Verdaguer enaltit per Obeses

Obeses situa l’escenari del teatre musical català de nou a l’alçada que aquesta categoria mereix.

O quan la poesia catalana entra (i que bé) per les orelles.

Ahir em va passar una cosa que no m’havia passat mai en un teatre. Hi va haver dos moments en que la meva pell es va engallinar i el meu pit es va sentir omplert per un gaudi que rarament he sentit en altres esdeveniments culturals. I llegint piulades, sembla que no sóc l’únic. En absolut. Obeses, novament capitanejats per Arnau Tordera i la resta de l’equip de Verdaguer. Ombres i Maduixes, ha convertit aquells poemes en fragments d’un nou projecte amb ambientació d’època de fa dos segles, però d’un caràcter atemporal indiscutible, on tot espectador es pot sentir identificat.

Una imatge de ‘Verdaguer. Ombres i maduixes’, l’espectacle dels Obeses

Pere Tió i Pep Paré van tenir molt clar qui havia de poder fer de l’acte de cloenda de la capitalitat cultural catalana 2016 a l’Atlàntida de Vic un esdeveniment com a mínim memorable. Una banda d’osonencs que havia acabat de portar Monstres i Princeses per tot Catalunya, ens va portar Ombres i Maduixes amb les paraules de Verdaguer. Arnau Tordera, qui a més de ser qui interpretava el Verdaguer jove, també havia composat la música, participat en el disseny del llibret i realitzat la direcció musical d’aquest musical en el sentit més explícit de la paraula.

La caseta blanca o l’amor de na Roser del mas d’Heures? Aquells llavis de maduixa podien conviure amb les ombres que representen “tensions vitals difícilment solubles que es debaten entre el Jo i el Tot” (Pep Paré)? És el mateix Verdaguer madur (el co-protagonista Ferran Frauca) qui va avisant el jove encarnat per la veu i guitarra d’Obeses, qui li fa qüestionar la seva impetuosa decisió per la caseta blanca, qui l’enfronta a sí mateix. En altres moments destacables hi trobem el crit de “no t’enamoris!” a l’uníson del nombrós grup d’actors i actrius que encarnaven els amics i amigues folguerolencs del jove Jacint. I per subratllar, no es poden obviar les interpretacions de Miquel Malirach i el propi Arnau Tordera, aquest cop allunyat (o no tant, del fossat) de la seva guitarra elèctrica.

Acostar versos, en aquest cas de Jacint Verdaguer i Santaló, a qualsevol persona no habituada a la poesia -o fins i tot a les lletres- no és sempre senzill. Roger Mas ho havia fet amb Les cançons tel·lúriques, de manera brillant i categoritzant-ho com bé s’anomena una d’aquelles peces: plus ultra. Tanmateix, en aquesta ocasió només, i ves quin només, havíem d’accedir a la sala Ramon Montanyà del renovat teatre vigatà per comprovar-ho en directe. No podem obviar, això sí, que el mateix Arnau Tordera ens ha explicat a alguns que l’espectacle “quedarà enregistrat, tot i que ara per ara no s’editarà. Espero que puguem enregistrar-lo bé en un futur”.

És per això que podem reclamar més vida que aquestes 48 hores a aquest musical: Per la capacitat de fer que el públic s’identifiqui amb els versos verdaguerians? Pel gaudi de qualsevol projecte que tingui el segell obès? Per la síntesi de l’extensa bibliografia poètica del poeta osonenc en forma de musical? Pel fetitxisme fandèmic que vol eternitzar projectes d’aquest calibre? No hi ha dubte que aquestes preguntes aviat seran respostes.   

Si Verdaguer va tornar a enaltir la llengua catalana com a llengua literària durant la Renaixença, Obeses (amb reforç instrumental), Ferran Frauca, Pere Tió, Pep Faré i la resta d’equip artístic i tècnic d’aquest musical situa l’escenari del teatre musical català de nou a l’alçada que aquesta categoria mereix

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació