Venècia 2017: una ciutat, dues biennals

20.07.2017

Per la meva professió d’ensenyant d’història de l’art, del disseny i de la imatge audiovisual a l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, fa ja força anys que visito alguns dels esdeveniments artístics més rellevants a escala internacional. Un d’ells és la Biennal d’Art de Venècia, a la qual farà gairebé trenta anys que hi vaig per conèixer quines són les novetats en l’art contemporani. I a més, anar a la ciutat dels canals i de Marco Polo sempre és un plaer, encara que sigui a l’estiu i bufi des de proper orient el calent siroco, vent que a Itàlia rep aquest nom perquè, tal com em va explicar un venecià, prové de Síria.

Venècia.

Enguany la biennal s’ha titulat Viva Arte Viva i ha estat comissariada per la francesa Christine Macel, conservadora en cap del Centre Pompidou de París. I no sé si és degut o no al siroco, però d’ençà que va començar aquesta maleïda guerra a Síria que mai s’acaba, la veritat és que la biennal d’art de Venècia ens està sorprenent pel seu fort compromís amb els conflictes del nostre món globalitzat i reivindica aquells artistes que amb la seva obra prenen una posició crítica a escala social. Així, en el text de presentació de la comissaria en el programa de l’exposició podem llegir: “Avui dia, enfrontats a un món ple de conflictes i trasbalsaments, l’art és testimoni de la part més apreciada d’allò que ens fa humans, en una època en la qual l’humanisme està precisament en perill. L’art representa l’àrea més important per a la reflexió, l’expressió individual i per a qüestions fonamentals. El paper, la veu i la responsabilitat de l’artista són més decisius que mai dins del marc de debats contemporanis” -traducció realitzada per Steve Graham-.

La biennal de Venècia ja porta unes quantes edicions compromeses amb la contemporaneïtat i va deixant de costat el fet de ser una plataforma pels artistes més consagrats en el mercat de l’art. Aquest posicionament ideològic de la comissària Christine Macel ha permès comptar amb la participació del molts artistes de zones poc vinculades a l’art contemporani com són Extrem Orient, Àfrica, Sud-amèrica i Països Àrabs. També s’ha fet evident la presència d’artistes joves crescuts amb internet, i el que és més rellevant, exposant al costat d’artistes dels anys 60, 70 i 80, alguns d’ells ja desapareguts, però l’obra dels quals encara és plenament contemporània. Molt particularment, s’ha notat la presència d’artistes dones.

Precisament, l’americana Schneemann ha guanyat el Lleó d’Or d’aquesta edició a la trajectòria artística. El jurat, presidit pel director del Museu Nacional de Arte Reina Sofia de Madrid, Manuel Borja, va valorar el seu treball dels primers anys 60 en el terreny de la Perfomance i el Body Art, sobretot pel seu paper pioner en la Performance feminista. El premi al Pavelló Oficial ha estat per l’alemany, on l’artista Anne Imhof ha desenvolupat la seva obra Faust, una Performance de cinc hores en un espai molt suggeridor on es presenta una visió molt provocadora de la societat contemporània.
El premi a millor artista ha estat pel també alemany Franz Erhard Walther, per les seves grans escultures fetes de roba. L’enfocament innovador de la comissària es reflecteix en una distribució temàtica dels espais, fet que s’agraeix perquè que explica amb claredat el context estètic en el qual s’han ubicat les propostes dels artistes seleccionats. Així s’ha subdividit l’Espai Central del Giardini en dos temes: El pavelló dels Artistes i els Llibres i el pavelló de les Alegries i els Temors; i els espais de la Corderie, Artiglerie i Sale d’Armi, s’han diferenciat al voltant de set temes: el pavelló de l’Espai Comú, el pavelló de la Terra, el pavelló de les Tradicions, el pavelló dels Xamans, el pavelló Dionisíac, el pavelló dels Colors i el pavelló del Temps i l’Infinit.

Exposició de Franz Erhard Walther.

Paral·lelament, la biennal es completa amb els pavellons nacionals, els quals compten amb el seu propi comissari. Aquells països que no disposen de pavelló estan distribuïts per una gran diversitat d’espais llogats per tota la ciutat, bé un palau, una església, o qualsevol mena d’espai. I finalment la biennal es completa amb els esdeveniments col·laterals, que també tenen el seu propi comissari i es reparteixen per diferents espais de la ciutat. Aquí és on trobem el pavelló de Catalunya.

La biennal cada vegada és més gran i, per tant, cada vegada requereix més temps per a visitar-la, però Venècia no és una ciutat barata. Cada vegada que hi vaig, busco a la premsa si algú recomana allò més interessant per visitar. Com una mena de guia. I no sé si existeix, però jo no l’he trobada. Si fos el cas, m’agradaria que m’ho féssiu saber. Sempre va bé poder tenir informació, ja que a Venècia hi ha molta feina a fer.

Aprofitant-me de la vostra confiança, us recomanaria començar la visita a la biennal per l’espai de la Artiglerie i Sale d’Armi, perquè és on trobem els artistes més interessants. D’entre ells destacaria els projectes de LeeMingway, Maria Lai, el vídeo Ritual en quatre colors del 1971 dirigit per l’artista Benet Rosell i realitzat pels artistes Antoni Miralda, Joan Rabascall, Dorothée Selz i Jaume Xifra, Marco Ávila Forero, Franz Erhard Walther, Charles Atlas, Nicolás García Uriburu, Koki Tanaka, Michael Stuart, Michele Ciacciofera, Guan Xiao, Irina Korina, Yee Sookyung, Maha Malluh i Kader Attia. Per proximitat a aquest espai s’ha de passar al de l’Arsenale, on trobem alguns dels pavellons oficials, aquí destaca Xina amb una excel·lent fusió del passat amb les noves tecnologies, i també apuntaria els de Sudàfrica, Filipines, Itàlia i Nova Zelanda. Al següent dia cap al Giardini, i abans d’entrar, és el moment d’aprofitar per anar a visitar el pavelló de Catalunya. La città que non si vede és el títol del projecte de l’artista Antoni Abad i comissariat per Mery Cueta i Roc Parés, que proposa una interpretació sensorial de l’espai urbà de la ciutat de Venècia, creat en col·laboració amb un grup de persones cegues i amb discapacitat visual.

Aprofitant que estem aquí, visiteu el veí projecte Islands in the Stream, sobretot les peces de l’artista Kwangho Lee. Després ja podem anar cap al Giardini, aquí estaria bé anar directes a l’Espai Central, d’on destacaria els projectes de Yelena Vorobyeva i Victor Vorobyev, Abdullah al Saadi, John Waters, Raymond Hains, Olafur Eliasson, Cerith Win Evans, Kiki Smith, Senga Nengudi i McArthur Binion. Aquí al Giardini, destacaria els pavellons d’Àustria, Brasil, Vladislav Šćepanović de Sèrbia, Gran Bretanya, Alemanya, Corea, Japó i Rússia.

Dels pavellons oficials distribuïts per la ciutat hauré pogut visitar aproximadament els dos terços, i dels que jo he vist us podria recomanar els de Tailàndia, Zimbabwe, Nigèria, Azerbaidjan i Cuba. I pel que fa a Esdeveniments Col·laterals, també més o menys la mateixa quantitat, i destacaria A Bonsai of my dream de l’artista Wong Cheng Pou, Samson Young: Songs for Disaster Relief, Fernado Zóbel, Memory and Contemporaneity. China Art Today, Michelangelo Pistolleto (un cop a S. Giorgio Maggiore no us deixeu l’exposició de dissenys de vidre de l’Ettore Sotssas), Pierre Huygue (també per aprofitar i tafanejar el la botiga de Louis Vuitton), Philip Guston i The Home of my Eyes de la Shirin Neshat (imprescindible).

I ara és quan hem de tornar al títol d’aquest article, Venècia 2017: una ciutat, dues biennals. Sens dubte, la biennal d’art és el gran reclam de la ciutat cada dos anys als estius, però cada vegada més es va gestant una altra biennal paral·lela. És la de l’envejable programa expositiu de molts museus i centres d’art, que edició a edició van augmentant i que aprofiten la biennal per acollir excel·lents exposicions en les seves programacions.

Fins i tot, podem arriscar-nos a dir que passa una mica el mateix que a Arco a Madrid, que s’ha d’anar a la fira, però que les exposicions que es fan a la ciutat gairebé són millors que la fira. I ja hi som, sí, a cada lloc s’ha de pagar, però què hi farem.

Exposició de l’artista anglès Damien Hirst.

L’exposició de l’artista anglès Damien Hirst a la Fundació François Pinault, el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana són, perdoneu-me que us ho digui així, una autèntica meravella (recordeu que jo sóc un historiador de l’art i no un artista). Tot i el qüestionament que es fa d’aquest artista per la seva especulació en el món del mercat de l’art, en Treasures from the Wreck of the Unbelievable (Tresors del naufragi de l’Increïble), que segurament és l’exposició més cara feta a la història, Hirst t’explica una ficció fantàstica que et retorna a l’arqueologia, la història, l’art, la filosofia, la religió, el cinema…, però sense negar-te mai aquell punt de sarcasme inherent en totes les seves obres. En paraules d’Ianko López: “Bien, parece que, sobre el papel, el principal tema de la muestra de Hirst es la tendencia humana a aceptar las mentiras como consecuencia de nuestra innata necesidad de ficción. Por eso se ha hablado de la “gran exposición sobre la posverdad” que este término tan de moda estaba reclamando. Y hay que reconocer que, como ha señalado gran parte de la crítica, el tema se trata de manera algo superficial, que tampoco es de una gran originalidad realizar una exposición en torno a una falsa premisa histórica, y que las referencias a la historia del arte –además de Blake comparecen, entre otros, el Laocoonte, Durero o Caravaggio– son de lo más banales. Pero, después de haber visto en vivo lo que albergan el Palazzo Grassi y la Punta della Dogana, uno piensa más bien que el gran tema sobre el que en realidad gira todo es el poder del dinero”. Encara que jo crec que hi ha quelcom més que el diner, una crítica ferotge a la nova societat anglesa del Brexit. Però bé…! Per cert, comenceu primer per l’espai del Palazzo Grassi perquè hi han dos vídeos que ajuden a entendre l’exposició.

Una altra exposició que s’ha de visitar és Intuition en el Museu Fortuny. Un dels espais que s’han convertit en imprescindibles del recorregut paral·lel a la biennal. En aquesta ocasió, els comissaris Axel Vervoort i Daniella Ferretti fan una reflexió sobre el tema de la intuïció al llarg de la història tant a partir de l’obra d’artistes contemporanis com d’èpoques anteriors. Aquí trobem entre molts altres: Marina Abramovic, Pierre Alechinsky, Alis/Filliol, Beato Angelico, El Anatsui, Jean-Michel Basquiat, Joseph Beuys, Alighiero Boetti, Marcel Broodthaers, Lucia Bru, Pedro Cabrita Reis, Alexander Calder, Antonio Canova, Chung Chang-Sup, Eduardo Chillida, Gustave Courbet, Willem de Kooning, Marcel Duchamp, James Ensor, Max Ernst, Mariano Fortuny, Henri Foucault, Galileo Galilei, Alberto Giacometti, Natalia Goncharova, Arshile Gorky, Hans Hartung, Sadaharu Horio, Wassily Kandinsky, Anish Kapoor, Paul Klee, Yves Klein, Man Ray, Piero Manzoni, Ana Mendieta, Joan Miró, Robert Morris, Francis Picabia, Pablo Picasso, Santiago Ramón y Cajal, Odilon Redon, Gerhard Richter, Bernardí Roig, Jana Sterbak, Antoni Tàpies, Cy Twombly, Emilio Vedova…

‘Intuition’.

Si es vol, es pot anar a visitar l’exposició David Hockney 82 ritratti e 1 natura morta en Ca’ Pesaro. Galleria Internazionale d’Arte Moderna, comissariada per Edith Devaney, Curator de Projectes Contemporanis de la Royal Academy of Arts de Londres. Però el que no us podeu deixar de cap de les maneres és l’exposició The Boat is Leaking. The Captain Lied amb els artistes Thomas Demand, Alexander Kluge i Anna Viebrock en l’espai de la Fundazione Prada al palau Ca’Corner della Regina. Un excel·lent exemple d’exposició de qualitat i de muntatge impecable.

Disculpeu si m’he passat, però crec que aquest article pot ser útil per tot aquell que tingui previst visitar en els pròxims dies la Biennal de Venècia 2017.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Felicitats Juli per l’article!!
    Gràcies per tant generós i excel-lent article.
    Que passis un bon estiu!!
    Rosa