Una parcel·la pròpia

10.02.2018

Després de rebre el Premi de la Crítica 2015 i de quedar finalista als Premis Max pel seu darrer espectacle La Partida, Vero Cendoya torna als escenaris amb un nou muntatge inspirat en un text de Natza Farré i interpretat per Alba Florejachs, Glòria Sirvent i la mateixa Cendoya. Us queda poc més d’una setmana per veure IF (l’últim desig) a la Sala Atrium, una tragicomèdia que compagina l’humor negre, el teatre gestual i la dansa per inserir-nos en el passat, present i futur de tres germanes.

‘IF (l’últim desig)’ farà temporada a la Sala Atrium fins al 18 de febrer

Sí, ja sé què penseu. Les tres germanes. Ha passat més d’un segle però el camp semàntic de ‘tres germanes’ segueix conduint-nos a Txèkhov. Si a sobre hi afegim una mort i un pas del temps inexorables, sembla que ja res ens pugui alliberar de la venerable ombra del dramaturg rus. Però estem obviant un detall. La ploma que ha perfilat aquestes tres germanes és de Natza Farré. I les seves protagonistes no es delecten en una vida viscuda pesadament, sinó que dansen, canten, s’esbojarren i es lamenten. Per tant, sí que hi trobem la típica letargia txehoviana però ve amb tota la resta del pack; reflexió feminista inclosa. La història tampoc s’ubica en el gran casalot rus dels Pròzorov, sinó en un càmping decadent i intemporal dissenyat per Sebastià Brosa i Sergi Corbera. I la seva Ítaca particular no és Moscou perquè elles no són Penèlopes. El seu desig no necessita ser plasmat; el sentit de les seves vides rau en la capacitat de desitjar, de creure que bufar una pestanya o mirar una estrella fugaç, tot demanant un desig, podrà canviar les coses. De tots els anhels només n’hi ha un que es compleix: la voluntat post mortem de la seva mare, que vol ser enterrada a la parcel·la del càmping familiar on han passat tants estius de la seva infantesa.

Arran d’aquest enterrament i l’evidència física de la mort de la figura materna, les tres germanes fan balanç de les seves vides, d’allò que somiaven ser i d’allò que han acabat sent. Reflexió existencial, sí, però en clau femenina, des de l’especificitat de cadascuna de les protagonistes. Com explica sovint la Natza Farré, al feminisme li falta sentit de l’humor, segurament perquè, històricament, les dones som i hem estat les que ploràvem, patíem, cuidàvem. Les dones no fem riure. Ah no? Que ho preguntin a Florejachs, Sirvent i Cendoya que fan un tàndem tragicòmic extraordinari. No només per la complicitat interpretativa amb la que exprimeixen les situacions més dramàtiques i còmiques de l’obra, sinó per la manera com es llencen al buit sense mosquetons. Javier Daulte explica que el teatre és aquell lloc d’incomoditat, un joc que jugat fins a les màximes conseqüències esdevé molt perillós. I aquesta és la premissa que sustenta el darrer muntatge de Cendoya.

Alba Florejachs, Vero Cendoya i Glòria Sirvent protagonitzen aquesta tragicomèdia

“La realitat és profundament salvatge”, etziba una de les germanes en un moment de l’obra; i elles la juguen amb risc. Nosaltres tenim el privilegi de poder-ne formar part, de riure amb tres prototips femenins que tenen entre trenta-cinc i cinquanta anys, aquella etapa on les dones no són joves ni velles, són bàsicament invisibles, tal com explica una de les germanes. I la perspectiva des d’on s’enfoca aquesta invisibilitat pública en l’esfera íntima dona lloc a un dels elements més interessants del muntatge: la dansa i el teatre gestual al servei dels personatges, per alliberar-les de la seva carcassa social, d’allò que s’espera d’elles, d’allò que representa que han de voler desitjar. A cop de moviment es desfan de cuirasses i es mostren rudes, no domesticades, salvatges. Des d’aquest descontrol controlat a la perfecció per la mecànica del moviment, són benvinguts tots els vicis, dubtes i replantejaments. Un viatge introspectiu, i sovint oníric, al pensament d’unes protagonistes que sargeixen la realitat a passions, per poder atorgar-li sentit. “L’amor, des de fa segles, és l’única passió que se’ns ha permès tenir a les dones”, profereix una de les germanes.

Qüestionant l’amor romàntic i les relacions materno-filials, Cendoya i cia demostren que la dona es pot narrar des d’una altra òptica, des d’un nou plantejament que no s’estanqui en la confrontació i la ràbia d’una existència oprimida, sinó que s’apoderi prenent veu i paraula. També moviment, perquè la parcel·la del càmping on ens colem de nit des de la grada de butaques és el refugi familiar des d’on elles tres escriuen, ballen i narren aquesta ficció. L’Olga de Les tres germanes s’exclamava “oblidaran els nostres rostres, les nostres veus i quantes érem”. Un segle més tard, l’Olga es narra a si mateixa; ja no s’exclama, sinó que riu, crida i balla en la parcel·la pròpia.