Uns Bonnie & Clyde passats d’amfetamines

Fèlix Pons presenta al Nou Tantarantana una adaptació teatral de 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce', de Roberto Bolaño i A.G. Porta. Pons ha bastit un muntatge que beu de la poètica de la Nouvelle Vague, i que il·lumina l'afinitat entre els anys 60 i el moment que vivim.

A mitjans dels anys 60, entre les manifestacions en contra de la guerra del Vietnam i l’aparició del moviment hippie, Jim Morrison escrivia The End.  Acabava de trencar amb Mary Werbellow, la seva xicota, i inicialment la va escriure com una cançó de comiat. Aviat, però, es va adonar que la lletra era suficientment complexa i universal i que, per tant, podia significar qualsevol cosa. El fi d’una relació, d’una era o fins i tot d’una manera d’escriure.

Més de quinze anys després, a principis dels vuitanta, Roberto Bolaño i Antoni García Porta escrivien Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Era la seva primera novel·la i, com resa el Manifiesto Infrarrealista escrit pel mateix Bolaño, pretenien deixar-ho tot i llançar-se a altres camins. L’obra narra les desventures d’Ángel Ros, un escriptor fracassat, i la delinqüent sud-americana Ana Ríos Ricardi, uns Bonnie i Clyde passats d’amfetamines, durant un sanguinari estiu a la Barcelona de principis dels vuitanta. Com a Los detectives salvajes, el text va més enllà de la novel·la policíaca. En aquest cas, Bolaño i Porta tracen un fresc d’una Barcelona institucionament oblidada i d’una joventut en transició. Era el final d’una era, com cantava Jim Morrison: “This is the end, beautiful friend, this is the end my only friend, the end…”.

Ara, trenta anys més tard i immersos en un altre canvi de paradigma, l’actor i director Fèlix Pons ha decidit adaptar Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Em trobo amb ell després de la roda de premsa al Tantarantana, tot fent una cigarreta a les portes del teatre. M’explica que va llegir la novel·la fa anys i li va semblar fascinant, un diàleg entre literatura, cinema i música. Complexa, amb la ràbia i la voluntat de trencar amb tot que tenen els debuts literaris i, alhora, amb la força poètica dels següents bolaños. “És una autèntica voràgine amfetamínica, saturada de violència i transgressió, és un Tarantino abans de Tarantino” diu. Una comparació adequada, ja que Consejos, explica García Porta al pròleg de l’edició, està escrita “com si estiguessin rodant una pel·lícula d’aventures”. Més enllà de l’estructura, la novel·la beu molt del cinema, sobretot de la Nouvelle Vague. De fet, és fàcil traçar un paral·lelisme entre la mítica parella d’A bout de souffle, interpretada per Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg, i Ángel i Ana.

La Nouvelle Vague és una influència palpable en el muntatge de Pons gràcies a uns audiovisuals creats per l’artista Lyona que recreen l’estètica de les pel·lícules en Super 8. Tot i així, el que realment el va atraure de la novel·la són els paral·lelismes amb l’actualitat i aquesta democràcia raquítica en què vivim. “Com en els anys vuitanta, estem en un moment de transició entre un model que s’acaba (Franquisme ahir, Estat del Benestar avui) i un que comença (Democràcia parlamentària ahir, noves formes de democràcia directa avui i, per tant, tornen a ressonar conceptes com joventut, futur, país, violència…” explica el Fèlix. La joventut dels anys vuitanta acabava de sortir de quaranta anys de dictadura i, conseqüentment estava fortament polititzada. La novel·la de Porta i Bolaño es fa eco d’aquesta violència que imperava a la ciutat comtal. De fet, la història d’Ángel i Ana corre en paral·lel amb la dels delinqüents i crims reals de l’època. És més, l’obra arrenca amb el conegut atracament al Banco Hispano Americano.

Si bé els paral·lelismes entre les dues èpoques són més que evidents, la joventut catalana i espanyola d’avui dia, a pesar de viure una transició, està més adormida. No debades la politòloga Susan George apuntava en una recent entrevista en un diari valencià que “els espanyols són rates de laboratori, a veure quant de càstig reben sense rebel·lar-se”. Potser Consejos de un discípulo… no impulsarà els joves a actuar però, com apuntàvem al principi, sí que pot servir per reivindicar una Barcelona oblidada. “Barcelona, opina Fèlix Pons, tenia l’oportunitat de convertir-se en un dels focus culturals del sud d’Europa i la gestió política l’ha portat cap a un model de ciutat despersonalitzada. Un parc temàtic per a turistes”.

Àlex Rigola, que al 2007 va fer l’impossible i va adaptar la novel·la pòstuma 2666, deia que per adaptar Bolaño cal apropar el teatre a la ficció literària i no al revés. “Efectivament, has d’intentar no matar la part poètica” diu Pons, que va participar en la superproducció de Rigola. “T’has de plantejar quins recursos tens com a creador escènic per representar aquell món” continua. Així doncs, Pons ha optat per traslladar la barreja de gèneres de la novel·la (policíaca, epistolar, guions cinematogràfics, assaig i metaliteratura) en una posada en escena multidisciplinària que barreja cinema, música i performance. A més, també ha optat per focalitzar totes les localitzacions en una de sola: el llit del pis de la plaça Lesseps. “El llit per a mi és l’epicentre d’aquesta relació, l’espai totèmic que es desplega obeint a diferents forces ja que des d’allà l’Ángel i l’Ana surten expulsats a realitzar els seus cops, i és on tornen després” explica Pons. També és un espai molt utilitzat a la Nouvelle Vague. De fet, Michel i Patricia, els protagonistes d’A bout de souffle, es passen bona part de la pel·lícula al llit.

A l’última seqüència del film de Godard, Michel, ja a terra, abatut per l’impacte de bala, dedica a Patricia una frase indesxifrable. A Consejos de un discípulo, Ángel, després de la mort d’Ana, s’escapa a París i escriu postals a la seva mare que llença a les aigües del Sena. Unes lletres que, tanmateix, firma com a Dèdalus, el protagonista de la seva novel·la “Cant de Dèdalus anunciant fi”. Realitat o ficció? Al muntatge, Pons també ha optat perquè sigui l’espectador qui decidexi i construint la història es pregunti si és cert que Ángel i Ana es van conèixer en un concert, es van enamorar i van protagonitzar una sèrie d’atracaments o si tot forma part de la novel·la d’Ángel Ros.

L’altre gran misteri de la novel·la és qui és qui, amb quin protagonista s’identifiquen els dos escriptors. Pons creu que Porta és Ángel Ros, ja que com ell estava obsessionat amb James Joyce i que Bolaño és la sudamericana Ana Ríos Ricardi. “Volia trencar amb tot, experimentar i veure del que era capaç” diu. No debades, el que realment va marcar el cànon literari de Bolaño va ser el lema del moviment infrarrealista “volarse los sesos a la cultura oficial”. Que la fi, doncs, sigui el principi.

Us podeu descarregar la nota de premsa aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació