Valerià Pujol i el crim com a mirall del passat

8.05.2018

Ha aparegut una nova edició de Terra de crims (2018, Quaderns de la Font del Cargol), una obra narrativa que el poeta Valerià Pujol va donar a conèixer l’any 1987. Aquest retrobament feliç, en temps de consolidació dels circuits de la ficció criminal, és la reivindicació d’una baula singularíssima d’aquesta tradició de gènere: una baula feta de crims luctuosos en un entorn rural creïble, en un mon bastit al damunt d’una llengua esplèndida, genuïna i riquíssima de recursos expressius. Tota una celebració literària.

Valerià Pujol | Foto cedida per Rafael Vallbona

Si feia falta una prova del talent estilístic i de la saviesa lingüística de Valerià Pujol, ara la trobem en aquesta reedició de Terra de crims. És un recull de relats que recreen, entre els ressons del millor costumisme del Maresme (Ruyra, Espriu) i el pols narratiu del gènere noir més subtil, uns quants episodis de vida rural. Són episodis que transcendeixen cada anècdota i que esdevenen emblemes (emblemes mítics) d’un enfilall d’accessos traumàtics a la modernitat.

Cada crim genera una experiència de pèrdua de la innocència en un temps de pau esforçada (en el present dels contes) o de pau recreada, idealitzada (sovint, quan es recorda). És el temps, també mític, almenys per a dues generacions de catalans, d’aquell “abans de la Guerra” amb què s’encetaven tantes històries a totes les cases.

Així doncs, en el context dels anys trenta del segle XX, sobretot, la irrupció dels crims narrats sorgeix de la força incontinguda que posa en marxa algun dels pecats capitals (l’enveja, la luxúria, la ira); pulsions universals. La lògica criminal sembla simple, però els efectes que provoca són moralment devastadors, complexos, modernitzadors. Perquè, en totes i cadascuna de les sis narracions del llibre, s’hi destil·la el traç savi d’una estructura moral –d’una psicologia social, potser– absolutament indestriable d’una revisitació honesta del nostre passat.

Qualsevol que emprengui una història afectiva de la nostra tradició cultural, trobarà a Terra de crims un material afinadíssim –més que fiable– per a l’anàlisi. I el trobarà, diria, en dues dimensions (de fet, en tres): la dimensió dels protagonistes dels fets criminals –tant els agressors com les víctimes– i la dimensió dels narradors de cada història. En algun cas, narrador i protagonista són la mateixa persona, tot i que, de fet, la seva personalitat es desdobli igualment, entre el batec del fragor de l’acció i la consciència posterior, condicionada, de qui emprèn el relat.

Amb tot, aquesta aventura narrativa de Valerià Pujol troba les pàgines millors quan qui reporta els fets és una veu que, malgrat no protagonitzar-los, els ha viscut en segon terme però de primera mà. Un metge de poble, o un germà que ja no viu al poble, o un jove (ara vell) que accidentalment es va veure forçat a esdevenir el xofer de l’assassí…

Cada un d’aquests narradors es debat entre l’estupor i la pietat, entre l’evidència del dany irreparable i, malgrat això, la incapacitat d’actuar damunt del relat des de cap mena de superioritat moral. Conèixer els noms de fonts, o els malnoms de la casa, tant de les víctimes com dels agressors, sumeix els narradors en una mena de perplexitat fatalista, o d’estupefacció resignada. I sense el refugi ni la distància de l’alteritat.

Aquesta podria ser, al meu entendre, la “tercera dimensió” d’aquest llibre: la mirada testimonial de l’autor, la consistència d’un rescatador elegíac (però gens ingenu) d’un passat heretat, d’un passat no etiquetat i arxivat, i descontaminat, sinó assumit.

Un cert moralisme fàcil contemporani tendeix a situar assassins i víctimes en l’àmbit dels estranys, dels “altres” (forans, estrangers, carn de submon, malalts mentals, depravats), en una frontera higienista que acaba preservant, per contra, un “nosaltres” innocent i fora de sospita. En aquesta Terra de crims, en canvi, existeix un únic mon, alhora veïnal i criminal, i per narrar-lo, o almenys així –penso– ho proposa Valerià Pujol, cal emprendre l’intent des de l’ètica literària de l’autoretrat honest. De l’emmirallament (col·lectiu) en un passat fragmentari però revelador.