Vespres d’Arnadí i la favorita de Händel

8.06.2016

La soprano María Espada i l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí, dirigida per Dani Espasa, van presentar al Petit Palau el seu darrer enregistrament discogràfic, titulat Anna Maria Strada. La favorita de Händel.

María Espada

La soprano María Espada

Molt poques orquestres catalanes arriben a tenir un nivell comparable a les d’altres països europeus. Concert rere concert ens preguntem com pot ser que havent-hi tants bons músics a casa nostra no sorgeixin o es consolidin formacions que mostrin un alt nivell d’excel·lència. Tot i que en sospitem les causes – i segurament molts dels nostres lectors també -, avui no aprofundirem en el tema perquè dedicarem les nostres línies a una formació que si no ha fet el pas encara, està a punt de fer-lo. Naturalment estem parlant dels Vespres d’Arnadí, una orquestra barroca que porta anys oferint propostes interessants i interpretacions acurades. Tot això ha derivat en una sonoritat pròpia, segurament emanada de l’accentuada personalitat musical d’alguns dels seus membres més destacats, com ara el propi director, cofundador i clavecinista Dani Espasa, la violinista nord-americana Farran Sylvan James o l’oboista i cofundador de l’orquestra, Pere Saragossa. Vespres està considerada “orquestra prioritària” per la Generalitat de Catalunya, fet que li atorga un finançament necessari per a poder mantenir la maquinària d’una gran formació.

La presentació de l’enregistrament ha anat paral·lela a la d’un esdeveniment encara més important, esdeveniment del que alguns mitjans se n’han fet ressò: Vespres d’Arnadí ha decidit crear el seu propi festival de concerts a Barcelona.

És normal que les grans formacions europees tinguin els seus propis cicles de concerts. Aquests els serveixen per a presentar nous projectes. Amb el nom Da Venezia a Barcellona, els dies 15 i 22 de juny i 7 i 14 de juliol l’Església de Sant Felip Neri serà l’escenari de les propostes musicals de l’orquestra catalana. Serà sens dubte una cita interessant que dignificarà el panorama de l’anomenada música antiga a la nostra capital, donat que la desaparició de l’antic Festival de Música Antiga de Barcelona ens ha deixat orfes d’una programació dedicada a la música històrica concebuda amb un sol criteri. Ben pensat, potser és aquest el futur d’aquest estil a casa nostra: enlloc d’un únic gran festival, una constel·lació de propostes més o menys petites que lluitin per mantenir la seva pròpia veu.

Un cop arribats a aquest punt ens adonem que encara no hem dit res del concert de dijous passat. Certament va ser un esdeveniment d’alta  qualitat musical. Davant d’un públic heterogeni es va presentar un programa dedicat a Anna Maria Strada (? – 1741), una soprano italiana que va treballar per a Händel a Londres de 1729 a 1738. La fidelitat de la Strada cap al saxó va ser tanta que fou l’única del seu repartiment que no va desertar cap a l’Opera of the Nobilty el 1733. La soprano va adquirir força celebritat, sent una de les cantants favorites del compositor alemany.

Aquest cop Vespres d’Arnadí estava formada per Sara Parés (flauta), Pere Saragossa (oboè), Farran Sylvan James (violí I), Kathleen Leidig (violí II), Natan Paruzel (viola), Oleguer Aymamí (violoncel), Mario Lisarde (contrabaix) i l’esmentat Dani Espasa (clavicèmbal i direcció). Pensem que el concert va anar de menys a més, començant amb l’Obertura de Giustino, que té un paper destacat de la flauta i on Sara Parés va arrencar aplaudiments del públic. L’ària Se nasce un rivoletto, de l’òpera Atalanta va ser la segona peça interpretada, aquest cop per fi amb la intervenció de María Espada. Aquí vam tenir la sensació que la soprano no se sentia gaire còmoda, potser per la intensitat de la il·luminació de l’escenari del Petit Palau. Algunes entrades ens van fer patir una mica, però això es va acabar aviat, car a mida que el concert avançava la cantant extremenya anava ficant-se en el paper i, tot sigui dit, el públic a la butxaca. Ens va agradar especialment la seva interpretació de So che non è più mio de l’òpera Arianna in Creta, on Espada va mostrar-nos un color de mezzo molt expressiu. Igualment intenses foren Scherza in mar de Lotario i Volati amore, d’Ariodante. La compenetració entre la soprano i Farran Sylvan James va ser contínua, gràcies als passatges de diàleg entre la veu i el violí que sovintegen en les àries da capo de Händel, mestre indiscutible d’aquesta forma musical.

En resum un molt bon concert que esdevé el preludi del cicle de concerts dels Vespres d’Arnadí al que desitgem, com no podia ser d’una altra manera, tots els èxits i molts anys de vida.