Una nació és conservar en comú l’absència de calma

20.07.2016

És probable que cada matí, fins i tot abans de posar el peu a terra, el primer que feu sigui mirar el telèfon mòbil. Des d’aquell moment fins a l’hora de dormir: butlletins de ràdio, xarxes socials, diaris, telenotícies. El bombardeig constant d’informacions prescriu allò que ens hauria de preocupar. I heus aquí el miracle: ens preocupem. Allò que anomenem societat reneix cada dia gràcies al triomf dels mitjans de comunicació sobre la nostra indiferència. “La nació és un plebiscit diari, però no sobre la constitució, sinó sobre la prioritat de les preocupacions” diu Peter Sloterdijk. M’estresso, per tant existeixo.

Els telèfons ens estressen?

Els telèfons ens estressen?

Peter Sloterdijk, un dels filòsofs contemporanis més provocadors, reflexiona al seu assaig Estrès i Llibertat (Arcàdia) sobre la pressió a la qual ens sotmeten els incomptables mecanismes de domini de la societat actual. Com ser lliures si participem d’una col·lectivitat estressada? Sloterdijk proposa repensar el significat de la paraula liberalisme, perquè deixi de designar una vida de cobdícia i torni a ser sinònima de generositat.

 

Una història de la Llibertat

Per a Sloterdijk, la modernitat és l’intent de combatre la força d’una idea de llibertat tan subversiva que amenaçaria l’ordre social tal com el coneixem. Aquesta intuïció té data i lloc de naixement: entre el 12 de setembre i el 25 d’octubre de 1765, a l’Îlle St. Pierre, un tros de terra d’escassos cinc kilòmetres al mig del Llac de Bienne, situat al cantó de Berna, a Suïssa. El pare de la criatura va ser el filòsof, escriptor i superestrella -així era vist a la seva època- ginebrí Jean-Jacques Rousseau.

A Les Rêveries du promeneur solitaire, Rousseau pareix una nova literatura de la subjectivitat. El llibre va ser escrit durant el retir del filòsof a l’illa, i explica la transformació personal que va experimentar el mateix Jean-Jacques durant vàries rêveries (“somieg”, amb unes gotes de “meditació”) que el van sobrevenir deambulant per l’illa. Sloterdijk identifica aquí un dels pilars del subjecte modern, acompanyat d’una transformació de tot el que havia volgut dir la paraula llibertat fins aleshores. En el recolliment dels seus passeigs, Rousseau descriu l’èxtasi de conèixer la seva pròpia subjectivitat sense referència ni a la societat ni a Déu ni, especialment, a la seva identitat quotidiana. Experimentant la joia de la  pura existència, Jean-Jacques descobreix que la llibertat és desvincular-se de les preocupacions col·lectives d’aquest món o, en termes contemporanis, desestressar-se.

A partir d’aquesta feliç revelació al bell mig dels Alps suïssos, ja no es podrà anomenar veritablement lliure a l’individu que no pugui assolir un estat d’inutilitat escollida. “El tret decisiu d’aquest descobriment és l’absència a tota referència de productivitat”, diu Sloterdijk que, tan bon punt ha caracteritzat aquesta visió com l’epicentre d’un terratrèmol, esbossa el contraatac de la realitat. Si l’any 1765 occident va descobrir què volia dir ser lliure, d’aleshores ençà la història del pensament i la ciència ha estat la d’una contrarevolució per impedir que l’individu posés en pràctica les conseqüències d’aquesta idea. Contra el poder subversiu del recollimnet personal, tensió.

Twann_am_Bielersee_mit_Petersinsel-2

L’île St. Pierre avui dia | foto de Roland Zumbühl

L’Estrès es combat amb noblesa

Reviure l’experiència que va portar Rousseau al seu descobriment és virtualment impossible avui en dia. Cal vincular el que el filòsof va anomenar com “el moment més feliç de la meva vida” a unes circumstàncies que permetien un aïllament del tot inabastable per a nosaltres. Dit d’una altra manera: llibertat i smartphones són incompatibles. Podríem considerar la nostra condició de connectats permanents com la victòria definitiva del que Sloterdijk anomena “la reacció del real”. La despreocupació de Rousseau emana d’una capacitat de dir-li no a les exigències del món exterior que a nosaltres ens arriben amb un ritme i una capacitat de seducció impensables des de la barqueta solitària del suís. Val la pena reproduir íntegres les paraules d’un altre assagista alemany contemporani, Byung Chul-Han, que ha teoritzat la insuportable tirania de l’obligació d’expressar-nos:

“L’smartphone és un objecte digital de devoció, fins i tot un objecte de devoció del digital en general. Com a aparell de subjectivació, funciona com el rosari, que és també, en la seva manejabilitat, una espècie de mòbil. Tots dos serveixen per examinar-se i controlar-se a un mateix. La dominació augmenta la seva eficàcia en delegar a cadascun la vigilància. El m’agrada és l’amén digital. Quan fem clic en el botó de m’agrada ens sotmetem a un entramat de dominació.”

Si tastem el regust amarg d’aquestes paraules, ens veiem obligats a concloure que la contrareforma de la productivitat ha triomfat i l’ideal rousseaunià d’una llibertat tranquil·la ja només pot ocupar les vitrines del museu del pensament. Potser és una victòria desitjable, ja que la llibertat descrita per Rousseau exigeix una capacitat per a la indiferència frontalment oposada a molts valors de la vida col·lectiva. Potser val la pena pagar el preu de l’estrès continu si sospesem les grans conquestes que hem assolit gràcies a la vida en societat. I quan la màquina peta, tenim mecanismes perfectament establerts per escapar del real, des de les drogues recreatives fins a la indústria de l’autoajuda.

Peter Sloterdijk

Peter Sloterdijk

No és això el que proposa Sloterdijk, que prova que és un digne hereu de la tradició insubornable de Nietzsche. A les últimes pàgines del seu assaig, el pensador reivindica la necessitat de quadrar el cercle. Cal reconèixer que vivim sota les exigències d’una realitat estressant de què no podem escapar amb una barqueta. Cal, al mateix temps, passar per l’experiència de radical emancipació que Rousseau va viure a les aigües del llac. Només després d’haver-nos alliberat de totes les càrregues, estarem disposats a assumir-ne de noves amb autenticitat.

Sloterdijk ens crida a tornar a posar-nos d’acord sobre el sentit de la llibertat individual i la civilització liberal. La font d’aquesta nova llibertat ha de ser el que els grecs anomenaven thymós, i que podem traduir per noblesa o orgull. Aquests ha de ser el punt de partida d’una manera diferent d’entendre la liberalitat: la força ascensional que duu els homes a revelar-se com a posseïdors de la capacitat de donar. Una llibertat que, en lloc de basar-se a permetre la cobdícia, es fonamenti en el potencial de l’ésser humà d’actuar noblement.

Mirem el telèfon mòbil un cop més. El miracle que fa possible la societat contingut en un sol objecte. Al mateix temps, o potser precisament per això, el canal d’estrès més gran que mai ha existit. Emancipar-nos de les noves formes d’opressió col·lectives és una tasca massa gran per deixar-la en mans dels polítics. Sloterdijk ens crida a pujar a la barqueta de Rousseau per experimentar el poder alliberador de la inutilitat volguda. A recuperar la capacitat per dir que no. Ens cal apagar les pantalles perquè, quan tornem a encendre-les, ho fem lliures de les falses necessitats. Sloterdijk diu que trobarem la llibertat ni en la voluntat, ni en l’acte de triar ni dins el cervell, sinó en la noblesa, que no és sinó una altra manera de dir generositat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Hola,
    Agraeixo sempre rebre el vostre newsletter amb els articles que sovint llegeixo.
    Només que, amb la nova publicitat, bloc laterals inamovibles i que parpallegen, constato que ja no us llegeixo amb plaer ni més del necessari i que potser ja només copio algun text vostre a un document word on el puc llegir tranquil·lament i sense estrés, molt a to amb aquest article tan bonic sobre Rosseau – Sloterdijk que acabeu de publicar.
    Digueu-me, s´hi pot fer res?