Ventura: teatre a la vena

19.03.2016

Meritxell Yanes i David Planas interpretaran Ventura, de Cristina Clemente, en el marc del Festival Temporada Alta. Els espectadors podran gaudir de l’obra des del 18 d’octubre fins al 7 de desembre a la casa particular Can Pagans al municipi gironí de Celrà. Avui recuperem la crítica que en va fer Martí Estruch el mes passat.

David Planas i Meritxell Yanes fan 'Ventura' de Cristina Clemente a Celrà | Foto Bernat casero

David Planas i Meritxell Yanes fan ‘Ventura’ de Cristina Clemente a Celrà | Foto Bernat casero

El somni de qualsevol artista és vendre entrades per a funcions que encara no estan ni programades. Encara que costi de creure, a la Meritxell Yanes i el David Planas els passa exactament això. Quan corre la veu que ha arribat una nova remesa d’entrades a l’Ajuntament de Celrà, el boca-orella es posa en marxa i la gent s’afanya a buscar-ne. El seu somni original, però, era un altre: fer una obra de teatre al menjador de casa. Aquest només l’han acomplert a mitges. Finalment, per qüestions d’espai i de solidesa del terra, l’obra la representen al pis de baix, a l’antiga planta noble de Can Pagans, un espai noucentista mig abandonat on el temps fa dècades que es va aturar. No ha passat el mateix a la Fàbrica Pagans, ben a la vora, que actualment acull la biblioteca i un centre cívic, i on es pot anar a fer un mos abans de començar.

No sé si la parella d’actors també somniava tenir bessonada, però la tenen. De tant en tant se sent un gemec o un plor que arriba del pis de dalt. Les velles finestres  també deixen entrar el so dels cotxes i trens que circulen en aquesta freda nit d’hivern. Tot de sons que acompanyen les paraules de l’obra i que li confereixen una dosi encara major de realisme. Fa una estona, els 25 espectadors s’han trobat al carrer i han fet temps al rebedor de la casa, abans de pujar les escales i ser conduïts on seuen ara, al voltant del llit de la Maria, una dona gran i amb la salut delicada. La tenen a tocar, a escassos dos metres, i poden veure amb tot detall les reaccions que li provoca la visita del seu fill.

Aquest és el gran luxe d’aquesta obra: la frontera entre escenari i públic és tan prima que desapareix, la distància és tan curta que els espectadors acaben formant part de l’obra i les emocions es perceben amb tota la força. Dubtes, plors, alegries, passió… Totes les emocions són a primera línia, com quan sents els esbufecs del trompetista a la cava de jazz. Quan la Teresa xiscla a tothom li fa un salt el cor i quan el germà de la Teresa es mou amb la cadira de rodes sentim l’impuls d’ajudar-lo a empènyer-la. Teatre vivencial, diu la presentació de l’espectacle. Teatre de proximitat, com el del gran èxit Animals de companyia. Teatre total, teatre a la vena. L’obra et pot agradar més o menys, però és impossible restar indiferent davant l’experiència. El treball dels dos actors és fantàstic, amb canvis continus de pell i de vestuari, en un exercici admirable de fregolisme.

L’obra? Ventura, de Cristina Clemente, una de les guionistes de La Riera. Estrenada al darrer Temporada Alta. Una obra d’encàrrec: un cop van tenir l’espai i les tres estances on passa l’acció, li van demanar que escrivís el text. De fet, li van encarregar una comèdia, però ja se sap que la vida dóna moltes voltes i el resultat final té més de drama que d’altra cosa. Del contingut és difícil parlar-ne, perquè la trama és una mica semblant a les de les novel·les de detectius, en què fins al final de tot no entens qui és qui i què ha passat en realitat. De fet, l’obra acaba com els llibres d’Agatha Christie, amb el públic reunit a la darrera de les habitacions que visitaran i els actors desvelant el misteri. L’obra tracta sobre les decisions que prenem a la vida, les importants i les intranscendents, i les conseqüències que se’n deriven. I si ho haguéssim fet diferent? Raimon ho canta millor que ningú: “Cada moment es viu amb la renúncia d’altres moments que no vindran mai més”. Ventura: felicitat, però també sort o atzar.

La trama és complexa, cada actor fa més d’un personatge i el temps no avança de manera cronològica. Quan arribem, la ràdio parla dels refugiats de Síria, al cap d’una estona el “caudillo” és a punt de dinyar-la i al final la guerra del 1936-39 és a punt d’esclatar. No és estrany que alguns espectadors es perdin. Aquests són els qui més agraeixen el deliciós teatrefòrum final, una estona de conversa amb la Meritxell i el David, amb un got de cava a la mà i embotits gentilesa de Can Sergi. Allà s’aclareixen els dubtes i es pot comprovar la il·lusió amb que aquesta gran parella d’actors viuen el seu somni.

Ara mateix ja hi ha anunciades funcions per als mesos d’abril i maig. També faran les primeres representacions fora de Celrà, a Olot i Tarragona, on actuen aquest cap de setmana (19 i 20 de març) a la Sala Trono. I si tot va bé l’espectacle podria arribar a Barcelona a la tardor. Ells han demanat de fer-lo a La Pedrera. Ventura se’n sortiran aquest parell de somniadors, que diuen a Mallorca.