Una pallassada quasi existencial

26.06.2018

“Valentin té una comicitat seca, que ve de dins, que ens permet beure i fumar mentre som constantment sacsejats per una riallada de l’ànima que no té res de particularment amable” (Bertolt Brecht sobre Karl Valentin). La Sala Versus Glòries teatre té un cartell vermell i està un punt massa a prop del TNC. Hi ha una única sala, petita. Encara és de dia i comença Oques cretines, setanta minuts de cabaret mig surrealista que ja s’havia interpretat la temporada passada a La Seca. Wilkommen.

Ferran Castells en una escena de l’espectacle ‘Oques cretines’, de Karl Valentin.

La companyia és Tanganrog Teatre i el repartiment l’integren Blanca Pàmpols, Ferran Castells i Josep Maria Mas. La directora és l’actriu Lluïsa Mallol, a qui heu vist actuar als escenaris i als vostres televisors múltiples vegades –l’última vegada devia ser a la sèrie Nit i dia. Teniu temps d’anar a veure Oques cretines fins al 22 de juliol, i només anant-hi sabreu per què l’obra té aquest títol.

Comença el primer de dotze gags. Dos homes, i una dona que s’afegirà als gags més tard. La sala és gairebé buida, i és encertat que el primer gag versi sobre la idea de convertir el teatre en una activitat obligatòria. L’actor fa això tant del nostre temps que és desdoblar totes les paraules també en femení, cosa que no sé si ve de l’original o si és cosa de la traducció que temps enrere va fer Feliu Formosa, l’autor d’El present vulnerable afortunadament re-editat i publicat per Núvol.

Oques cretines va ser escrita en el context de la república de Weimar, en aquells anys trenta que van ser temibles a nivell polític i prolífics a nivell artístic: les avantguardes, el cinema, l’absurd, la tensió d’una guerra europea que vista des d’ara es veia a venir. Karl Valentin escriu i fa el pallasso (llarg i prim parent d’en Bufa, l’home semblava nascut per fer riure) a la Baviera prèvia a Hitler, i als cafès de Munic va engendrar i fer créixer un concepte de cabaret surrealista i dadà. Després d’ell vindrien Beckett, Ionesco, pesos pesants de la literatura en majúscules. Però a la directora Lluïsa Mallol el que li agrada més és el component pallasso de l’obra de Valentin, la tirada per la tonteria en detriment de la tirada més intel·lectual. Tot i així, la pallassada de Karl Valentin, el mal anomenat Chaplin alemany que interpretava els seus propis papers, té alguna cosa de profunda, és a dir, d’existencial. La diferència entre Valentin i Beckett és que a Valentin l’entens més i que la cerca de Godot no es contempla: “té una vessant popular que m’agrada molt; trobo que està infravalorat i que s’interpreta poc”, diu la directora.

Una escena de ‘Oques cretines’, que actualment es pot veure al la Sala Versus Glòries.

Els gags d’Oques Cretines fan referència a moltes situacions perfectament plausibles ara: l’equilibri entre tenir temps o tenir diners, el càstig d’haver d’anar al teatre encara que tinguis ganes d’anar-hi, l’odissea que suposa cobrar una factura quan treballes al ram de les lletres i la comunicació entre persones que no s’entenen. “En aquells moments (els anys trenta a Europa i, sobretot, a Alemanya) el llenguatge començava a ser utilitzat més per no dir res o per dir mentides que per comunicar-se realment. Això és una cosa que es fa molt palesa als nostres dies”, em comenta Mallol. No és la primera que compara els nostres temps políticament convulsos o inestables amb els anys trenta, i tanta analogia fa una mena de por que ens hauria d’incitar a estar alerta. Entre d’altres, el gran dramaturg alemany Bertolt Brecht es va enamorar del teatre de Karl Valentin. A Oques cretines de Mallol, un dels gags més tendres és el del pobre enquadernador que truca una vegada i una altra per explicar que ja té l’encàrrec dels llibres enllestit i que ja pot enviar-los amb la factura per cobrar-los. Sense pietat, a l’altra banda del telèfon el redirigeixen una vegada i una altra fins a deixar-lo exhaust, i quan sembla que ha contactat amb la persona que pot pagar-li li diuen allò tant de Larra de “vuelva usted mañana”. Tots els autònoms ens identifiquem perfectament amb aquest patiment.

La impotència i desemparança enllaça amb la primera escena, en què s’insinuava que la millor via de fer rentable el teatre era que l’estat obligués tothom a anar-hi a cada dia. D’una banda, el gag reflecteix la precarietat sistèmica i la tristesa de la cultura i dels llibres; de l’altra, el que es reflecteix és la lluita de l’individu contra la burocràcia, que al capdavall és el que vertebra la literatura moderna occidental des del Quixot fins a Kafka i al Bartleby de Melville, l’oficinista que es nega a treballar i també a abandonar el despatx. Per altra banda, a la traducció de Formosa, el bavarès que Valentin utilitzava abundantment en les seves obres és el català: en un moment determinat, els personatges volen entendre’s amb un lloro i constaten que no parla. Per incitar-lo a fer-ho passen a fer-li preguntes en castellà, un tic entendridor d’alguns catalans que, si van de viatge a la Xina, passaran al castellà per augmentar les possibilitats de fer-se entendre (la majoria de les vegades ho faran sense èxit).

Oques cretines té una inversió minúscula en mobiliari. No fa falta gairebé res i no afegiríem res més a l’escenari. La Lluïsa Mallol s’explica: “Em moc còmodament amb el petit format; m’agraden les sales petites, el relat curt. I per la companyia que som em va semblar ideal. A més tenim el Ferran Castells, que canta i balla per donar aquest toc de cabaret literari: comptar amb ell és un luxe”. En efecte, Castells és un actor versàtil, ideal pel format cabaret: tan aviat et fa un monòleg sobre la mala salut del teatre com se’t posa a cantar i a ballar, rumba, òpera, tot sense desafinar gens i com una veritable diva. Pel que fa a Mallol, que a més d’actriu és traductora i dobladora, aquesta és la segona obra de teatre que dirigeix: també va dirigir un Somiant en cocodrils de Txèkhov. Seria bo veure-la de nou com a directora d’altres projectes: tota una vida de teatre l’avala.