Una nit de reivindicació i festa

19.09.2018

Dimarts a la nit, l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca) i TV3 van oferir la gala Catalunya aixeca el teló, el tret de sortida de la temporada teatral catalana. Guillem Albà va ser el conductor de l’espectacle, que també va incloure, per primera vegada, els Premis Catalunya de Teatre. Oriol Puig Taulé va ser al Teatre Coliseum i ens fa la seva crònica de la nit.

L’Orquestra Marabunta i Guillem Albà en un moment de la gala ‘Catalunya aixeca el teló’. | ACN.

És ben sabut que, en la majoria de coses de la vida, els preliminars són essencials. Un bon preescalfament, ja sigui muscular o afectiu, prepara cos i ànima per allò que s’esdevindrà immediatament després. No sé què van fer vostès, en la intimitat de les seves llars, però els espectadors que vam omplir el Coliseum ahir a la nit vam ser escalfats per Guillem Albà i l’Orquestra Marabunta, una mitja hora abans que comencés l’emissió. Albà ja va presentar, ara fa dos anys, la gala Catalunya aixeca el teló, posant d’acord, oh miracle, espectadors, crítics i tuitaires variats. Adetca (l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya) organitza una gala per vendre la temporada teatral: de la primera Barcelona aixeca el teló es va passar a una menys centralista Catalunya aixeca el teló. I, sortosament, de la tirallonga d’escenes i números musicals (normalment, poc i mal assajats) que pretenien ser una mostra de la temporada que veuríem, s’ha passat a una gala de celebració. Paradoxalment, una gala de teatre sense teatre.

Catalunya aixeca el teló és una gala televisiva, i com a gala televisiva s’ha de valorar. Un dels grans encerts d’aquests darrers tres anys, per part d’Adetca, ha sigut desestimar completament el concepte de “gala cartellera” o “gala publireportatge”, que es limitava a ser una enumeració d’algunes de les estrenes de la temporada, un reguitzell de vídeos fets amb més o menys gràcia i molts números musicals. S’ha optat per una festa, una celebració en tota regla. El gag de sortir al carrer a preguntar a gent “normal” com hauria de ser una gala de teatre va funcionar per la seva senzillesa i honestedat. La tensió que (encara) provoca veure un pallasso com Guillem Albà baixant a platea amb un pastís de nata a les mans: pur teatre. Els Òscars (Andreu i Dalmau) parlant dels gèneres teatrals (gest, titelles, objectes… gràcies, Guillem) o dels tipus d’espectadors, tot i que amb alguns acudits suats (la performance, els espectadors que tussen, etc.), va acabar funcionant per l’encant de la parella (amb uns breus cameos inclosos de l’Angelines i l’avi sense nom). Una cosa tenim clara: si en aquesta gala es va parlar dels grans oblidats de les arts escèniques, és a dir, de la dansa, el circ o el teatre familiar, és gràcies al guió d’Alícia Serrat, Pau Escribano i el mateix Albà.

Un dels gags més celebrats de la nit, per ser quelcom que no estem acostumats a veure a TV3, va ser el dedicat a Lluís Pasqual. Després dels titelles dels Farrés Brothers dialogant amb Vicky Luengo, Guillem Albà es va posar seriós i va dir, compungit, que passaríem a recordar els companys que ens han deixat aquest any. Van sonar els primers acords de Que tinguem sort, de Lluís Llach, i va aparèixer a la pantalla, fugaçment, la imatge de Lluís Pasqual. Magistral. Si envegem les gales que fan els ianquis –perquè, bàsicament, ho fan tot bé– és també perquè no es tallen ni un pèl a l’hora de tractar els temes que afecten la seva indústria. Intentar passar de puntetes o directament ignorar el que ha sigut un dels grans temes teatrals d’aquest estiu (i espera’t) hauria estat del tot deshonest. També va ser especialment celebrat el gag sobre els CDR (Comitè de Defensa de les Representacions), amb una gran Vicky Peña (boina negra oficial de portaveu)  i una hilarant Sílvia Bel, en el paper de youtuber teatral, millenial i ben semada, donant consells random a la penya. Amazing total. Ens encanten les actrius amb sentit de l’humor.

Anem ara als Premis Catalunya de Teatre: Sílvia Munt, el Maldà, el Kursaal de Manresa, Daniel Martínez (president de Focus) i el Teatre La Gleva van resultar els guanyadors d’aquesta primera edició. El fet que els empresaris teatrals es donin premis, de fet, a ells mateixos, no deixa de resultar un xic estrany. D’acord, hi ha un jurat extern format per Marta Clari (ICUB), Núria Lomas (Diputació de Barcelona), Magda Puyo (Institut del Teatre), Àngela Domínguez (SGAE), Marta Font (públic) i Marta Cervera (periodista teatral). Però, així i tot, el fet de premiar el president de Focus, a la primera edició dels premis, és quelcom si més no “poc elegant”, com diria Ricard Salvat. Els crits que es van sentir mentre Júlia Bertran conversava amb Daniel Martínez no van ser de tipus polític o reivindicatiu, com va poder semblar en un primer moment, sinó d’uns espectadors del primer pis que es queixaven que no veien ni sentien res. Coses del directe.

Al final, i com toca a tota gala, la reivindicació va fer acte de presència. Un advocat lleugerament esquizofrènic, interpretat per l’actor Marc Rius, va entrar en escena per controlar si allò que es volia reivindicar era reivindicable. Va ser el moment on es va parlar del tap generacional: Guillem Albà va fer un al·legat a favor de la renovació en les arts escèniques, (“No som ni aspirants ni joves promeses”), expressant el seu agraïment a les ensenyances rebudes per part de les generacions més grans. “Heu aportat moltes coses a les arts escèniques d’aquest país, i heu fet que estimem aquesta feina. Hem après moltes coses que volem fer, i també maneres de fer que no volem seguir practicant”. Una cosa està clara: ja no hi ha marxa enrere. Una sèrie de dones creadores van sortir a escena, i van reivindicar més espai per la dansa (Vero Cendoya), el circ (Leti García), el teatre familiar (Cristina Garcia) o més presència de dones racialitzades als nostres escenaris (Carol Muakuku).

El final de festa va ser espectacular: la Balkan Paradise Orchestra sona de meravella i fa ballar els morts (actuaran a La Mercè i a la Fira Mediterrània de Manresa), i com a estrelles invitades van aparèixer Sol Picó (i les seves puntes vermelles) i Manolo García (que en un primer moment vam confondre amb Manuel Bustos, l’exalcalde socialista i corrupte de Sabadell). Paula Grande va posar veu als darrers acords de la gala, amb gran part de la platea ballant dempeus. Música balcànica interpretada en directe i molt, molt confeti. Què més podem desitjar? Que les reivindicacions sentides durant la gala es comencin a materialitzar. Senyors d’Adetca: gràcies per oferir l’altaveu. Ara toca posar-se a la feina.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Els Ianquis ho fan molt bé. Afirmació d’un país del Tercer Món. Era la crítica de Berlanga amb el seu Bienvenido Mr. Marshall. Però convindreu amb mi que aquí no respectem els grans noms que ens han conduït on som. Flotats, Pasqual… El gag d’ahir va ser d’una falta de respecte impresentable i indingne. I no parlo del Lluís Pasqual humà, amb la seva sobèrbia i despotisme. Sinó de l’artista. Una persona així com ell no es mereix aquesta sortida per la porta del darrera. Com sempre, el temps posarà les coses a lloc. Però ja serà massa tard. País de misèria.

  2. Que en Guillem Albà ens caigui bé a tots, no treu que la gala fos un nyap. Pur autoconsum. Els premis, de vergonya. Una tómbola m’hauria semblat més rigorosa.

    Dubto moltíssim que ahir suméssim més espectadors.