d’homenatge.

És ben sabut que l’Ángeles va ser el motor artístic de Delibes. Tal com ell va reconèixer, sense la seva dona no hagués tingut la trajectòria literària que va aconseguir. En el terreny de la ficció, l’Ana també era el referent creatiu del Nicolás, la seva llum. “Quan algú imprescindible se’n va del teu costat, gires els ulls al teu interior i no trobes més que banalitats, perquè els vius, comparats amb els morts, resultem insuportablement banals“, diu l’alter ego de Miguel Delibes a l’obra.

És per això que Señora de rojo sobre fondo gris parla del buit que ho inunda tot quan es perd a la persona que ha estat la raó de ser de la teva vida, sense la qual tot perd el sentit. Nicolás recorda, constantment, la seva vida en comú, l’evolució de la malaltia de la seva dona i la sequera artística que ell pateix des de llavors. Un pintor de quadres que s’ha quedat sense idees ni motivació. De pas, l’espectador també es pot situar en el context històric de l’any de la pèrdua de l’Ana, el 1975, a través de la radiografia social i cultural que ofereix el Nicolás.

Enmig de propostes supèrflues i ingènues que inunden la cartellera, una mica de teatre clàssic, en estat pur, no farà mal. És cert que la direcció de José Sámano opta per un llenguatge senzill i auster, sense cap concessió cap als nous estils contemporanis, però és una decisió intel·ligent i adequada si tenim en compte el text. El ventall d’emocions que desplega aquesta proposta és molt ampli, i afegir ornamentacions innecessàries hauria estat perjudicial per al missatge. Amb la gran habilitat narrativa de José Sacristán ja és suficient.