Van a por nosotras

1.04.2019

Dues dones, dues noies, dues nenes, dues amigues, dues ballarines han decidit que volen passar-se-la bé. Han decidit que jugaran a sincerar-se. Han decidit que sumaran esforços. Han decidit que trauran d’elles mateixes els recursos que calguin. Han decidit que el “per què no?” és un “perquè sí!”   I de tot plegat, al decidir-se, n’han fet un espectacle: Quatre octaves i mitja. Cal celebrar que la ballarina i coreògrafa Rosa Muñoz, i la performer i ballarina Mònica Muntaner tornin als escenaris per mostrar-nos el seu joc. Perquè sí.

Rosa Muñoz i Mònica Muntaner han presentat ‘Quatre octaves i mitja’ a l’Antic Teatre.

Els primers minuts de l’espectacle s’inicien amb moviments oscil·lants. Sembla que els cossos dubtin,  sinuosos i sexualitzats, sembla vulguin agafar volada i trencant cotilles aquests cossos s’embalen cap a un impuls renovat. A l‘espectacle –segons assenyala el programa de mà- l’espurna és la idea  de muntar un concert que no s’esdevindrà. Tant li fa. L’espectacle és un collage que recorre cap enrere un fil de nostàlgia amb sis escenes farcides amb textos propis i cançons. El fil a vegades apareix i a vegades desapareix. Però la memòria s’enfila ballant i cantant, graciosos duets o solos. Canten, sí, perquè ja se sap que qui canta els mals espanta. Res no és fàcil ni gratuït. I les ballarines ens ho confirmen  “Sin dinero, ya no hay rocanrol, qué palo, qué palo… sin dinero” Aquestes amigues, que avui són dones i són les adolescents d’unes dècades abans, passegen per aquell temps compartit, els cossos ballen i les veus canten, cadascuna a la seva manera i molt ben compensades.

Al costat del ball i del moviment les paraules s’igualen als records. Recorren a la música popular, estiren el fil dels anys, i ens donen pistes. I ens parlen de Jeff Buckley perquè n’és l’heroi desafortunat. El varen trobar mort en estranyes circumstàncies i les botes s’enfangaren prop del riu. Mentre elles ballen i parlen, canten i ballen, i tiben el fil. Es confonen, i ens confonen; intenten trobar el lloc. Transporten un banc, l’únic element a escena, i es remouen perquè dubten: on posar-lo? Cal posar-lo per asseure’s, per pensar i, tot seguit, per continuar el joc. Sonen antics hits radiofònics, hits de la disco, hits de televisió, hits de festa major, hits del barri. Cadascú ha gravat els seus al cor. Remunten cap enrere i perquè sí ens fan present un record polipoètic i se’l fan a mida per reivindicar-se: “Van a por nosotras… van a por nosotras!” Arriben tard —diuen i rediuen— a gairebé tot, però les tenim davant. I continuen retallant i enganxant memòria “Achilipú, apú, apú: achili, achili…” Perquè “Quatre octaves i mitja” el collage dels records es construeix amb la memòria de la cultura popular. Cadascuna ve d’on ve. No hi falta ni el pessic a la poesia de la Gloria Fuertes. I al moviment hi sumen preciosos passos de ball popular de punta i taló.

Dues amigues, però, que van d’acord en voler desfer-se de ser qui són; cadascuna del què és i del què té, fins i tot de la llet de soja!  Juntes es rebolquen, s’entortolliguen i recorren la superfície. Les dolces il·lusions de l’adolescència i d’aquest patchwork de memòria col·lectiva reverberen en un himne sense temps ni espai “Malos tiempos para la lírica” Ja se sap, ens diuen, en Jeff al cementiri és un cadàver exquisit, i nosaltres aquí… El gir d’aquest dibuix i ball calidoscòpic acaba damunt la blanca superfície de l’Antic Teatre amb un Raphael que segella els temps passats amb la seva Mi gran noche, que les amigues es decideixen a cantar. I tot cantant queden amb la boca oberta. Ben oberta. Qui ho diria, en acabar l’espectacle sortir al carrer, que som al segle vint-i-u. Perquè… van a por nosotras, encara?

 

Antic Teatre 28-31.03.19 Mònica Muntaner i Rosa Muñoz – Quatre octaves i mitja (Un No-concert) from Antic Teatre BCN on Vimeo.