Una nova ciutat catalana: Perpinyà

13.09.2015

Quan André Gide va visitar Stefan Zweig a la casa on vivia al bell mig de París, va quedar meravellat d’aquell racó de silenci entre la bullícia urbana tan intesa de la zona del Palais Royal: “Han de ser els estrangers qui ens ensenyin els llocs més bonics de la nostra ciutat”, li va comentar Gide. No sé si hi deu haver cap català del Principat que pogués ensenyar alguna petita joia nova de Perpinyà a l’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff, que acaba de publicar Guia sentimental de Perpinyà. Si aquest hipotètic sud-català existís, amb aquesta guia guanyarà un nou amic. Si aquest hipotètic sud-català efectivament no existís, podríem ratificar el que ja sabem: els catalans del sud coneixem poc i malament Perpinyà i el conjunt de terres catalanes de l’altre costat de la frontera.

Joan-Daniel Bezsonnoff

Joan-Daniel Bezsonnoff

Aquest desconeixement mutu també deu tenir a veure amb l’encara massa limitada difusió de Bezsonoff. És un autèntic domatge (una llàstima) que aquest escriptor sigui encara poc conegut entre els lectors catalans, per bé que la seva obra novel·lística i memorialística ja comenci a tenir un gruix considerable, amb una presència regular des que s’incià com a escriptor a l’editorial nord-catalana El Trabucaire a la dècada de 1990 fins a les darreres obres publicades en diferents editorials de Barcelona, algunes amb premis i reconeixements de prestigi (La guerra dels cornuts, Una educació francesa, Matar De Gaulle, entre altres). Per sort, els millors crítics catalans n’han valorat la qualitat, l’originalitat, el món propi que és capaç de construir l’escriptor.

D’un temps cap aquí, com a mínim les institucions del Principat s’omplen la boca de relacions transfrontereres, però les mentalitats van a una velocitat i les realitats, a una altra. Per exemple, encara avui per anar de Girona a Perpinyà en tren (no hi ha gaire més de 90 km) s’ha d’invertir més del doble de temps i paciència que no pas per anar de qualsevol capital de província espanyola a una altra que estiguin al triple de distància (el TGV queda exclòs d’aquesta comparativa transfronterera). Des d’aquest punt de vista, Espanya i França són realitats granítiques, i Europa no és gaire més que un castell d’il·lusions; les relacions transfrontereres, poca cosa més que l’ornament del dia en els discursos institucionals. Els darrers anys hem sentit milers de vegades que els estats estan perdent pes a favor d’Europa i que les fronteres s’estan diluint. Potser sí… o potser no. Els viatgers de tren saben molt bé que Portbou i Cervera són l’stop estatal que castiga els ciutadans de l’Europa d’avui que diu eliminar fronteres de tota mena. Afortunadament, som lluny de la realitat fronterera de fa cent anys, denunciada pels catalanistes de l’època: si un ciutadà de la Jonquera enviava una carta a un ciutadà d’El Voló, posem per cas, els correus / la posta d’aquella època ho solucionaven així: la carta de la Jonquera anava a la central de correus de Madrid i d’allà, cap a la seu central de la posta de París, on ja estava tot a punt perquè la carta arribés, ràpidament (!), a El Voló. Aquesta realitat, per sort, ja no existeix, però n’hi ha d’altres tan o més delirants que aquesta lògica correus-la posta. Malauradament, la majoria de ciutadans sud-catalans i nord-catalans, però, encara funcionen amb aquesta presó mental, que ja seria hora de ser expugnada.

Si decidim esquivar els viatges esgotadors que ens han regalat els estats i estem disposats a no deixar-nos només endur pels circuits emocionals com el Palau del Reis de Mallorca o la USAP (que també poden estar molt bé però són més borrissol que polpa), una lectura atenta del nou llibre de Bezsonoff ens pot fer veure la pobresa de mires amb què des del sud sovint ens acostem a la Catalunya Nord. “Josep Sebastià Pons, el poeta d’Illa, va afirmar un dia que una frontera del gust i de l’educació separava el Rosselló de la resta de Catalunya. Malgrat la desaparició física de la frontera, una gran ignorància recíproca encara ens divideix”, escriu Bezsonoff. Amb la seva Guia sentimental de Perpinyà, els lectors tenim a l’abast un gran remei per començar a eradicar la nostra ignorància del que pot oferir-nos la que havia estat la segona ciutat més important de Catalunya.

Platja de Sant Cebrià de Rosselló (Saint -Cyprien). En aquest racó de la costa nord-catalana, tan turístic actualment, es van confinar milers de republicans el 1939.

Platja de Sant Cebrià de Rosselló (Saint -Cyprien). En aquest racó de la costa nord-catalana, tan turístic actualment, es van confinar milers de republicans el 1939.

El coneixement mutu comença per denunciar els mites que ens paralitzen a una banda i a l’altra de la ratlla. El clixé amb què encara avui molts catalans del Principat entren al Rosselló és que ja són a França, com si ja fossin a qualsevol altra regió francesa (Borgonya, Xampanya, Lorena…): és clar que la vitalitat de la llengua no és comparable, posem per cas, a la de la Franja (el territori més catalanoparlant), però potser ens hauria de fer pensar que els ciutadans francesos de fora del Rosselló que visiten el país constaten que molta gent parla el català, just al revés de la percepció general entre els catalans del Principat. Sovint Bezsonoff torna a cercar en la seva biografia lingüística personal, que tan bé ha explorat literàriament en el llibre País de butxaca, el pols minvant de la llengua al Rosselló i, alhora, el pols canviant de la catalanitat col·lectiva al Rosselló, tan ben agafat pel seu coneixement directe dels habitants, pel seu coneixement profund però no eruditista (gràcies!) de la cultura literària i acadèmica del seu / nostre tros de país i per la seva mirada crítica i fora dels gustos de massses del que són els “substitutius” de la catalanitat, com ara el rugbi: directament, titlla la USAP de “catalanitat de fira”.

De tant en tant Bezsonoff ens parla amb un to desinhibit que el lector li agrairà, encara que no sempre coincideixi amb les seves opinions. L’autor tampoc s’està de fer veure el nacionalisme banal que la cultura oficial francesa ha estès: la denúncia de la interpretació històrica francesa d’un patrimoni tan valuós com el Palau dels Reis de Mallorca és molt il·lustrativa de l’enfocament gens convencional amb què l’autor es mira el país i l’explica. No hi falta tampoc una prevenció oportuna cap al gran mite de l’Espanya republicana: Antonio Machado i Cotlliure. No cal dir que aquesta deconstrucció saludable dels mites dels nacionalismes (català, francès, espanyol) està pensada des de la intel·ligència, i sobretot des de l’evidència, el gust fins i tot. L’autor parla clar, i gens catalanísticament: “La pastisseria catalana, comparada amb la francesa, és poca coseta”. De moltes d’aquestes afirmacions per l’estil, segurament se’n podria parlar estona. Les invitacions al debat, a la controvèrsia, hi són freqüents.

Com sigui, Bezsonoff ens obre una entrada sensual i alegre, que pot accelerar noves emocions i exploracions per les terres nord-catalanes més enllà dels clàssics tours turístics sud-catalans (Auchan o Visa pour l’Image, per exemple). No som davant cap guia que ens ordeni enciclopèdicament els monuments amb voluntat de donar informació essencial del patrimoni d’un territori, sinó davant una autèntica invitació a veure i viure el Rosselló d’una manera infinitament més nova i autèntica que el to col·legui que gasten moltes guies juvenils. “Perpinyà és una catalana a l’antiga, púdica i catòlica, que no ensenya els seus tresors als estrangers”, escriu un Bezsonoff que justament vol desfer mites i sobretot desenterrar el que potser encara no es coneix gens, ni mica, de la ciutat i els seus voltants. L’autor no pretén enganyar ningú: Perpinyà no és ni Venècia ni Girona, per Bezsonoff Perpinyà és una “Girona mancada”, sense reclams turístics excepcionals, però que “té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué”. Com escriu ell mateix, “la bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart”. La guia de Bezsonoff no cau en els superlatius ni en les grans lloances excepcionalistes de la literatura turística de masses (gràcies, un cop més!), sinó que vol ser un retrat honest amb la ciutat i amb ell mateix.

La guia personal de Bezsonoff té moltes virtuts, i sobretot n’hi ha una que és molt d’agrair: no crea cap sentiment d’obligació que s’hagi de visitar tant sí com no algun monument, ni que calgui memoritzar noms de personatges il·lustres que qualsevol set-ciències exprés s’hagi de gravar. Això no vol dir que no hi hagi hagut una bona feina de documentació, de grans coneixements de l’autor respecte al territori que vol explicar, literaturitzar: al contrari, la informació sempre és bona, situada en el moment i la proporció adequats, ja sigui per presentar sumàriament la literatura catalana al Rosselló, ja sigui per introduir el lector en les tradicions o la música (al final de llibre, el lector també hi té una bibliografia bàsica). Bezsonoff traça amb mà d’escriptor talentós i experimentat un mapa perquè el lector pugui situar-se de manera amable i a voltes divertida en aquest microcosmos català gens espanyol, tan francès a la seva manera. Alguns capítols es poden llegir quasi com un assaig, a voltes autobiogràfic, a voltes didàctic i informatiu de qui sap que pot ser la primera entrada a un món nou per al lector. Els capítols dedicats a la identitat, la història o el parlar de Perpinyà són molt il·lustratius d’aquest to. Si ens preguntem qui són els catalans de França i en volem una resposta tant ràpida com entenedora, l’autor observa: tothom al Rosselló ha vist films de Jean Gabin, Louis Jouvet o Pierre Fresnay. S’ha entès molt, quasi tot.

Pensem ara en els catalans del sud de finals del franquisme. Per molts catalans del Principat una mica granadots, Perpinyà encara no és gaire res més que la ciutat on havien anat a mirar les primeres pel·lícules de pit i cuixa: amb raó, Bezsonoff hi dedica un capítol, en què les trugeries no són en el focus narratiu, sinó en el rerefons d’un capítol que vol ser un testimoni d’una realitat històrica, amb bones informacions (els títols dels films no tenen pèrdua), amb anècdotes més divertides que picants (unes escenes que es van filmar en un poble rossellonès que van arribar a excitar fins i tot les oques dels voltants!), i amb un final de finesa literària de la mà de Flaubert per a un capítol que s’obre amb l’explícit títol Perpinyaporno.

Aquesta guia, amanida d’assaig i retalls autobiogràfics, també és, i sobretot és, el que anuncia: guia. Ho és primer de tot en l’expectativa més elemental d’aquest gènere: situar i informar el lector sobre un territori, convidar a entrar-hi amb uns altres ulls. A la primera part del llibre, el lector trobarà una bona presentació del país, per després poder-se endinsar en la ciutat de Perpinyà: en aquest punt, hi ha capítols que són estrictament informatius, escrits sempre des de la claredat i la simplicitat: les llibreries, les especialitats culinàries, els hotels, els monuments i edificis que val la pena visitar, els aparcaments, els noms dels carrers, les botigues i els comerços on et poden atendre en català, etc. Probablement, la manera d’ampliar els sentits del que representa Perpinyà, i sobretot el gust cap a aquesta ciutat, sigui llegir (i si pot ser, tastar) les orientacions de l’autor respecte a la gastronomia: primer de tot, perquè incorporarà en l’imaginari col·lectiu dels gustos especialitats locals com les rosquilles, les bunyetes o les boles de picolat (amb bones adreces on anar a degustar aquests productes); i en segon lloc, i sobretot, perquè s’adonarà de la varietat i riquesa de la ciutat pel que fa a la gastronomia. En aquest punt, la imatge de ciutat insípida, i resclosida queda esborrada del tot: Perpinyà també té el seu costat global i (bi)nacional. Així doncs, el lector sabrà on anar a menjar cargols, magret d’ànec o els babas au rhum, “triomfadors com els pits de Gina Lollobrigida”. Descobrirà un lloc per menjar cuina francesa fina, un bon restaurant de cuina familiar i senzilla, el millor restaurant italià de la ciutat, un restaurant vietnamita que és “una delícia”. Aprendrà que a Perpinyà hi ha “un dels millors restaurants indis de França”, així com restaurants marroquins excel·lents. L’autor sempre pensa en tot tipus de públic i de butxaques: des d’aquest punt de vista, és convencional, però se salta totes les normes del gènere quan apunta amb noms i cognoms els llocs on no s’ha d’anar a menjar. És la mateixa franquesa i complicitat amb què explica per quins carrers de la ciutat es perd, com evita la trobada amb una seva ex o què passava al seu poble d’infantesa quan arribava el forner de Pontellàs. Retalls autobiogràfics enganxats aquí i allà, una mirada personal de la ciutat i del país com la fotografia del Castellet en portada, amb colors naturals de la ciutat tamisats per un revelat especial que transmet un punt de nostàlgia i alhora el valor exclusiu de la mirada personal, sentimental.

Un angle d'Elna. Els darrers anys l'espai públic ha reintroduït el català.

Un angle d’Elna. Els darrers anys l’espai públic ha reintroduït el català.

El llibre es tanca sortint de la ciutat i anant cap als pobles dels voltants. Hi ha suggeriments sempre interessants perquè d’una vegada molts topònims siguin bastant més que noms de cartells que un veu des de qualsevol carretera departamental. El lector segur que tindrà ganes de perdre’s per la carretera de Portbou a Cervera i contemplar un paisatge excepcional de vinyes, pels Aspres i Sant Martí de la Roca, per Baixàs, per Bulaternera (el darrer poble del Rosselló), per la platja d’Argelers, per Illa, per Tuïr, per Salses, per Elna, d’on si quedeu saturats de tanta bellesa, penseu en aquest consell de l’autor: “Quanta tanta beutat us hagi cansat, perdeu-vos pels carrers, on flota una olor d’anís, i no us oblideu d’agrair la vida”.

Transgrediu la frontera, amb gust i de pressa. Correu (a posta!) a llegir la nova ciutat de Perpinyà i dels pobles del voltant que ens perfuma Bezsonoff.

Etiquetes: