Una veu humana anacrònica

La voix humaine, de Jean Cocteau, és un crit d’auxili. Una trucada desesperada. Un últim intent. En una habitació anònima, una dona manté una conversa telèfonica amb el seu amant, que està a punt d’abandonar-la.

La voix humaine, de Jean Cocteau, és un crit d’auxili. Una trucada desesperada. Un últim intent. En una habitació anònima, una dona manté una conversa telèfonica amb el seu amant, que està a punt d’abandonar-la. Durant la conversa, sovint interrompuda per problemes tècnics de la línia, ella (no sabem qui és ni d’on ve) intenta reconquistar-lo passant de la tendresa a la passió, de l’amenaça de l’intent de suïcidi a la calma i de l’aflicció als accessos de violència. Un drama existencial sobre la pèrdua i la solitud més absoluta.

Halina Reijn a La vox humaine

Després de meravellar-nos a tots amb Roman Tragedies de Shakespeare i tornar a sorprendre’ns l’any passat amb The Fountainhead, Ivo Van Hove torna al Festival Grec per presentar-nos una peça íntima, sense artificis ni vídeo. En una recent entrevista a Time Out, Van Hove admetia que la peça de Jean Cocteau és “antiteatral”, que una dona al telèfon no dóna per a gaire i que, precisament per això, es va inspirar en La ventana indiscreta de Hitchcock, col·locar a la gran Halina Reijn en una petita habitació amb una gran finestra de vidre i convertir, per tant, el públic en vouyer. El problema és que més enllà d’això, tot recau en l’actriu. Reijn, per sort, ens ofereix una actuació continguda però plena de matisos i durant bona part de l’espectacle aconsegueix que passem per alt el ritme excessivament lent del muntatge.

Malauradament, al ritme lent o gairebé inexistent de la peça de Van Hove s’hi ha de sumar l’espai. La Sala Maria Aurèlia Capmany del Mercat de les Flors no només és poc adeqüada sinó que fins i tot juga en contra del muntatge. Per començar, la sala és massa gran per les dimensions de l’escenografia: les butaques del lateral i les més llunyanes tenen la visió limitada. Senten la veu, llegeixen els subtítols però li veuen mitja cara o mig cos i, per tant, la sensació de vouyerisme i tot el que això comporta, es perd. A més, el vestuari actual de Reijn -pantalons de xandall Addidas i samarreta d’en Mickey i la Minnie-no fa més que augmentar la sensació d’anacronisme. És evident que els sentiments i les reaccions davant d’un home que t’acaba de deixar no han canviat gaire des del 1930, però el text de Cocteau està (massa) ancorat tecnològicament i els problemes amb la línia, les converses amb la teleoperadora, els telegrames i fins i tot les cartes t’allunyen encara més del muntatge.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació