Vestals de Roma

2.06.2018

Vestals de Roma d’Encarna Sant-Celoni (Pagès) és un text narratiu i poètic que parla i interpel·la al lector des d’una aparent llunyania històrica: l’imperi romà del segle I. Entre la crema de Roma per Neró l’any 64, en què neix Eumàquia Fúlvia Crocina, la protagonista de la novel·la, i els regnats de l’emperador Vespasià i el seu fill Domicià. Amb les guerres, les intrigues i les lluites pel poder i el règim de terror que s’imposà sobre la població, entre la qual se situa la història d’Herènnia, una jove vestal romana condemnada a ser enterrada viva per haver violat unes dubtoses lleis ancestrals que imposaven la virginitat a les noies consagrades al temple de Vesta. Herènnia aconsegueix fugir de Roma i arribar a Tàrraco per morir en un ambient més dolç: es treu la vida en la magnífica casa d’Eumàquia, la seva amant i protectora.

Execució d’una verge vestal. Per Heinrich Friedrich Füger

Ser enterrada viva o com escapar-ne! Aquest és el nucli d’aquesta magnífica novel·la, que parla de la situació històrica de les dones en un miralleig constant entre els personatges històrics, més en segon pla, i els de ficció. El passat i el nostre present. Està dedicada a Cornèlia, enterrada viva per l’emperador Domicià l’any 91, l’any en què la protagonista, reafirma la seva llibertat per damunt de tradicions i voluntats. ¿Com no recordar la llegenda albanesa La llet de la mort que Marguerite Yourcenar va incloure a Contes orientals el 1938? En el conte de l’escriptora belga, una dona jove i plena de vida és enterrada viva, però tot i morta els seus pits alimenten durant mesos el seu fill. És capaç de donar vida. Un miracle. Sant-Celoni també s’empara de Yourcenar de qui pren uns versos de Foux per encapçalar la seva obra, al costat d’altres de Safo. Sens dubte hi ha una correntia d’aproximacions a un mateix tema: el sacrifici imposat a les dones, la no vida, les prohibicions, o millor dit, la prohibició, perquè trencar la virginitat es considerava incest.

Vestals de Roma és en part la història d’un triomf, parla de la llibertat aconseguida, d’una lluita interna i sostinguda. La biografia d’Eumàquia és la d’una noia casada als 12 anys, però que diverses voluntats i atzars porten a fer-se amb les regnes de la pròpia existència. A convertir-se en una matrona independent, encara prou jove, que abandona la casa i les terres paternes de Dènia (Diànium) i les de l’espòs, ja mort, a Xàtiva (Saetabis) per construir-se la seva pròpia casa a Tàrrago. Això permet exposar un fris de costums perfectament documentats. Entre els més destacats, les cerimònies del casament d’Eumàquia i les exèquies d’Herènnia; però també les festes de celebració de la Bona Dea a Roma, a què assisteix Eumàquia; els dinars i les orgia posteriors en diverses celebracions a què és convidada, fetes en el seu honor, siguin a València (Valèntia) o a Tortosa (Dertosa) i els jocs de gladiadors en el amfiteatre de Tàrrago, acabat d’inaugurar, on coneix Kàtharos. Escenes que permeten descriure els jocs eròtics enmig de l’opulència de les cases, els menjars, els vestits o els tapissos, sota la mirada absent o còmplice dels esclaus.

La narradora té interès a mostrar l’autoritat que imposa la personalitat d’Eumàquia, la seva capacitat de triar i decidir qui són els seus amants i i quan els vol, però la història d’Eumàquia també és la d’una dona sola, que viu enyorada dels amors d’Herènnia, amors que qualifica de “prodigi i expiació”. Després del seu viatge de retorn a Tàrraco d’on ha estat absent prou temps, cada pany de la casa mostra els fantasmes que la persegueixen, el desig permanent que la manté viva, però també anul·lada. Escrivia Louise Labé, poeta del segle XVI, que després de l’amor, un dels grans plaers és parlar-ne. Imaginar o rememorar la passió viscuda i el desig que l’enarbora vivament és un dels focus central de Vestals de Roma. En la segona part de l’obra ens movem en la intimitat de “l’enorme domus, situada en un petit turó, aïllada de la resta d’edificis aristocràtics” en què reneix el desig ardent de l’absent. Sols acompanyada per la fidel esclava Lithis i la vella gata Atalanta, Eumàquia se submergeix en el propi cos. L’escena del bany en el balneum és un dels més sensuals del llibre. L’expressió de l’erotisme femení, fet foc i absència, hi culmina.

L’estructura de Vestals de Roma remarca la història d’aquest desig en absència, més enllà de la mort mateixa, que les separa. Potser sempre sigui així. Parteix dels versos d’un poema d’amor d’ETA Hofmann que, originalment escrit en italià, Sant-Celoni tradueix al llatí i al català. Cada vers del poema encapçala un capítol de l’obra: “Bé meu, recorda, / si s’esdevé que muir, / quant aquesta ànima / fidel t’estimà. // Sé que també estimen / les fredes cendres, / i encara en l’urna / jo t’adoraré.” I en determina l’ordre. El relat ens arriba amb el·lipsis significatives, amb salts temporals que segueixen una lògica allunyada dels fets concrets i cronològics: segueixen el viatge interior, amorós, de reconèixer-se en l’altra, viatge de la protagonista, però també de la mateixa Herènnia fins al seu “jo t’adoraré”, sentiment que s’imposa, al capdavall, a la mateixa vida. En una mena de dissolució en l’altra, en una història circular i multiplicadora com apunta Anne Marie Dinesen en el text que obre el volum tot al·ludint a Borges. També perquè el destí terrible d’Herènnia i el seu suïcidi, –¿un alliberament? ¿Una mostra més de rebel·lió? –, és el destí estalviat a Eumàquia.

Vestals de Roma és un text altament eròtic, sensual i poètic, que s’inscriu en les poètiques del desig analitzades des de Julia Kristeva als estudis queer amb Butler de referent. Apel·la a l’acceptació de perdre’s en l’altra, en un clímax transgressor i lèsbic. Hi té un pes decisiu el llenguatge, sempre ajustat, concret, detallat en la descripció dels escenaris i que troba un lirisme d’alt voltatge en l’evocació de les imatges sensuals.

Un altre aspecte, igualment rellevant, però en un altre ordre de coses, és el trajecte que Vestals de Roma ha fet abans d’arribar a publicar-se l’any 2017. Ha canviat de títol i de forma i ha sofert diverses giragonses des que va ser distingida amb el premi Joanot Martorell de Gandia el 1985, on Encarna Sant-Celoni es va presenta sota un pseudònim masculí. Però això forma part de la història literària del país i, també, de la personal d’Encarna Sant-Celoni.

Vestals de Roma, d’Encarna Sant-Celoni, ed. Pagès editors, 2017. Pròleg d’Anne Marie Dinesen.