Jo només il·lumino la catalana terra de Valero Sanmartí, exhaurit i reeditat

21.04.2013

Primer es tractava d’un blog. Batejat amb un títol ben particular –Jo només follo a pèl–, el web albergava articlets breus signats per un tal Valero Sanmartí, identificat amb fotografies de Tom Selleck. Els textos en qüestió eren, bàsicament, provocadors atacs a patums, tendències majoritàries i imaginari d’este país nostre. Al Club Súper 3, a Pep Guardiola, als Manel i a La Marató. Visceral i políticament incorrecte, l’autor no pretenia deixar espai al debat. Qui s’atrevís a contradir-lo no podia esperar molt més que ser titllat, com a mínim, de fill de puta. La cosa no hauria anat més enllà de l’anècdota –al final, la xarxa està plena d’identitats falses en què s’aprofita l’anonimat per a criticar o provocar– si no fos per dos factors.

 

 

Val més caure en gràcia que ser graciós

Abans de l’arribada de Valero, a casa nostra no disposàvem d’un provocador propi tal com cal. Valero –o el jove flixanco que s’amaga darrere la seua identitat– va tindre el mèrit de ser el primer –a banda d’algun experiment poc reeixit en el camp musical, per exemple– en atacar, des de dins, el nostre imaginari. Bé s’ha de pioner en alguna cosa.  Però la qüestió va més enllà d’això.

Si llegim Valero Sanmartí –i no ens quedem només en la forma, i anem una mica al fons– veurem que en realitat els seus textos són bastant més raonables del que, a primer cop d’ull, indicarien l’insult o l’escatologia omnipresents. No és pel mínim bagatge intel·lectual que indiquen les referències a personatges tan allunyats entre ells com Charles Bukowski, Zygmunt Baugman o Sabino Arana: això, en el fons, és literatura. La qüestió és que Valero és bo. Té gràcia i, a més, escriu bé. No és un flipat que es dedica a pontificar i vomitar bilis gratuïta sobre els castellers, Jordi Basté i els moderns del barri de Gràcia perquè sí. O, com a mínim, no és només això.

Ell només feia falta

Mentrestant, el fenomen valerià ha anat creixent. Del blog al Twitter –amb més de quatre mil seguidors–, i del Twitter al Facebook. Ara, per acabar-ho d’amanir, la jove Editorial Males Herbes li publica Jo només il·lumino la catalana terra, recull de textos inèdits en la línia que el caracteritza. El llibre ferirà, i farà emprenyar. L’interès rau precisament en parar-nos a pensar per què ho farà, en el rerefons.

Més enllà de l’insult, la provocació i l’ofensa fàcil, quan Valero Sanmartí ataca visceralment l’escoltisme, el rock català,  RAC1 i el Barça el que ens està dient és que Catalunya és això, sí; però que també és molt més. Valero ens mostra com, des del món quillo al literari, des dels convergents als cupaires, la nostra tendència a pensar i actuar per estètica i inèrcia és més gran del que semblaria. Valero ens avisa també que està molt bé criticar Espanya, però que espavil, que si no vigilem acabarem copiant models i farem de la il·lusió per un país en construcció un país encorsetat en tòpics, on les expressions culturals i les realitats que no quadren amb allò que la classe benpensant barcelonina –a molt estirar, gironina– no considere oficialment català –del castellanoparlant nascut a L’Hospitalet al caragol de Lleida– seran expressions de segona.

Valero pot no agradar. Pot semblar ofensiu, pedant i antipàtic. I ho és. Però també és necessari. I és que si volem construir un país és ara més que mai que necessitem algú que ens face replantejar-nos llocs comuns, tocar de peus a terra i no donar res per suposat. També això són estructures d’estat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Un article molt temptador. Me n’he anat directe al blog!
    Molt bo! He recordat al moment el llibre Les parides del meu pare (títol original: Sh*t my Dad Says) de Justin Halpern, que es va gestar a Twitter.
    Tens raó, és necessari… i l’article també, per donar-lo a conèixer.
    Helena R.A.

  2. Amic Oriol, doncs jo penso que de provocadors de pa sucat amb oli no ens en calen gaires, a la vida, en general!

    (i vés a saber, a més, per a qui treballa, el paio!)

    Una abraçada!

  3. No he llegit aquest tio i ho faré per veure què diu, però no n’espero res de bo. Fer mofa del barça, els manel o l’escoltisme ja s’ha fet altres vegades; de fet, riure’s d’això és un tòpic més, dels més fàcils.
    “si volem construir un país és ara més que mai que necessitem algú que ens face replantejar-nos llocs comuns, tocar de peus a terra i no donar res per suposat”, el que s’ha de fer deixar-nos de tonteries, provocacions i conyetes i mirar d’aixecar una mica el llistó cultural del país.