Versailles i Google en un DocsBarcelona mida XXL

4.06.2013

De quina manera els reis de la multipropietat deleixen per construir-se un palau de 27.432 metres quadrats o com Google pretén digitalitzar tots els llibres del món. Són alguns dels temes que han desfilat pel DocsBarcelona d’aquest any, demostrant que el gènere no és ni avorrit ni desmodat. Que parla de qüestions reals, actuals i que ens afecten. The Queen of Versailles i Google i el cervell mundial exposen grandiloqüències que de tan excessives fan mal. L’afany superlatiu per acumular riqueses o per dominar l’accés a la cultura ofenen. Avui, segurament, molt més que abans.

 

Google i el cervell mundial

 

El director britànic Ben Lewis i el productor català Carles Brugueras posen sobre la taula allò de bo i no tan bo que implica el megaprojecte “educatiu” de Google Books, a través d’entrevistes i informes que qüestionen les teories oficials de la quarta corporació amb millor reputació del món. Més informal però també provinent de Sundance, la directora Lauren Greenfield es capbussa en unes altres intimitats, les de la família Siegels i la seva disbauxa dionisíaca. Sofia Coppola ressuscitava el 2006 una Maria Antonieta superficial i fashion victim, centre de l’espectacle desproporcionat de la monarquia absolutista. The Queen of Versailles es situa entre aquell exercici refinat i altres que no ho són tant, els reality shows sobre mansions que emeten a Mediaset.

Els relats de Versailles i Google escorcollen la desmesura als Estats Units, una societat que beu com cap altre del somni americà i de la superació i l’èxit com a fonts de la felicitat. El DocsBarcelona projecta en pantalla gran les seves ombres. Les d’un projecte familiar que fa figa pels efectes perversos que els diners poden tenir en les relacions humanes. Les de l’escaneig indiscriminat de llibres sense el permís dels autors que ha esperonat una batalla entre el gegant de Califòrnia i la protectora Europa. Trajectes que en el seu ascens ja alerten de la caiguda. “No hi ha res com estar a casa”, declaraven abans del crack financer els rics habitants d’un palau amb més de 17 banys. Poc s’imaginaven que aquella mateixa llar també pot ser un infern quan no es pot pagar el rebut de la llum. Víctimes del seu propi èxit, s’esvaneixen tots els idil·lis. Sota l’impuls d’un americanòfil com Sarkozy es va intensificar el combat dels lletraferits europeus contra l’imperi de Google. L’inici del final del monopoli?

El documental és un gènere flexible que pot encabir-ho tot. No té un guió tancat i aquestes ganes de mostrar les coses “tal-com-són” fan especials incursions com la de The Queen of Versailles. Va començar com un retrat cortesà a l’estil incisiu de Velázquez i va acabar enregistrant el procés de desintegració d’una família. Hereta el to burleta del pintor de Las Meninas i La familia de Felipe IV gràcies a l’abundància de retrats, joies i elements daurats. Tres neveres, mobiliari de l’època de Lluis XIV, gossos que es dissequen per fer-los immortals… La càmera sap on dirigir la mirada de l’espectador, cap a escenes plenes d’objectes i de persones buides. Una mena d’estudi sociològic sobre la recerca de la felicitat en la societat del capitalisme salvatge. “¿Grandes, nobles, ricos y poderosos de este mundo! haced el bien a los hombres y seréis verdaderamente bienquistos y distinguidos. (…)” Aquesta era la recomanació del Baró d’Holbach en el seu irònic assaig Sobre la humanidad.

En un to molt més sobri però no menys punyent arriba l’exhaustiva recerca en la que ha participat TV3 i TVE sobre com s’està construint un mode d’accés a la cultura completament diferent i potser no tan lliure com a vegades pensem. Es descobreix que l’afany de Google per tenir més informació té molt a veure amb el seu famós algoritme: més dades, millors recerques, més ingressos en publicitat. Quins són els efectes socials de les ambicions d’aquest nou “gran germà” orwellià cada cop més proper? Entrevistes amb les biblioteques més importants del món (Harvard, Oxford i també Montserrat) i altres figures clau en l’estudi d’Internet fan sorgir encara més dubtes. S’han de traçar límits a la il·lusió d’abraçar i contenir tot el pensament de la humanitat? L’essència d’una biblioteca pública és reunir obres per fer-les accessibles a tothom. Però disposar de qualsevol dada  en qualsevol lloc i ens transforma en millors individus de la societat?

The Queen of Versailles i Google i el cervell mundial són dos documentals que colpegen i provoquen malestar, dubtes i inseguretats. Vendre pisos no és salvar vides ni fer més feliç a la gent, com repeteix el manual dels comercials que treballen per l’imperi dels Siegels. El coneixement és poder, però la saturació informativa no ens fa saber més ni ens protegeix davant dels abusos. Especialment si depenem d’un cercador que classifica Leaves of Grass de Walt Whitman com a obra de jardineria. Nedar en la superabundància, d’objectes o d’informació, pot resultar tan perillós com nedar entre taurons. Les ambicions insadollables no porten enlloc quan es converteixen en la gran patologia del paradigma que ens espera: el de la bulímia per l’enormitat.